Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Com incloure excloent

El secessionisme donava per descomptat que el viatge a Abilene era sense tornada, però ara està en una posició absurda

Va circulant el dogma que Espanya, per ser un Estat sense institucions inclusives, maltracta els catalans. En mirar-se al mirall, els propagadors del dogma podrien preguntar-se si a Catalunya una institució tan principal com la Generalitat és realment inclusiva, entre altres coses perquè fomenta i sufraga causes ideològiques que no són compartides per més de la meitat de la ciutadania. Acaba sent una versió abusiva del que la psicologia social anomena la paradoxa d'Abilene. És una situació en la qual un grup de persones decideixen fer una cosa que en realitat no vol fer. Encara que individualment no els ve de gust, faran el que creuen que els altres desitgen fer. És el cas de la família que, estant bé a casa, decideix anar de viatge a Abilene. Serà un trajecte fatigós i poc agradable. A la tornada resulta que tots haurien preferit quedar-se a casa i que si van acceptar la idea del viatge és perquè creien que aquest era el desig dels altres. Així, un inclou excloent.

En el cas –per exemple– d'una societat bilingüe com és Catalunya, el valor inclusiu de les institucions té encara més requeriments, tret que es pretengui embarcar tothom cap a Abilene donant per descomptat que la llengua castellana va arribar a Catalunya amb les tropes del general Yagüe entrant per la Diagonal en acabar la Guerra Civil o afirmant que Espanya opera de manera genocida amb la llengua catalana precisament quan la Constitució del 1978 l'empara i potencia. Un tret definitori dels viatges a Abilene és que al final hi ha una tornada i una fatiga. El secessionisme donava per descomptat que el viatge a Abilene era sense tornada, però ara està en una posició tan absurda que no pocs nacionalistes reconeixen en veu baixa que hagués estat millor no donar per fet que tots volíem pujar al cotxe.

Té fusta intel·lectual la discrepància entre la tesi d'Acemoglu i Robinson a Why Nations Fail (Por qué fracasan los países) –les institucions inclusives són indispensables per al creixement econòmic– i la posició contrària de Francis Fukuyama en recordar el cas de la Xina. Al marge d'aquesta polèmica concreta, el constatable és que les institucions inclusives són fonamentals per a una idea factible del progrés, per a la transparència, l'aplicació de la llei i l'exercici de les llibertats. Tot el contrari d'un institucionalisme inclusiu és una concepció patrimonial de la política. Amb Jordi Pujol, de forma astuta i amb innegable bona cintura, això ja va començar. No és simplement que el pujolisme convertís el poder en patrimoni. Al cap i a la fi, tots els partits polítics tenen aquesta propensió. No, el pujolisme va anar més enllà i va voler tenir el patrimoni exclusiu de Catalunya. Després hem sabut que hi havia comptes corrents a Andorra però, en la seva llarga projecció, el pujolisme va acabar creient-se i fent creure que Catalunya li pertanyia, entre altres coses perquè havia aconseguit monopolitzar el capital simbòlic de la catalanitat. Pujol era com el pilot automàtic d'un autocar que anava cap a Abilene i recollia passatgers a totes les parades. Així començava una gradual elisió del pluralisme, tal vegada per indiferència de molts, acomplexament i pel temor del PSC al fet que pogués considerar-lo insuficientment català. En què consisteix el pluralisme si no s'exerceix?

En el cas de l'abstencionisme, tan acusat en les eleccions autonòmiques prèvies a les recents, el dèficit democràtic ha estat tan profitós per al nacionalisme que va cedir el poder a Jordi Pujol una vegada i una altra, encara quan els socialistes fossin generalment els més votats a les eleccions generals. La idea del pujolisme com a pal de paller va començar a contrastar visiblement amb l'abordatge d'institucions que haurien d'haver estat inclusives. I tot això ha arribat a un cert paroxisme en una Catalunya en la qual a la plaça de Sant Jaume a un costat tenim el populisme antisistema i a l'altre, el populisme secessionista. D'aquesta manera s'han activat tensions sense sortida immediata, tal vegada fins i tot amb durada greument erosiva. Junts pel Sí pot ser considerada com una candidatura més que res divisòria. Mentrestant, la renda per càpita a Catalunya, que necessita la recuperació després de la crisi, pateix també en aquest cas l'evaporació de la inclusivitat institucional. Per als que creien compartir una certa idea de la catalanitat, la fallida està causant desassossec.

Valentí Puig és escriptor.