Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La cultura federal

Quan el que s'exigeix és més sobirania, no hi ha cultura federal. Significa que no hi ha sentit ni voluntat de cooperació amb la resta de territoris

Una de les excuses que solen esgrimir-se per rebutjar d'entrada el federalisme és que els qui defensem un model federal per a Espanya no arribem a definir-lo. Existeixen molts països federals –els Estats Units, Suïssa, el Canadà, Alemanya–, cadascun dels quals amb un model federal propi. Quin hauria de ser el nostre? La resposta que acostumo a donar a aquesta pregunta no és original. En primer lloc, dic que cada país ha de trobar el seu propi model federal, com ho mostra la història de totes les federacions. En segon lloc, federalitzar Espanya significaria fer un pas qualitatiu pel que fa a l'Estat de les autonomies amb la finalitat d'aconseguir, almenys, tres coses: 1) un sistema de finançament més just (per al qual no fa falta reformar la Constitució); 2) un reconeixement més explícit d'això que ara en diem (amb un nou eufemisme) “singularitat catalana”; i 3) una reforma del Senat que el converteixi en una autèntica cambra territorial.

Cadascun d'aquests objectius necessita més detalls, i en això haurien de posar cura els partits que concorren a les pròximes eleccions amb el federalisme al seu programa. Ara bé, més enllà de les reformes constitucionals que facin falta per a la reconversió, penso que el més important és entendre què fa que un estat federal realment ho sigui. És a dir: cal entendre que federar-se significa unió i cooperació per governar en comú el que és divers. E pluribus unum, la divisa dels Estats Units, és el punt de partida del que jo en diria la cultura federal.

El problema, al meu judici, és que el que li falta a la política i a la societat espanyola és precisament cultura federal. Per començar, el nostre Estat de les autonomies es va crear no tant per unir la diversitat sinó per descentralitzar i separar el que formava una unió excessivament compacta i homogènia. El que s'ha aconseguit és que les diferents autonomies hagin acabat sent ens atomitzats que tendeixen a tenir una relació bilateral amb l'Estat espanyol, concebut al seu torn com un ens diferent d'elles. Ho diu amb nitidesa l'absurda expressió “Estat espanyol”, que s'ha imposat com a referència en una Espanya que és aliena a la comunitat des d'on es parla.

El sintagma “Catalunya i Espanya” s'ha convertit, entre nosaltres, en la forma normal i habitual de parlar d'Espanya en conjunt. Així, estem dient que els catalans pertanyem, però no del tot, a Espanya, i ressaltem una realitat diferencial i aliena a un conjunt del qual inevitablement –i, per a molts, a desgrat seu– formem part.

Amb raó va escriure Jordi Solé Tura (Nacionalidades y nacionalismos en España) que “el dret a l'autodeterminació constitueix el fracàs de l'Estat de les autonomies”. Efectivament, el fet que algunes autonomies, amb fort sentiment nacional, hagin començat a reclamar el seu dret a independitzar-se d'Espanya mostra que l'Estat autonòmic no ha sabut transmetre una cosa molt essencial, una cosa sense la qual cosa tampoc serà possible edificar un estat autènticament federal.

Des del moment en què es va constituir l'Estat autonòmic, les diferents autonomies, capitanejades per Catalunya i el País Basc, no han deixat de reclamar més autogovern i més competències. Referint-se a aquest tema, Francisco Caamaño deia justament que la pregunta federal per antonomàsia és la inversa: què estem disposats a cedir al centre? És la clau de la sobirania compartida, del cogovern, propis de la cultura federal, i això significa que cap estat o cap autonomia no ostenten mai tot el poder.

Quan l'obsessió és la contrària, quan el que s'exigeix és més sobirania, la cultura federal és inexistent. Significa que no hi ha sentit ni voluntat de cooperació amb la resta de territoris. Per això és tan difícil discutir quotes de solidaritat en una organització en la qual cada territori atén només el seu interès intern. Per això és també una tasca impossible aconseguir que els diferents estats d'Europa s'uneixin federalment. Mentre cada estat procuri només el seu interès particular i es desentengui d'un interès comú europeu, Europa no arribarà a ser un país federal.

Jean Monet deia: “No federem les nacions; unim els homes”. És evident que les nacions i els estats nacionals són una molèstia per crear un sentiment federal, perquè cap nació s'acontenta amb la nació sola, sinó que exigeix el poder polític que confereix un estat. Si no comencem a desempallegar-nos de la idea de nació, si no apuntem cap al que Habermas va anomenar “estats postnacionals”, no hi haurà progrés cap al federalisme. 

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB.