Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La memòria

En fer-se col·lectiu, el relat del passat es torna problemàtic i amb freqüència cau en la negació de la memòria a l’enemic

Dijous, a Girona, Rafael Nadal va parlar de “La litúrgia de la memòria”. La Guerra Civil espanyola va operar sobre les generacions dels nostres pares com un poderós mecanisme de bloqueig de la memòria. És difícil desxifrar què va ser primer: la necessitat d'oblidar per sobreviure o un cert pudor de transmetre aquells mals records que va acabar censurant-los. L'oblit ha estat una teràpia espontània dels humans. Jorge Semprún ho va explicar molt bé, van passar quinze anys fins que una imatge –un dia de neu a Madrid que el va remetre a la neu de Buchenwald– li va permetre tornar a l'experiència de la deportació que s'havia autocensurat per poder seguir vivint. Altres escriptors que no es van donar treva, com Primo Levi o Jean Améry, no van poder suportar-ho i se'n van anar.

Va ser la negació de la memòria, tan pròpia de la llarga postguerra, la que va acabar despertant la curiositat de Rafael Nadal i el va portar a furgar en papers familiars i a recuperar els relats perduts. Gairebé sempre el despertar de la memòria passa per una imatge, instantània d'un moment que, pels rars mecanismes selectius de la nostra consciència, va quedar clavat en algun racó del nostre cervell i en quedar al descobert inesperadament desplega darrere seu una cadena d'emocions i records. La memòria es pot plasmar de moltes maneres, tot i que la literatura i l'art siguin territoris naturals de la seva expressió. La memòria és una forma de coneixement, com ho és la història o com ho és la crònica. Quan parlem de coneixement, tendim a pensar cada vegada més en la veritat del pensament racional i crític. Però les formes de coneixement, és a dir, de percepció i de representació de la realitat, són molt diverses. No totes les veritats són iguals. I l'important és no confondre-les: no presentar com una veritat objectiva una veritat subjectiva. Desconfiar del relativisme i creure, com és el meu cas, en la senda kantiana, que existeixen veritats universals, no significa negar l'existència d'altres formes de representació i de coneixement. El que cal evitar és confondre com a veritat susceptible de ser sotmesa a l'experiència i a la falsació el que és una veritat subjectiva, que transmet formes sensibles de coneixement.

La memòria individual és per definició subjectiva. I així cal entendre-la i atendre-la. No expressa lleis universals, ni la veritat concreta d'uns fets. És el relat que cadascú construeix per donar sentit a la vida. Per reconèixer-se enmig de les discontinuïtats de l'experiència acumulada. La memòria, com l'escriptura, és una manera de pintar-nos a nosaltres mateixos, com va explicar Montaigne. Pertany a l'univers de les inquietants veritats singulars que desafien el principi que el coneixement només pot ser d'universals. Al veïnat de la memòria hi ha la crònica, que és un relat d'un esdeveniment concret, en el qual la veritat és el compromís de l'autor d'explicar el que ha vist, sense cap altra pretensió que ser fidel a la seva mirada. En un altre nivell hi ha la història, compromesa amb la veritat de les ciències socials, però que xoca sempre amb la càrrega de la ideologia i amb la difícil reducció a lleis universals de l'experiència humana que el nombre de variables és molt superior al d'invariables.

La memòria es converteix en problema quan passa d'individual a col·lectiva. Quin és el subjecte? Una comunitat determinada? I qui estableix les imatges compartides, els mecanismes que desencadenen la memòria? En el pas de la memòria a la litúrgia es perd alguna cosa important: la memòria ja no és construcció d'un subjecte sinó d'un col·lectiu. Qui té el poder de decidir el que hem de recordar? Entrem als territoris procel·losos de la demarcació, l'exclusió, la reducció. Rafael Nadal posa un exemple: la negació de la memòria a l'enemic. Les víctimes d'un costat són dignes de memòria; les de l'altre, no. La batalla per la memòria forma part essencial de la batalla política. I serveix per conformar el món del nosaltres enfront del món dels altres. Es pot compartir, no hi ha comunitat sense relat. Però no creure. I, sobretot, saber qüestionar.