Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ja veurem si es pot

L'eclipsi de la marca pròpia i l'arraconament dels líders orgànics han estat, més que un sacrifici, una autoimmolació

Comencem per descriure el que ha passat de la manera més asèptica i convencional possible: en les eleccions catalanes del novembre del 2012, el tàndem Iniciativa-Esquerra Unida va obtenir 13 escons; en les del passat 27-S, ambdues forces van totalitzar quatre diputats (Joan Coscubiela, Joan Josep Nuet, Marta Ribas i Marc Vidal), perquè els altres set que ha aconseguit Catalunya Sí que es Pot pertanyen a Podem o són independents. Així doncs, l'eclipsi de la marca pròpia i l'arraconament dels líders orgànics han estat, més que un sacrifici, una autoimmolació.

Pel que sembla, i a manera de consol, alguns quadres d'ICV sostenen que, si hagués concorregut com Iniciativa igual que fa tres anys, el resultat podria haver estat pitjor. Pitjor que la caiguda de 13 a 4 escons? I en aquest cas, per què? Atès que els Herrera, Camats, etcètera van fer, durant la legislatura anterior, una tasca d'oposició parlamentària impecable, només hi ha una resposta: a causa de la bipolarització al voltant de la independència. Però si aquesta qüestió podia ser devastadora per a l'electorat tradicional d'ICV, això significa que una gran part d'aquest electorat s'inclinava pel sí, i s'ha allunyat d'una cúpula instal·lada en la tergiversació, l'ambigüitat i la reticència sobre aquest tema.

Naturalment, la coartada oficial per als mals resultats de Catalunya Sí que es Pot l'últim diumenge de setembre és una altra: no han aconseguit trencar el marc conceptual –el famós frame– plebiscitari imposat per Mas i per Junts pel Sí. Imposat per Mas, o dictat per la realitat? Quan un s'obstina a avançar en sentit contrari al d'una allau que mou un 80% llarg dels votants, des de Ripoll fins a Castelldefels, des d'Esquerra fins a Ciutadans, és normal que t'atropellin.

Quan un s'obstina a avançar en sentit contrari al d'una allau que mou un 80% llarg dels votants és normal que t'atropellin

Després hi ha els errors tàctics acumulats durant la campanya. Pot ser que un líder veïnal barceloní com Lluís Rabell no en fos conscient, però Catalunya no és Barcelona, i la translació mecànica de l'èxit primaveral d'Ada Colau a la contesa del 27-S constituïa una hipòtesi il·lusòria. Tampoc hi va fer cap bé la borratxera de superioritat moral que va exhibir, per exemple, Joan Herrera el dia que, en un groller insult als votants de Junts pel Sí, li va etzibar al seu excompany Romeva: “No es pot construir res de nou sobre la merda”.

La història, com bé sabem, és una matèria de maneig més delicat que la nitroglicerina. Justament per això va grinyolar a moltes orelles que destacats candidats de Catalunya Sí que es Pot (Coscubiela, Rabell...) s'atribuïssin el monopoli de la memòria del PSUC i fins i tot atorguessin a la seva coalició el rang de “PSUC del segle XXI”. El PSUC, igual que la veritat, és un mirall trencat, els fragments del qual poden trobar-se avui a Junts pel Sí, a la CUP, al PSC i, per descomptat, a Catalunya Sí que es Pot. Però resulta especialment problemàtic pretendre ser els hereus únics del PSUC durant una campanya absolutament colonitzada pels Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i altres salvadors procedents de Madrid. Perquè, si no m'equivoco, el PSUC va ser també el partit de Joan Comorera, d'Antoni Gutiérrez Díaz, de Rafael Ribó i de molts altres que van lluitar de valent per preservar la sobirania de la gran sigla antifranquista i rebutjar les tuteles i ingerències dels Santiago Carrillo o Julio Anguita de torn. L'autèntic PSUC ni necessitava ni hauria admès tantes crosses.

En tot cas, el resultat electoral de Catalunya Sí que es Pot és una mica pervers, perquè planteja una sèrie de contradiccions difícils de resoldre en les setmanes que queden fins a les generals. Des d'Iniciativa, una mica escamats per la punxada del globus violeta, volen mantenir la fórmula de coalició d'esquerres, però fent més visibles i forts el perfil nacional i la contribució d'ICV. Des de Podem, i ja amb un grapat de diputats al Parc de la Ciutadella, veuen a Catalunya el que han vist sempre el PSOE, el PP i ara també Ciutadans: un suculent graner de vots amb els quals aconseguir La Moncloa. Per tant, pretenen concórrer a les eleccions del desembre amb el seu propi nom, els seus propis candidats al capdavant i el seu propi programa. Aquell que, pel que sembla, esbossarà un gir al centre i fugirà com de la pesta de referències massa esquerranes.

Son conciliables aquests dos propòsits? Funcionarà a les urnes una eventual síntesi? To be continued.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.