_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Una normalitat una mica rara

Com es pot justificar que ara sigui precisament algú ben específic, Artur Mas, qui es converteix en una condició irrenunciable per continuar amb el procés?

Manuel Cruz

Caldria, ara que encara no queden gaire distants en el temps, recordar alguna de les coses que es deien durant la campanya electoral catalana. Una em sembla que mereix un record especial. Em refereixo a les paraules que li agradava repetir a Raül Romeva quan li preguntaven per la curiosa circumstància que qui seria candidat a la presidència de la Generalitat no encapçalava la llista, sinó que continuava ocupant en el número quatre.

La justificació que Romeva oferia per explicar l'ocultació del candidat era que en aquesta llista “l'important no és el qui, sinó el què”. A mi em sonava, ho haig de reconèixer, a frase de disseny, engiponada per algun jove publicitari amb aires de creatiu, però que finalment, com en un nou part de les muntanyes, només havia sabut il·luminar amb un joc de paraules més aviat tòpiques i tanoques. Però estic disposat a acceptar que la meva valoració va ser injusta o exagerada, aquesta no és aquí la qüestió central. El que importa és el fons del missatge que amb l'eslògan en qüestió es pretenia transmetre, que, inequívocament, era el que les persones o els noms no constituïen res rellevant i que, per sobre d'això, se situava el procés com a tal.

M'imagino que molts ciutadans van donar crèdit a la frase de sempre. Fins i tot no descarto que el mateix Romeva se la cregués. Però, si el qui no importava, com es pot justificar que ara sigui precisament un qui ben específic, Artur Mas, el que es converteix, segons ens informen tots els diaris, en una autèntica línia vermella, en una condició irrenunciable per continuar amb el procés, fins al punt que traspassar-la implicaria fer-lo descarrilar i abocar-nos, sense remei, a unes noves eleccions?

Si tan valuós diuen que és el capital polític que representa Mas, per què el van amagar al quart lloc de la llista en la campanya electoral?

Per argumentar la seva actitud, els defensors d'Artur Mas, al marge d'atribuir-li unes qualitats excepcionals com a únic polític capaç de mantenir ferm el rumb del procés, acostumen a utilitzar una expressió sobre la qual valdrà la pena aturar-s'hi un instant. Solen afirmar que Mas constitueix un gran capital polític que resultaria absurd malgastar. Deu ser potser així per ells, però en aquest cas sorgeix una perplexitat, inevitable, per a qualsevol que no hagi oblidat del tot la recent campanya: si tan valuós és el capital polític representat per Mas, per quin motiu el van amagar? A quina formació política amb aspiracions de govern se li passa pel cap desaprofitar un actiu suposadament tan estimable?

Caldrà començar a pensar que aquí tot ha estat molt estrany. Tant, que fins i tot els primers incompliments han tingut lloc abans que comenci la partida. Mentiria si fingís sorpresa, tot i que sí que em sorprèn que tots aquests escamotejos constitueixin per a molts un model de pràctiques democràtiques. Perquè segurament deveu recordar aquella altra frase que, com si fos un mantra, repetia també amb freqüència Raül Romeva als debats, la que “es tracta de democràcia”. Una democràcia certament peculiar la seva, amb el candidat a president en una insòlita ubicació (pel que sembla, en això no volien els promotors de la llista de Junts pel Sí assemblar-se a les “democràcies normals” de què tant parlen) amb el poc propòsit dissimulat que no comparegués en cap debat electoral ni, per tant, hagués de rendir comptes de la seva gestió. Estaríem així davant una democràcia gairebé buidada de política, en la qual el moment de l'assumpció de responsabilitat pel que s'ha fet des del govern, ineludible en tota democràcia que es preï, quedava omès en nom d'un presumpte ben superior, que és el procés.

Però no només és que durant la campanya no es parlés de passat: és que tampoc es va parlar de futur. L'únic futur que es va plantejar va ser el dels propers divuit mesos, període durant el qual se suposa que el nou govern aplicaria totes les seves energies a materialitzar el full de ruta. Passat aquest termini, hi hauria eleccions “normals” i, se'ns prometia, llavors ja podríem tornar a parlar de política. Però, de moment, millor deixar-la aparcada perquè no distregui ni pertorbi.

Tot molt estrany, dèiem abans. A veure si al final resultarà que el que debò ha tornat és el que mai se'n va anar, és a dir, el pitjor politiqueig, amb Junts pel Sí acceptant qualsevol cosa que els exigeixi la CUP sempre que Mas no abandoni la poltrona. Sempre va ser això?

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofía Contemporánea en la Universitat de Barcelona.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_