Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

CUP-JxSí, n’hi ha per estona

Si hi ha alguna coincidència a la premsa sobre les negociacions entre les dues formacions és que s’allargaran

Antonio Baños, a la conferència de dijous de la CUP.
Antonio Baños, a la conferència de dijous de la CUP. EFE

Hi ha marge d’acord? Després de la conferència d’ahir de la CUP, les opinions sobre la qüestió se centren en com poden acabar les negociacions entre aquesta formació i Junts pel Sí, amb el tema d’Artur Mas, ara per ara, aparcat. La Razón considera que la conferència és una operació per guanyar temps i maquillar els seus compromisos irrenunciables amb el seu electorat. L’editorial es pregunta si Mas i “el que queda de la seva gent” acceptarien, “a pesar de la seva pèrdua del sentit de la realitat”, les exigències de la CUP.

El Mundo tampoc descarta que l’agenda de màxims de la CUP, “unes condicions bolivarianes”, pugui rebaixar-se, però hi ha el perill que el procés acabi fora del control dels seus promotors amb un Mas arraconat per una dinàmica radical “que ni les seves bases poden assumir”. L’editorial considera esperpèntic l’espectacle i Mas, “que té molta de la culpa de tot això que passa, pagarà el seu gran error de fracturar la societat catalana”. L'Ara creu que la CUP “marca territori però deixa marge per a l’acord”. L’editorial considera que l’aposta de la CUP “és alta”. Si per una banda aparcava la picabaralla sobre la investidura de Mas, “de l’altra, posava un preu alt a un eventual suport”. El diari defensa que hauria de ser possible trobar un terreny de confluència entre Junts pel Sí i la CUP, però recorda a aquesta que JxSí té 62 diputats i la CUP, 10. “Les exigències dels segons, doncs, tenen el pes que tenen”. Al mateix diari, Vicens Villatoro, escriu que si s’ha de fer primer la revolució que la independència, “Mas sobra”. Si es tracta de fer la independència en primer lloc, és més fàcil fer-ho a favor de la Unió Europea i amb Mas de president. L’articulista considera que s’ha de triar, “i si la tria és fer primer la revolució i després ja en parlarem, una part de la independència pensa que aquest no és el seu projecte (ni el que va votar)”. També a l’Ara, a Sebastià Alzamora li sembla mentida que s’estigui discutint sobre el paper de Mas. “Si els partidaris de la llibertat de Catalunya no són capaços de consensuar ni tan sols el nom del president de la Generalitat, no em vull imaginar què passarà quan hàgim de nomenar el director general de Pesca”.

L’Ara, creu que la CUP “marca territori però deixa marge per a l’acord”

A l’Avui, Xevi Xirgo felicita la CUP pel seu espot, “llàstima que, posats a fer, no diguessin gaire res (...) I no serà fins d’aquí a uns dies que veurem què hi ha de cert i què hi ha de retòrica i com se’n surten de la maleïda aritmètica post 27-S que els ha convertit en una peça clau probablement sense voler”. Sobre aquesta aritmètica, Enric Hernàndez (El Periódico, 9 d’octubre) recorda que Junts pel Sí tenia el propòsit de superar la lògica autonòmica i no tenia programa de govern més enllà d’una drecera cap a la independència, però ara “l’endimoniada aritmètica parlamentària” ha fet tornar Convergència a la lògica autonòmica. “Els 62 escons de Junts pel Sí són més que els 10 de la CUP”, però, recorda el periodista, també els 156 d’Aznar eren més que els 16 de Pujol i prou que “els va fer valer a Madrid”. Salvador Sostres (Abc, 9 d’octubre) veu angoixat que Catalunya es posi en mans del que anomena “una banda” d’anticapitalistes. La substància del que van proclamar era pura dinamita contra la civilització. “Tot va remetre a l’expropiació i a la txeka”. “En un país normal”, escriu, “l’únic interlocutor d’aquests nois seria la Policia”. Al mateix diari, Carlos Herrera competeix amb Sostres a l’hora d'atribuir adjectius: “De les assemblees al·lucinògenes acostumen a sortir aquesta mena de coses. Nostàlgia de la facultat, on s’aprovava no examinar-se fins que Occident reconsiderés la societat de consum. Caldria revisar el consum d’estupefaents d’aquesta gent. Estan com una cabra”.

