Selecciona Edició
Connecta’t

Primer tren a Katanga

El primer AVE que aconsegueix sortir cap a Madrid triga quatre hores i mitja a arribar a Atocha

A bord de l'AVE 3142 amb destinació a Atocha
Passatgers a l'estació d'Atocha. Veure fotogaleria
Passatgers a l'estació d'Atocha. EL PAÍS

Tement-me el pitjor, arribo precipitadament a l'estació de Sants per agafar l'AVE de les onze a Atocha, quan anuncien que la línia s'ha restablert. L'ambient a la zona dels trens (avui ja no) d'alta velocitat és de platja grega amb molts refugiats. Em fan formar en una fila on només ens falta el petate –jo vaig sortir d'aquí fa una bona colla d'anys per anar a la mili– i que aviat es bifurca i es torna a bifurcar fins que un nord-americà i un xinès hi posen ordre. Un núvol de fotògrafs ens retraten com si fóssim els passatgers del Titànic.

Quan penso que encara en sortiré sa i estalvi, gairebé al mateix temps se sent una alarma estrident: és l'actor Fermí Reixach, que camina perdut i mira de sortir per les portes d'emergència. Llavors s'obren de bat a bat i hi accedeix des de fora de l'estació una munió que s'esperava als autocars i que ara es precipita cap als taulells. Mentre arriben a les cues jo ja he aconseguit un paperet que m'acredita com a feliç posseïdor de la plaça 11B al cotxe 15 (sic), encara que no hi diu si el trajecte és a Atocha, a Gun Hill o a Katanga. Recordant els meus millors temps de jugador de rugbi i empenyent una mica, avanço per cames una senyora gran i una mare amb cotxet i m'enfilo al vagó, que està ja ple de gent amb cara d'haver trobat el tren de l'or nazi.

Sortim amb més de mitja hora de retard, però és el primer AVE que ho fa en tot el matí. Quan ens pensàvem que tot aniria bé, el tren s'atura a Tarragona, on s'espera una multitud portada prèviament amb autocars. Molts hi pugen sense tenir un lloc reservat. Al bar, on he aconseguit un entrepà just abans que a la barra ja no hi càpiga més gent em trobo amb el llibreter Lluís Morral, que va a Liber a recollir el premi que li han donat a Laie. És dels que ha pujat a Tarragona i li canvia la cara quan li dic que jo vinc tan tranquil de Sants. Torno xiulant al meu seient i resulta que el trobo ocupat per un paio amb barba. Em queixo que m'ha pres el lloc –no perquè porti barba; per mi, com si és hipster– i addueix que a ell li han pres el seu i que s'ha de ser solidari. Li dic que ja cal que s'aixequi, cosa que fa a contracor mentre tot el vagó ens mira amb expressió de "no ens mouran d'aquí" i que se'n prepara una de bona, perquè de pel·lícula, res de res. M'assec i m'aferro al meu seient recuperat, de manera que quan arribem a Lleida se m'enrampen les cames. Ningú no s'aixeca ni per anar al lavabo.

Em dec haver quedat adormit perquè són les tres i parem a Guadalajara. Al vagó hi ha un ambient de resignació trencat pel plor incessant d'un bebè. Una àvia amb tres néts a bord rep un missatge al mòbil: l'han vista a Antena 3 i li envien ànims. La notícia va de boca en boca. Les maletes, amuntegades en plataformes i passadissos, confereixen un ambient de Far West al tren: en qualsevol moment atacaran els indis o la banda de Jesse James. En tot el trajecte no se'ns ofereix la més mínima informació ni aigua, ni, com ha quedat dit, la pel·lícula. Ja que viatjo per anar a una xerrada sobre el galió de Manila tracto d'absorbir l'atmosfera per si em serveix de res. Em penso que si això dura una mica més patirem escorbut. A les 15.25 arribem a Madrid-Atocha. L'arribada estava prevista a les 13.45. I som els afortunats. Mentre baixem, la pantalla electrònica del vagó s'il·lumina amb un missatge: “Au revoir”.