Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNIQUES D'ASTROMANIA

Va inventar un gironí el telescopi?

Malgrat que va aparèixer a Holanda el 1608, el telescopi es podria haver inventat abans a Itàlia o, potser, a Espanya. Alguns historiadors apunten a un tal Joan Roget, “vell artesà feble i cansat” de Girona

Joan Roget, per Eulogia Merle.
Joan Roget, per Eulogia Merle.

El 25 de setembre del 1608, un humil artesà de Middleburg es va atrevir a molestar el príncep holandès Maurici de Nassau amb un tub de llautó en aparença inofensiu. Era Hans Lipperhey. Aleshores, el territori holandès estava sumit en una cruenta guerra civil. Els bàndols enfrontats eren, d'una banda, les forces espanyoles ocupants –catòliques–, i de l'altra, les províncies rebels del Nord –protestants–. En una de les febles treves, el príncep va mostrar l'enginy als dirigents de les altres províncies, així com al mateix comandant en cap de les tropes espanyoles, el molt sorprès marquès Ambrosi Spinola, que segons afirmen va exclamar: "A partir d'ara no podré estar més temps segur, ja que em veuràs arribar de lluny".

La majoria de llibres de text i divulgació que podem consultar avui dia segueixen atorgant la paternitat del telescopi a Hans Lipperhey

No va haver de passar ni un any perquè els llavors anomenats vidres per espiar s'estenguessin com la pólvora per tot Europa. Al juliol va ser un altre hàbil artesà, l'italià Galileo Galilei, qui va tenir preparat el seu propi telescopi per impressionar el Senat venecià atalaiant l'horitzó des del campanar de la catedral de Sant Marc. Malgrat que només magnifiqués tres vegades, va ser més que suficient perquè Galileo fos contractat per a tota la vida. El que va passar després és de sobres conegut: Galileo va tirar més cap a la ciència que cap a la milícia i, amb instruments de fins a trenta augments, va revelar secrets del cel com les fases de Venus, les altes muntanyes lunars o els quatre satèl·lits principals de Júpiter, així com l'estranya forma de Saturn o les enigmàtiques taques solars.

Però tornem a Hans Lipperhey. Pocs dies després de la seva entrevista amb el príncep Maurici va patentar –o, almenys, ho va intentar– el seu invent i se li va adjudicar un sucós contracte. Malgrat que l'alegria a casa del pobre dura poc perquè al telescopi li van sortir pares per tot Holanda: Jacob Metius, Zacharias Janssen i fins i tot un tercer artesà de cognom desconegut van mostrar coses semblants o idèntiques. A falta de proves d'ADN, les autoritats holandeses van declinar concedir la patent. I és que gairebé qualsevol podia construir una ullera de llarga vista si tenia les lents apropiades: una de còncava –l'ocular– i una de convexa –l'objectiu–. L'ús de lents còncaves i convexes com binocles es remunta a molt temps enrere. Al voltant del 1286 ja van aparèixer a Itàlia, i els primers eren recomanats “per a joves”, ja que corregien la miopia, i els segons “per a diferents edats adultes”, ja que corregien la presbícia. La qüestió era, llavors, saber a qui se li havia ocorregut primer la feliç idea de posar-ne una davant de l'altra. Diuen que va dir Lipperhey que van ser els seus fills qui, jugant entremaliadament amb algunes de les seves lents, van descobrir el seu poder magnificador de forma accidental mirant el penell d'una torre. Però molt més suggeridora i misteriosa és l'afirmació del milanès Girolamo Sirtori, que va escriure que un desconegut comprador de lents les va col·locar juntes al taller davant de Lipperhey per comprovar la seva qualitat. Lipperhey, intrigat, va fer el mateix una vegada tancada la venda, trobant-se amb la inesperada sorpresa.

Sirtori no era l'únic italià interessat en el pròsper negoci dels vidres per espiar. Primer el seu compatriota Giovanni Battista Della Porta –un prestigiós inventor napolità–, i posteriorment el florentí Rafael Gualterotti van reclamar-ne la paternitat. També ho va fer el mateix Galileo –tan genial com superb–, en discussió epistolar amb els anteriors. Però va ser Sirtori qui el 1612, en un dels seus llibres sobre la invenció del telescopi, va aportar una pista tan suggeridora com enigmàtica. Allà ens transporta al 1609, any en el qual va conèixer a Girona un “vell artesà feble i cansat” al qual anomena Roget, fabricador de binocles, afirmant que li va mostrar, a més de l'armadura del seu telescopi –molt rovellat pel pas del temps–, les fórmules per a la seva construcció així com “l'anotació de les proporcions amb tres punts.” Gràcies a això Sirtori va afirmar haver perfeccionat els seus experiments i haver redactat les taules reproduïdes al seu llibre per fabricar-los.

Què hi ha de cert i què hi ha de fals en aquest antic text? Va existir Roget? Sorprès amb la lectura del llibre de Sirtori, un metge oftalmòleg barceloní –a més de col·leccionista d'instruments òptics i historiador, Josep María Simón de Guilleuma– es va submergir literalment a mitjan segle XX en els arxius catalans de parròquies i ajuntaments a la recerca d'informació per identificar els personatges esmentats per l'antic viatger italià. I l'èxit l'acompanya en les seves indagacions, publicant les seves troballes en el IX Congrés d'Història de la Ciència celebrat el 1959 a Barcelona. Segons Simón de Guilleuma, un tal Joan Roget és l'autèntic inventor del telescopi.

Galileo va revelar secrets del cel com les fases de Venus, les altes muntanyes lunars o els quatre satèl·lits principals de Júpiter

Sobre com va arribar la idea de Roget des de Girona primer fins a Itàlia i, posteriorment, fins a Holanda, hi ha multitud d'hipòtesis d'allò més inversemblants, però que van ser entrellaçades amb cert criteri pel britànic Nick Pelling l'any 2008, i publicades per la revista History Today. Malgrat que la majoria de llibres de text i divulgació que podem consultar avui dia segueixen atorgant la paternitat del telescopi a Hans Lipperhey, no sabem amb certesa si el telescopi va començar com un joc de nens enredant amb lents per un tub, o bé va ser fruit de l'immarcesible enginy espanyol que va culminar posant un altre tub a l'extrem d'un pal i anomenant-lo pal de fregar. Però qui sap si, durant els últims 400 anys, els astrònoms de tot el món han estat mirant el cel a través d'ulls espanyols. És emocionant pensar-ho així.

Enrique Joven Álvarez és doctor en Ciències Físiques i treballa com a enginyer a l'Institut d'Astrofísica de les Canàries (IAC). Compagina les seves tasques cientificotècniques amb la divulgació i l'escriptura de ficció. Ha publicat dues novel·les amb l'astronomia com a eix principal: El castillo de las estrellas (RocaEditorial, 2007) i, recentment, El templo del cielo (RocaEditorial, 2013).