Per Pere Gendrau (Nació Digital) “que el nom d'Artur Mas sigui la clau de volta de tot plegat no és un caprici. No és un simple element de negociació, sinó que va molt més enllà. L'actual president no encarna només les retallades. El líder convergent representa la vella política, és el lligam amb les estructures de poder. I això pot arribar a ser injust perquè Mas ha fet molt més del que es podia esperar d'ell. S'ha posat al capdavant d'una reivindicació i ha arribat a disgustar els del pont aeri. Però no ha acabat de tallar amb els cercles de poder. No amb tots. (...) El més curiós de tot plegat és que les negociacions, en aquests termes, gairebé no han pràcticament començat. El més calent és a l'aigüera. I el motiu és que la candidatura de Junts pel Sí encara no està preparada per això. La principal llista independentista ha quedat tan descol·locada amb l'escenari actual que encara ho està paint. (...) Així que, senyores i senyors, prenguin-s'ho amb calma, que encara queden dies".

López Burniol ho veu com “una situació institucionalment prerevolucionària” i es pregunta què diran els que van votar Junts pel Sí per donar-li força per negociar amb Madrid

Vicent Sanchís, a El Món, entén “els electors que voten CUP des de la pobresa, la marginalitat, la resignació o l'esperança darrera”. Però no entén gens “els que els voten integrats còmodament dins el sistema. Saben què és l'intervencionisme de l'Estat? L'autogestió? L'abolició de la propietat privada? A Catalunya hi ha una fornada enorme de malcriats que tiren de tos el qui en té més. Gent insensata que se sent a gust decantant-se per una radicalitat que, si algun dia guanyara unes eleccions, els hauria d'escarnir per idiotes”. L’article acaba amb una queixa a la CUP: “Els demanaria que, la pròxima vegada que no els agrade un article meu, no envien un paperot a Òmnium Cultural per protestar pel que diu el seu vicepresident. Això no es fa, camarades! Jo escric com a periodista. I ells han de lluitar com a vells anarquistes utòpics, no com ho fa el banquer Rato. Salut!”.

Jordi Basté, a Rac1, aprofitant que es fa el Festival de Cinema de Sitges, veu aquest panorama com una llarga novel·la, amb capítols de ciència-ficció, de terror, “i, esperem, amb un final feliç”. De totes maneres, aquest final trigarà a arribar. No tindrem president fins després del Nadal, si el tenim.

Juan José López Burniol, a la Cadena Ser, vaticina que Convergència dirà a la CUP a canvi de formar govern. “I ho farà perquè el partit de Mas ja no existeix com a dreta (...) per pur esperit de subsistència el nucli de l’antiga CDC farà el pas”. López Burniol ho veu com “una situació institucionalment prerevolucionària” i es pregunta què diran els seus amics que van votar Junts pel Sí per donar-li força per negociar amb Madrid. ”Quina força? Si som en un escenari de ruptura!”.

Sabotatge a l’AVE. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha afirmat aquest divendres que Foment va demanar col·laboració en dues ocasions a la Generalitat per protegir les línies de l'AVE i que, després del tall de diversos cables de fibra òptica d'aquest dijous "sembla que no hi ha hagut tanta atenció com hauria estat desitjable". El conseller de Territori, Santi Vila, ha fet recaure aquest matí tota la responsabilitat sobre Renfe i Adif, que no tenen sistemes de redundància i seguretat prou bons per mitigar episodis com aquests. L'Abc en fa editorial i critica Vila, “un expert a tirar pilotes fora”. Segons el diari, la Generalitat quan va criticar Foment va oblidar que la competència en matèria de seguretat és seva. Aquesta mateixa tesi, si fa no fa, sosté La Razón. “La Generalitat”, diu en un editorial, “no pot considerar-se un simple espectador aliè de la greu alteració que es va patir ahir”. Considera inadmissible que es vulgui culpabilitzar la víctima, “en aquest cas Renfe”, i acaba l’editorial dient que la conselleria d’Interior catalana no només té el dret, “també l’obligació”, de demanar ajuda a altres forces de seguretat de l’Estat. En un apunt, Carles Sabaté, a El Punt Avui, replica a la ministra Pastor, que “va vincular ahir els robatoris a la xarxa ferroviària catalana amb la deixadesa dels Mossos”. Sabaté escriu que “resulta que Adif ni tan sols ha exposat o reclamat a la policia ni al Govern català que els robatoris afectin més Catalunya que altres zones de l’Estat. L’Estat ja va per la via única de desacreditar la Generalitat”.

MÉS INFORMACIÓ