Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La CUP que va dir ‘no’

Va néixer perquè va aprendre primer de tot a dir ‘no’, i això no es desaprèn a canvi d’un comissariat cultural

El pressing més fort al qual està sotmès la CUP no és el de votar Mas president o ficar o no la seva peülla de senglar a la moqueta de Palau. El pressing que s'està exercint sobre la CUP té una altra naturalesa més perversa. Els estan exigint la maduresa aviciada, la bona maduresa que serveix per prendre decisions difícils amb el tremp i el mentó impertorbable, que serveix per condemnar a l'exclusió capes socials sense visibilitat mediàtica ni capacitat de resposta i dir que s'està protegint l'Estat del Benestar, per desprotegir els béns públics mentre s'invoca l'obediència a Brussel·les; per desvalisar entitats públiques i vendre-les com a redempció integral de l'economia; per teledirigir el sistema públic d'informació en una direcció obstinada i excloent mentre s'invoca l'equanimitat informativa i l'obediència al poble; per aplatar fins a la ridiculesa la formació intel·lectual i humanística de l'ensenyament mentre es ven la moto de l'actualització de l'ensenyament 2.0 a les noves tecnologies; per privatitzar la sanitat pública mentre s'expliquen sopars de duro de llibertat d'elecció; per finançar l'escola privada i caríssima i catòlica mentre s'invoca la llibertat dels pares i calla el deure auxiliar als que no tenen pares —o els tenen sense diners—; per encarar amb optimisme els sacrificis del futur independent perquè no hi haurà sacrificis sinó sants màrtirs a primera fila i una innombrable llista de damnificats que no sortiran enlloc, hagin volgut o no una Catalunya independent; per perdre la por a les corbates i els vestits i deixar les sandàlies de pobre al seu lloc perquè el poder no actua contra el poder i mai, mai perd les formes perquè si perd les formes perd el poder; per no intimidar ningú més preguntant-li si té por del que pugui passar i resultar que sí que passa i molt greu; per deixar de preguntar i començar a pilotejar amb les boles de colors de la responsabilitat, com en un semàfor de carrer, i començar a aprendre el que cal aprendre de debò en la maduresa política, que és buscar culpables per tot arreu menys a casa.

Pactar amb ERC seria una cosa, pactar amb 30 diputats de Convergència, una altra, i una altra molt diferent

No sóc votant de la CUP però em sembla un alcalí òptim per desemmascarar moviments oportunistes, calculadors i econòmicament blindats, dretes catalanes disfressades d'alliberadores esquadres solidàries per fer el bé. Em sento de vegades tan ingenu com algunes de les proclames ideològiques de la CUP encara que sovint no siguin les mateixes que les meves perquè ni m'agrada la seva intransigència independentista com a dogma de fe, ni m'agrada la determinació amb què han decidit combatre el capitalisme sense preveure abans els pegats que aplicaran a les ferides sagnants que deixarà la batalla, ni m'agrada tampoc que somiïn amb escapar a les dinàmiques de corbata de l'Europa actual perquè poden vestir-se com els doni la gana a Brussel·les.

Sí que m'agraden moltes altres coses encara que alhora m'intimiden: sí que m'agrada que creguin en una forma de decisionisme assembleari però no que creguin que les assemblees poden governar, m'agrada que invoquin la neteja política com a condició dels seus pactes però no que oblidin que la CUP va néixer perquè va aprendre primer de tot a dir no, i això no es desaprèn a canvi d'un comissariat cultural o una partida pressupostària. Pactar amb ERC seria una cosa, pactar amb 30 diputats de Convergència, una altra, i una altra molt diferent i gairebé estrafolària seria actuar com a aval o legitimador des de l'esquerra d'un Govern que hereta l'actual dreta. Aprendre a dir no és la primera condició de la maduresa que val la pena, segons L'home rebel d'Albert Camus, encara que aquesta rebel·lia pugui arribar a deixar la petjada de la peülla prop de Palau, però només per sortir corrent de seguida davant la intuïció de no poder controlar a què se serveix, a qui se serveix, contra qui se serveix i per què se serveix. La maduresa de Camus pot contestar totes aquestes preguntes quan diu no, i la CUP existeix perquè molta gent va començar a dir no a barriades, a pobles petits, a petites capitals. Aquest és el seu sentit ideològic, encara que sigui més difícil seguir sent avui la CUP que va dir no.

Jordi Gracia és escriptor i assagista