Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El millor acord possible

A la CUP saben que Mas arriba a un sector de la població que reconeix el seu compromís i Mas admet que l'escrutini de la CUP a les institucions els cau bé

El millor que podia passar la nit del 27 de setembre va ser que Junts pel Sí i la CUP es van veure obligats a parlar des del primer moment malgrat que molts votants de la CUP esperaven estalviar-se el tràngol i que molts més votants de Junts pel Sí preferien no haver de sotmetre a negociació una cosa que els semblava òbvia. Vaig passar la tarda amb amics de les dues formacions i vaig recórrer diverses taules de dues ciutats diferents. Les converses del sopar van ser premonitòries, i de tots els resultats possibles, aquest era el menys desitjat.

Dec ser dels pocs que es van alegrar de debò d'una nit electoral que, només aparentment, complicava l'escenari i el situava en la proposta, en la renúncia i en la complexitat del diàleg. El temps no perdonarà el que fem sense ell i tard o d'hora l'independentisme havia de construir ponts interns sòlids i duradors. Els sospirs d'alleujament de no haver de trobar-se a la mateixa taula només podien ser temporals.

No serà fàcil. Anna Gabriel ho va deixar clar, “no volem la mort política de Mas, i no serà perquè molta de la nostra gent no en té ganes”. Una part de la gent que se sent representada per la CUP ha estat reiteradament ofesa d'una banda de CDC, intentar oblidar o amagar això en un país tan petit i tan políticament motivat és inútil. L'ombra dels escàndols de corrupció, encara que siguin menys dels que les lents augmenten i multipliquen, no s'esvaeix amb l'escàndol de l'escorcoll el dia de presentació de la candidatura. Que l'Estat espanyol sigui un desastre democràtic no redimeix tots els errors dels altres.

Les distàncies són grans, però hi són per recórrer-les perquè mentrestant es crea una mica més que complicitats i vincles. Es fabrica capital polític, apareixen nous perfils mentre se civilitzen els sectors més extrems d'ERC, CDC i CUP, que comencen a reconèixer mèrits i capacitats en els altres. A la CUP saben que Mas arriba a un sector de la població que li reconeix el compliment del compromís. Mas sap que a les institucions catalanes l'escrutini de la CUP els cau bé. Els fa estar tensos, pot ser que de vegades fins a provocar-los estrès, però també evita que les zones de penombra es converteixin en opaques.

Això d'aconseguir la sobirania imperfecta només s'aconsegueix amb un Estat tan imperfecte com els altres. I l'Estat viable només es manté si la societat no pateix desigualtats socials i culturals tan grans que n'impossibilitin la viabilitat i els projectes, llegiu Espanya, vegeu xifres d'atur, fracàs escolar, renda o, si voleu vot independentista. Si no es vol arribar a aquest extrem a Catalunya cal treballar sense descans per cohesionar-ne la societat.

La independència només serà possible si de la retòrica del míting es passa al diàleg sobre projectes i s'arriba a acords sòlids

La independència només serà possible si de la retòrica del míting es passa al diàleg sobre projectes i s'arriba a acords sòlids. Quim Arrufat va descriure molt bé la situació: si al final porten la CUP al límit de dinamitar el procés, la CUP votarà afirmativament la investidura de Mas. I amb raó, afegia: “Però així no es construeix la futura República Catalana, no es construeix res”. Tan cert com que més d'un milió i mig de catalans va votar perquè Mas fos president, votants als qui rebenten tant les retallades o els errors dels Mossos com la demagògia que se'n fa. O que callen el que pensen sobre sortir de l'euro i altres idees de bomber.

Hi haurà acord. Si la CUP i Junts pel Sí no són capaços de desfer aquest nus, més val que ens dediquem a una altra cosa. Perquè no només caldrà llimar aquestes asprors. Hi ha feina de sobres per quan PSC i Iniciativa es convencin que no hi ha res a fer amb l'Estat i necessitin també un nou encaix. Ni tan sols Ciutadans podrà aguantar a Espanya, el temps ho dirà. Un país no pot viure en constant situació forçada, l'exemple espanyol hauria de portar a reflexió sobre com s'adquireixen comportaments que arreglen allò urgent, però que mai solucionen el que és important i fonamental. Algú a Espanya hauria de reivindicar una Espanya diferent perquè algun dia pugui, també, dialogar amb una Catalunya diferent, independent.

No està escrit que això hagi d'acabar malament per a tots, al contrari. Però la vella cultura del pacte ha mort. En fa falta una altra, fa molta falta.

Francesc Serés és escriptor