Selecciona Edició
Connecta’t

Els cicles antisistema

L'alternativa populista no aporta solucions, sinó que desemboca en problemes nous

Els laberints ideològics poden argumentar el contrari, però l'experiència històrica il·lustra que l'antisistema caduca molt abans que el sistema. El sistema resisteix i evoluciona; l'antisistema es desnodreix i es va volatilitzant. Un de tants errors genètics de Podem és acollir-se, almenys inicialment, a les tesis del chavisme, com si les escenificacions funestes de Chávez o Maduro –contra la seguretat jurídica, les llibertats o l'estabilitat econòmica– poguessin reproduir-se algun dia a la Moncloa. Fins i tot sense aquestes dosis abundants de chavisme, sembla predictible que el populisme esquerrà de Podem s'anirà fragmentant fins a entrar en un procés irreversible d'evaporació.

El seu primer impuls també té alguna cosa a veure, però no de manera determinant, amb la crisi socialdemòcrata. Aquest és un factor inevitable perquè el populisme, a dreta i esquerra, no és reformista sinó rupturista, mentre que la socialdemocràcia es basa en la convicció que el sistema és reformable des de dins i així es va perfilant l'Europa comunitària, gràcies a l'hàbil consens entre socialdemòcrates i democristians, fins al punt que d'aquesta manera s'ha anat sustentant l'Estat del benestar. A la llarga, donar per fet que el chavisme pot penetrar en la societat espanyola és tan absurd com pensar que un pot desmantellar l'Estat del benestar sense que passi res. A Espanya, existeix l'afegit –també evaporable– del populisme incentivat per la iniciativa secessionista d'Artur Mas, en contradicció amb els trets possibilistes i de pacte que eren propis del catalanisme clàssic en els seus moments positius.

La crisi del 2008 ha generat descontentaments legítims que, igual que les corrupcions proliferants, han anat aportant vots –molts– als populismes, però en cap cas anant més enllà de la pulsió de protesta, perquè l'alternativa populista històricament no aporta solucions, sinó que més aviat desemboca en nous problemes i frustracions. Avui, la greu crisi migratòria permet denunciar la tardança de la Unió Europa a l'hora d'instrumentar una política conjunta d'immigració. Però quines són les alternatives? En quin cas s'han formulat solucions efectives i plausibles? Aquí s'aixeca l'esquerra caduca que ha trencat amarres amb l'esquerra possible.

Donar per fet que el chavisme pot penetrar en la societat espanyola és tan absurd com pensar que un pot desmantellar l’Estat del benestar sense que passi res

S'argumenta que Europa és una vella xaruga afligida d'esclerosi o que l'eurozona és la cova d'Alí Babà. És l'oferta política que ha portat Grècia a punt del desastre, causant una deterioració econòmica al conjunt d'Europa. Rebotat del socialisme governamental a França, l'eloqüent Mélenchon diu que si cal escollir entre l'euro i la sobirania nacional ell es queda amb la sobirania nacional. No és casual que de manera coincident s'expressi Marine Le Pen, després d'haver desnonat el seu pare. Integrar-se a l'eurozona és un acte de sobirania popular de cada Estat membre; no s'ha integrat qui no ha volgut.

Així i tot, s'insisteix que l'euro és el culpable de tot. En la seva concepció i avarada es van produir imperfeccions i asimetries, però és així exactament com avança la Unió Europea, pel mètode de prova i error, a partir de l'àrdua concertació d'interessos nacionals de vegades contraposats, desnivells econòmics, realitats demogràfiques i composicions parlamentàries de signe molt variat. A Itàlia, una personalitat tan característica de l'esquerra juràssica com Stefano Massina desitja un desmantellament de l'euro, una cosa molt semblant al que reclama Oskar Lafontaine, l'home de l'esquerra impossible a Alemanya.

Després, fora de l'eurozona, es dóna el cas de Jeremy Corbyn, nou líder del laborisme britànic. Les seves proclames populistes han recaptat adhesions en la vella militància del seu partit –un partit en estat de xoc per lesions múltiples– i li donen molt impacte mediàtic. És curiós: declina el populisme conservador antieuropeista del partit de Nigel Farage i agafa impuls el laborisme d'esquerra de Corbyn. Mentrestant la gran promesa virtual que va ser el grec Varoufakis es retira a les seves casernes d'hivern, deixant enrere terra cremada.

A inicis de la crisi del 2008, la Fundació Friedrich Ebert, de matriu socialdemòcrata, va advertir de l'emergència dels populismes d'extrema esquerra, en diferents formats, però confluents en l'estratègia ecosocialista, en la postulació dels valors postmaterialistes enfront de la cobdícia dels mercats i apostant per una mobilització populista de signe antielitista. No és una paradoxa que sigui així com castes improvisades hagin pogut arribar a les alcaldies de Madrid o Barcelona.

Valentí Puig és escriptor.