Selecciona Edició
Connecta’t
MARIO MONTI | EX-PRIMER MINISTRE D'ITÀLIA

“Els riscos de ruptura de l’euro ja s’han acabat”

L'ex-primer ministre d'Itàlia Mario Monti adverteix que “els populismes i els nacionalismes són un risc per a la integració europea”

Mario Monti, exprimer ministre d'Itàlia, a Barcelona. Ampliar foto
Mario Monti, exprimer ministre d'Itàlia, a Barcelona.

Mario Monti (Varese, Llombardia, 1943) va assumir les regnes del Govern italià en plena crisi del deute sobirà. Dos anys després de deixar el càrrec, Monti recorda que “Itàlia ha estat l'únic país del sud d'Europa que ha sortit de la crisi financera” sense demanar “cap euro” a la Unió Europea o al Fons Monetari Internacional. Monti, que va inaugurar el curs acadèmic de l'escola de negocis Esade, considera que la UE ha deixat enrere el risc d'una ruptura de l'euro.

Pregunta. La possibilitat del Grexit va estar damunt de la taula a l'estiu. Per què creu que el perill ja ha acabat?

Resposta. En història econòmica no pots dir mai per sempre, però crec que s'ha acabat. Hi va haver un risc de desintegració de l'euro, particularment fort el 2011 i 2012. I no només a Grècia, també a Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Això ha quedat controlat amb els esforços de cada país i les millores en la gobernança de la zona euro. Ara em preocupen més altres riscos de la integració europea, que procedeixen dels nacionalismes i els populismes que creixen en molts països.

P. Está pensant en noves formacions com Podem?

R. És un fenomen que trenca fronteres i les manifestacions com poden ser Podemos a Espanya, el Front Nacional a França, el Moviment Cinc Estrelles o la Lliga Nord a Itàlia, o l'UKIP al Regne Unit. Tenen diferents raons, però tots posen en risc la construcció europea.

P. I com ha quedat la credibilitat de l'euro després d'aquests riscos de ruptura?

R. S'ha enfortit. En un país que va ser mal administrat durant dècades i que va patir més que qualsevol un altre durant la crisi financera, l'opinió pública continua ferma i sòlidament a favor que Grècia pertanyi a l'euro. I durant el Govern de Tsipras no s'ha esmentat ni com a possibilitat deixar l'euro. L'opinió pública a Grècia és més madura que a Itàlia, França o Espanya perquè entén, potser per la seva situació perifèrica, que deixar l'euro significa quedar-se en un lloc insegur tant econòmicament com financerament i geopolíticament.

Els populismes i els nacionalismes són un risc per a la integració”

P. Però van van donar suport al referèndum convocat per Tsipras una opció que des de la UE es va assenyalar com la porta de sortida de l'euro.

R. Sí, però Tsipras va ser una mica cínic amb aquell referèndum. No va dir mai va dir que el no a l'acord suposaria sortir de l'euro, tot i que hi havia el risc que això passés. L'endemà de la victòria, i aquí està el cinisme tot i que crec que va fer el correcte, Tsipras va trobar un compromís amb la UE i l'FMI, però més dur amb Grècia que el que va proposar rebutjar.

P. El primer ministre Matteo Renzi va proclamar aquest estiu a Berlín que “la UE de l'austeritat ha fracassat”. Hi està d'acord?

R. Hi estic d'acord en moltes coses, en particular en la seva determinació amb les reformes estructurals. Per a mi, una política d'equilibri pressupostari en el cicle econòmic no és austeritat, és actuar amb coneixement fiscal per no carregar les futures generacions amb el deute que en última instància hauran de pagar. Però haig d'advertir que si un govern demana un prèstec per finançar plans d'inversió seriosos, ben executats i profitosos per a la societat i l'economia, aquest comportament hauria de ser encoratjat, fins i tot des d'una visió rigorosa alemanya de la disciplina fiscal.

