Honorable societat: una tragèdia illenca

El segle XXI a les Illes Balears es va començar a esbucar per cala Llamp, per exemple. És una olla, un amfiteatre que vessa a ponent, a la Mola i la mar d’Andratx, entre penyals i cap a valls. Allà, en no res (25 anys) s’han cuinat i vist negocis sucosos que han passat pels papers i signatures de notaris, del registre, d’arquitectes, amb llicències d’autoritat. Una part es féu en plena il·legalitat demostrada als jutjats, a l’Audiència i al Suprem.

L’escenari resumeix una tragèdia illenca, comunal. Almenys cinc personatges i comparses (polítics, funcionaris, homes de palla i especuladors falsaris, estafadors) han passat per la presó, per corrupció urbanística i delinqüència econòmica provada allà mateix, a l’escenari del crim.

Quasi una desena d’altres tipus, advocats, negociants, intermediaris i testaferros assumiren condemnes per frau fiscal, estafa, en dobles i triples vendes i immatriculacions de fins a 45 solars ja venuts, sense que el propietari real ho sabés.

Feren maquinacions fraudulentes adreçades a obtenir, amb engany, grans quantitats de doblers, a l’hora que esquivaven Hisenda i blanquejaven enormes beneficis; així ho diu l’acusació del fiscal que creà la sentència assumida per ells. Els reus ho reconegueren i uns pagaren molt per no entrar a la presó.

Han passat pel banc dels acusats, a la barra es deia exageradament, exprestigiosos professionals illencs, llinatges de la casta de senyors, pocavergonyes sense manies, aprofitats habituals i enganats ben retribuïts del “vés-i-firma a ca’l notari”. Quatre advocats de la mateixa família i despatx de Palma (Feliu) han estat condemnats per frau fiscal i un, també per estafa. Els missers (o els seus clients en nom seu, en més d’un cas) han pagat la gran multa.

Com si res, un advocat d’aquests ha dit en un judici que tramità la venda [per 3 milions a un empresari estafador britànic, ara pres a Palma] d’una casa feta sense llicència municipal –amb el termini de demolició extingit, ressaltà–, i que a més no tenia concessió de costes per les dues piscines. Tres milions internacionals.

Una víctima per estafa, d’aquest món, una altra causa paral·lela, firmà una compra i pagà un home que anava disfressat per parèixer un altre, un falsari, que li va vendre un solar que no era seu, a la Mola. Ho contà ell i és a una sentència. Estafa redona: li pentinaren gairebé un milió d’euros i no sap qui s'endugué els seus diners, tot visat en despatxos honorables.

Aquell frustrat comprador ha perdut el remuc, la salut i el seu futur. Nom X i és català, li agrada la cuina japonesa. Un altre, Á, de Madrid, home de l'entorn del cine, adquirí un solar a través del bufet amic que tenia el control de la urbanització. Li feren la doble venda, sense voler com aquell qui diu. Se’n temé en tornar d'unes vacances. Feien obra dins casa seva. Ell fou compensat.

La desfeta de les illes ha tengut protocol i escriptura pública, mà i còpia repetida de molts d’arquitectes i aparelladors, un broll de crèdits bancaris, amb aplaudiments municipals perquè els ajuntaments sols veien el cabal que entrava per les taxes d’obres i llicències i el moviment de picapedrers, camions, electricistes o llanterners.

Ha esdevingut una desfeta moral social d’ara, del 1990 al 2015, no sols dels impossibles anys 70. El desgavell s’ha comès entre un silenci quasi general. Hi havia alcaldes i regidors que feien els ulls grossos o es preocupaven de les construccions com si dugessin part als negocis dels negociants sense manies i els constructors locals.

Els grans caps de gestió de les finances, directors i apoderats d’oficines locals d’entitats [l’excaixa Sa Nostra, la primera, dissortadament] no eren estàtues del decorat a la desfeta. El capital era evident. Alguns hi jugaven. Més d'un patrimoni sobrevingut canta molt, fan pudor. No passa res.

