Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Nits amb Baudelaire

“No hi ha cap govern sòlid i raonable a part de l’aristocràtic”, diu el poeta francès vist per Compagnon

Charles Baudelaire, un bard detestat pels noucentistes. Ampliar foto
Charles Baudelaire, un bard detestat pels noucentistes.

Antoine Compagnon, conegut per una sèrie de llibres molt brillants i molt llegits a casa nostra —Proust entre deux siècles (1988), ¿Para qué sirve la literatura? (2008) o El demonio de la teoría (2015)— és també l’autor d’un llibre igualment divulgat a Catalunya sobre Montaigne, un dels tres autors a qui més s’ha dedicat aquest home de lletres francès, juntament amb Proust i Baudelaire: Quaranta nits amb Montaigne (Blackie Books, 2014).

Acaba d’arribar a les llibreries l’equivalent d’aquest darrer llibre esmentat, dedicat a Baudelaire: Trenta-tres nits amb Baudelaire, traducció de Jordi Martín Lloret (Barcelona, també Blackie Books, 2015); l’edició francesa ha estat quasi simultània, cosa que ens ha d’alegrar qui-sap-lo. Sembla que les antenes per l’universal han despertat d’una letargia d’uns quants anys en què l’assaig només es publicava, o gairebé, en llengua castellana.

Aquesta entrega de Compagnon, de menys nits que les dedicades a l’assagista francès del segle XVI, no és una nova lectura del gran poeta de la modernitat literària —¿juntament amb Gautier, menys editat aquí?—, sinó un repàs dels grans temes baudelerians, tants com les 33 nits de lectura. Compagnon, que al seu llibre sobre teoria literària ja va llançar exabruptes a una llarga sèrie de mètodes de la crítica literària del segle XX —estalviant quasi només aquells mètodes que es basen, com diuen els anglesos, en la lectura atenta i de prop (the close reading)—, no pretén cap exhaustivitat en aquest seu llibre sobre un dels primers poetes maudits de les lletres franceses del segle XIX, sinó una aproximació empàtica o simpàtica —“compartir una passió amb algú”— a l’autor de Les flors del mal que, juntament amb Els poemets en prosa, forneixen el material fonamental per als seus comentaris. El lector trobarà, en aquests 33 “quadres d’una exposició”, visions molt perspicaces de temes com el realisme en l’obra de Baudelaire, allò clàssic que conserva de la tradició poètica francesa, el geni i la ximpleria, el París esventrat del Pla Haussmann, la pintura de Delacroix o de Manet, la revolució de 1848, el tema del dandi o el catolicisme; aquest, tema ben explícit de moltes peces del seu poemari. Com que la crítica francesa sempre ha estat imbuïda de pensament religiós —a causa de la triple filiació dels seus escriptors en brega: catòlics, protestants i jueus—, Compagnon dóna bona notícia de l’adscripció de Baudelaire al catolicisme, o al cristianisme, que ja van fer escriptors com Claudel, Anatole France o Proust. Vet aquí un biaix poc estudiat en la poesia de Baudelaire i que, ai las!, els nostres noucentistes no van saber veure: la burgesia benpensant del nostre país (parlo dels anys vint i trenta del segle XX) més aviat van detestar aquest poeta, Rimbaud també, per llur tirada més visible a la blasfèmia, les drogues i el Mal. Potser dues coses més van fer que els nostres crítics, en general, passessin per alt aquesta figura gegantina, més en el fons que en la forma: la crítica ferotge que va fer Baudelaire de la idea de progrés i del sufragi universal, que al seu temps anava guanyant terreny a marxes forçades.

No són qüestions brèvoles, ni molt menys... Vet aquí una citació aportada pel nostre crític que ens hauria de fer pensar a fons: “El que penso del dret de vot i del dret d’eleccions. ¿Us imagineu un Dandi parlant al poble només per escarnir-lo? No hi ha cap govern sòlid i raonable a part de l’aristocràtic. Una monarquia o una república basades en la democràcia són igualment absurdes i dèbils”. S’assembla molt al que pensava Flaubert l’any 1871 arran dels aldarulls de la Comuna de París: “L’únic raonable en matèria de política és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i, si és possible, moltes. El poble és un etern menor d’edat i sempre es trobarà al nivell més baix de la societat perquè és nombre, massa, l’il·limitat. En aquests moments, la nostra salvació es troba en una aristocràcia legítima, i entenc per això una majoria que estaria formada per alguna cosa diferent dels homes-xifra”. Afinitats electives!