P. Es el moment d'adoptar més mesures de creixement?

R. S'han de fer canvis a escala europea per tenir més creixement als països membres, cosa que és molt rellevant sobretot al sud. Espanya ho està fent molt bé i ho celebro. Ha avançat en la consolidació fiscal més lentament que Itàlia, però ha pogut fer-ho perquè el deute en relació al PIB era més baix que la italiana. Necessitem encoratjar la inversió pública, certificada amb criteris comuns, i fer-ho també dins l'àmbit europeu, cosa que vindrà amb el pla Juncker. Una altra tasca és el mercat únic, que encara no s'ha desplegat per complet, a les àrees de serveis, professions i energies. Aquesta podria ser la reforma estructural més important de l'oferta a escala europea. De nou aquí cal afrontar els nacionalismes, la nova aversió local al comerç transfronterer. Ens arrisquem no només a no aconseguir-ho, sinó a retrocedir.

P. Va haver d'executar els ajustos davant la crisi del deute sobirà. La seva tasca no hauria estat més fàcil si el Banc Central Europeu hagués actuat abans?

“La reforma estructural més important consisteix en avançar cap al mercat únic”

R. Per descomptat. Mario Draghi va pronunciar la frase de “Faré el calgui fer...” al juliol de 2012. Al setembre va llançar el programa OMT, el mecanisme d'intervenció per limitar els diferencials entre tipus d'interès que el meu govern havia proposat. Per què no es va fer al febrer o març, quan més ho necessitàvem? La raó és que no hi havia encara consens entre els líders d'Europa.

P. Cómo s'hi va arribar?

R. Es va construir dia a dia per part d'alguns Governs de cara al Consell Europeu de juny de 2012, amb contactes bilaterals que vam tenir amb Angela Merkel, Mark Rutte, Jyrki Katainen, François Hollande i Mariano Rajoy. La preparació final va tenir lloc una setmana abans de la cimera, quan vaig convidar a Roma Merkel, Hollande i Rajoy, en plena coordinació amb Van Rompuy i Barroso. Allà gairebé vam arribar a un acord sobre què fer per estabilitzar els tipus d'interès.

P. I a la cimera es va rubricar?

R. La nit del 28 de juny, a Brussel·les, vaig haver d'utilitzar la no convencional arma del veto, secundada per Mariano Rajoy. Vaig dir que Itàlia no donaria suport al pla de creixement. No podíem llançar als mercats el missatge d'una cosa que podia funcionar en uns anys, quan aquests buscaven quelcom que estabilitzés la situació immediatament. Al final vam aconseguir un acord en el qual constava que per als països que seguien les recomanacions europees però encara tenien els seus diferencials molt alts estaven justificades intervencions per estabilitzar-los. Ho van subscriure tots. Draghi podia sentir-se molt més còmode si en la seva plena autonomia havia d'adoptar aquest pronunciament seguit de l'acció de l'OMT. Potser el president del Bundesbank protestaria, com va fer, però no la cancellera, que havia subscrit aquell acord. Es va fer amb el màxim respecte entre el poder polític, al més alt nivell, i l'autonomia del Banc Central Europeu. L'evolució de la política del BCE ha estat un mannà, però no caigut del cel, sinó construït al més alt nivell de la UE i a través d'una bona gobernança a casa. S'imagina Draghi dient això si Itàlia no està fermament compromesa amb un pla de consolidació fiscal? Itàlia, el seu propi país? Va ser el resultat d'un gran feina en què fins i tot va estar involucrat el president [Barack] Obama, en diàleg particular amb Merkel, Hollande i jo.

P. S'ha referit en diverses ocasions a l'auge dels nacionalismes a Europa. Cómo veu el debat a Catalunya?

R. Crec que els catalans consideren Catalunya una nació, i no sóc qui per qualificar-ho, i que ells no consideren que això sigui una forma de nacionalisme. És potser diferent, més madur, i ha tingut una evolució més gradual que altres formes de nacionalisme que hem tingut a Europa. I una altra diferència és que tinc entès que Catalunya sempre ha estat un fort suport i no un adversari per a la integració europea. Veig aquest debat amb gran respecte. No ho conec amb profunditat per donar-hi una solució, però espero que sigui constructiva.

P. Cómo veu a l'economia espanyola?

R. Ple d'esperança i ja amb resultats inicials després d'una crisi molt dura. Crec que Espanya ho ha estat fent millor que d'altres, inclosa Itàlia, en reformes estructurals, particularment al mercat laboral. En canvi, crec que hauria de fer més en disciplina fiscal i hi ha força feina encara a fer sobre els bancs.