Alguns jocs bruts interns domèstics a les oficines –massa amistat amb promotors o especuladors de solars– es tapaven amb canvis de destinació, lluny de les sospites o amb acomiadaments i indemnitzacions. Com feia l'Església amb els pederastes. Una caixa menor fitxà golosa per créixer distints directors o apoderats malmenats per aquestes coses. Als tribunals es narren exemples que demostren, com es finançà –de llis, aviat i sense dubtes– el boom que no minvà i retornà.

Cala Llamp/Andratx és la dramàtica excusa, un fet cert potser fitat i repetit també en milers de paratges i d’indrets concrets, no tan evidents. Simplement, la destrossa dels paisatges naturals ha estat continua i accelerada mentre es feia possible la multiplicació dels patrimonis i milions, amb un cert repartiment privat, perquè hi ha hagut demanda gegant i mutisme social i polític.

Com si res, sense carrers, en acabar els solars, a cala Llamp –onsevulla– se n’inventaven llavorant els empits i els penyals de la muntanya, amb ungles de cer i grues gegants, fent una mina a cel obert. Als anys 60-70, els emprenedors negociants senyors, els germans Isern, en Cirerol, en Feliu feren la parcel·lació que no va reeixir però era seva.

A la prehistòria de l’especulació de cala Llamp hi passen els diners sospitosos d’uns belgues que manejava l’exlíder del Congo, Moisès Tshombe exiliat (segrestat entre Mallorca i Eivissa i duït a Alger). Allà, no fa tant, hi va viure, el pare de Nicolas Sarkozy, l’expresident de França. I arran de mar, a una penya dreta, en un lloc impossible hi ha una mossa a la costa. És un solar quasi irreal on capitals d’Israel volien fer un hotel i un casino amb accés des de la mar.

En aquest redol illenc, hi ha un edifici de 12 apartaments il·legals, en terrenys no urbans. La denúncia pionera i d’èxit dels ecologistes del GOB marcà el pas del ‘cas Andratx’. Una cadena de sentències confirma en aquest assumpte el manual: la corrupció urbanística, urbanisme salvatge i la corrupció política. L’obra s’ha d’esbucar des de 2011.

Per fer aquest edifici il·legal es generà una pilotada provada fruit d’una conxorxa –un suborn– a l’alcalde que donà una llicència exprés, en 15 dies. No hi havia solar possible i els terrenys eren del regidor i del seu soci, el promotor, també condemnat. L’arquitecte és el cap de la comunitat de propietaris que batalla contra l’enderrocament.

La dreta ha tornat, com si res, i mana a l’Ajuntament d’Andratx. Vol salvar els blocs il·legals, evitar eliminar l’obra i retornar al paisatge que hi havia abans. Alhora el nou consistori del 2015 planificà multiplicar per tres les possibilitats de construcció a tot el municipi. No és una metàfora.

Andratx és terra de novel·la i un exparadís, aliè a les sentències pioneres que donen fe dels desgavells i l’escandalosa corrupció i la destrossa territorial infinita, sense aturar.

Per qualque cosa el 2007 la Fiscalia Anticorrupció va batiar amb la policia operació Llampec el cas que ha permès conèixer això, que exemplifica una mica el perquè de les coses. Llamp la maniobra per intervenir judicialment al bufet Feliu que semblava un paradís fiscal, un petit estat i un banc, devora sa Riera, al passeig Mallorca de Palma; amb plana web que publicità el seu catàleg per a fer societats (a 3.000 euros), comptes targetes, compres i vendes, amb notaria de confiança Herran-Delgado.

El notari Alberto Herran –exsecretari general del PP– ha estat jutjat per suposada cooperació amb blanqueig de capitals. Ja es veurà en sentència. Herran feia 12.000 escriptures l’any. "Mallorca és molt petita", anotà un togat, al pati de l'Audiència de Palma, mentre contemplava com el notari imputat per Hisenda, la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, era càlidament saludat per l'advocada en cap de l'Estat Maria Dolores Ripoll  que travessà el pati fins al banc on el professional reflexionava. Ella no l'acusà, ho féu un altre company de l'Advocacia.

Tot ve de lluny. Fa 80 anys que el bufet operava com a bufet, el creà el pare i l’avi dels actuals missers encausats i condemnats. Fa mig segle José Feliu fou un dels urbanitzadors de cala Llamp.