Selecciona Edició
Connecta’t

Les paraules fereixen

Mary Beard s'ha convertit en una lluitadora contra un sistema davant el qual ens sentim desarmades

La professora i presentadora de televisió Mary Beard.
La professora i presentadora de televisió Mary Beard.

El cas de Mary Beard és paradigmàtic. El vaig seguir fa un any, quan diversos mitjans, The New Yorker, The Guardian o la BBC es van fer ressò d'una conferència que aquesta prestigiosa investigadora del món clàssic, professora de Cambridge, col·laboradora del TLS i infatigable divulgadora de la vida a l'Antiga Roma, va impartir al British Museum. Tenia per títol Oh Do Shut Up Dear (Vinga, calla, estimada) i en aquesta l'autora feia un prolix recorregut a través de la història de com els homes han tractat de fer callar la veu de les dones. De l'Odissea a la seva pròpia experiència, perquè Mary Beard, una senyora de 60 anys que s'ha passat gairebé tota la vida estudiant detalls sorprenents sobre les societats antigues, es va convertir de sobte en una celebritat televisiva a través de Meet the Romans, un programa divulgatiu que li va ensenyar amb sang com la nostra naturalesa no és menys agressiva que la d'aquells vells imperis que avui tenim per més cruels. El seu programa va provocar una allau de crítiques insuportable. El més extraordinari és que aquestes crítiques no es referien al contingut en si, sinó al seu aspecte físic. La nostra professora té un aire no gaire diferent del de moltes erudites lliurades des de la seva tendra joventut als assumptes intel·lectuals: llueix una esvalotada cabellera blanca, les dents criden l'atenció per irregulars, es permet detalls excèntrics en el calçat o les ulleres, i, la cosa que ha resultat més indignant per a alguns, mostra un aplom impactant pel que fa al llenguatge corporal. A ella li importa un rave no ser bonica, però no els passa el mateix a alguns crítics televisius que, ignorant els ensenyaments que generosament pretén difondre, es van dedicar des del principi a descriure la vestimenta poc cool de la sàvia dama. Amb més cruesa encara s'hi va referir la gossada tuitera, entre la qual van abundar els comentaris sobre la seva suposada lletjor.

La investigadora del món clàssic Mary Beard.
La investigadora del món clàssic Mary Beard.

“Puta pudent. Segur que la teva vagina fa fàstic”. Aquesta va ser un de les interessants piulades que la senyora Beard va recollir. El curiós és que fent cas omís de la llei no escrita que aconsella els personatges públics no mirar el que se'n diu a les xarxes, aquesta dona, que s'havia educat en el feminisme actiu dels setanta, va posar fil a l'agulla i va decidir plantar cara als seus detractors. Algú la va ajudar a localitzar l'autor de tan feridor missatge: era un estudiant, tenia 20 anyets. Beard va cridar la seva mare i hi va parlar. També va parlar amb l'autor d'una web que va penjar una foto de la investigadora amb una vagina sobreimpresa a la cara. Va xerrar amb ells i amb d'altres i va publicar en el seu blog la crònica d'aquestes converses que, finalment, van formar la interessantíssima peça que va llegir al Museu Britànic sobre el silenci imposat a les dones quan tracten de freqüentar territoris tradicionalment masculins.

De sobte, aquesta dona hiperactiva, brillant, vehement, es va convertir en una lluitadora contra un sistema davant el qual les altres ens sentim desarmades. El dia en què una eminència de Cambridge va cridar l'estudiant que la va qualificar de puta i va parlar amb ell i amb la seva mare per mi és tan històric com aquell acudits de romans, a l'estil Monty Python, sobre els quals la historiadora ha escrit algun sucós assaig. L'agressiu tuiter es va disculpar de cor. La seva grolleria s'hi va girar en contra perquè després que Beard la fes pública si s'introdueix el nom de l'estudiant a Google apareix l'inoblidable insult. Una taca en el currículum. Ella, sempre sorprenent, ha reclamat el perdó per a qui, tot i ofendre-la tan cruament, va mostrar penediment: aquelles paraules, tot i ser intolerables, no poden arruïnar una vida.

Beard s'ha convertit en una figura emblemàtica per a moltes dones. La jove poeta Megan Beech va escriure un poema, When I Grow Up I want to be Mary B. (Quan creixi vull ser Mary B.), que podeu trobar recitat per la seva autora a YouTube. I és que quan algunes creien que el feminisme actiu estava mort trobem que hi ha molts motius per ressuscitar-lo.

Mary B. es va mirar al mirall i va fer recompte de tots aquells insults que estava rebent, “lletja, grassa, vella, puta, pudent, desagradable, mal vestida, mal cardada, homenot…”. Fan mal, oi? Es podria escriure un assaig sobre les mil maneres d'ofendre una dona. Però una vegada que la nostra heroïna va afrontar la duresa dels insults va començar a relacionar-los amb una tradició que ve d'antic: no es tracta del que una dona digui, sinó que parli. I llavors va decidir investigar sobre la naturalesa de qui insulta. Què pensaríeu del vostre marit, fill, germà o del vostre millor amic si us assabentéssiu que és autor d'unes paraules tan repugnants? Jo em sentiria desassossegada. I passaria a explicar-li el que no va aprendre de nen: que les paraules fereixen.

MÉS INFORMACIÓ