El paper d’elpais.cat

Crec que elpais.cat suposa una lògica continuïtat de la voluntat de servei als lectors i de les il·lusions que vam posar des del primer dia els periodistes enrolats per fer sortir al carrer, ja fa molts anys, l'edició catalana del diari EL PAÍS en paper. Perquè aquell grapat de periodistes, avui ja bastant veterans, teníem les mateixes intencions que els altres companys coetanis, i alguna més. Pensàvem que, amb els reptes genèrics de la nostra professió, com eren exigir-nos a nosaltres mateixos la màxima professionalitat possible, o entendre sense la més mínima ambigüitat que els mitjans de comunicació són un servei públic –amb les exigències ètiques que això comporta– fins i tot quan es fan des d'empreses privades, nosaltres en teníem específicament uns quants més. El primer, estar a l'altura de la complexa aposta de coordinar esforços i teixir complicitats entre dues redaccions situades en dues ciutats amb relacions vitals, sociològiques i polítiques tan complexes com les que existien i existeixen entre Barcelona i Madrid. El segon, fer que una capçalera nascuda inicialment per servir des de Madrid els ciutadans de tot Espanya aconseguís incloure al mateix temps, en múltiples facetes, sense gat amagat, un diari fet particularment a la mida dels seus lectors de Catalunya.

Els bons mitjans de comunicació són éssers vius que creixen i s'actualitzen contínuament, intentant seguir –sense trair-se, sense trair els seus usuaris– el mateix ritme d'evolució dels profunds canvis de la societat de la qual sorgeixen i per la qual treballen. Per això els mitjans mai no poden considerar-se definitivament com a ja fets o com a obres acabades. A causa d'això, l'examen que es pot fer a cada moment sobre la seva vitalitat i la seva idoneïtat no s'ha d'efectuar, crec, mesurant si ja han aconseguit tots els objectius fundacionals, cosa que sempre seria una utopia, sinó analitzant amb rigor si continuen fent cada dia tot el possible per aconseguir-ho, distingint evidentment entre allò essencial i allò accidental, i passant per sobre de les qüestions simplement circumstancials.

Al·ludia abans a la nostra voluntat d'intentar fer un bon periodisme a mida dels lectors. A això es va deure primer l'esforç de posar als quioscos –aquell era un temps amb molts quioscos– l'edició barcelonina del diari, amb els seus elements específics diferenciats de l'edició general. Llavors va néixer el Quadern, la seva aportació inicial a la normalització de l'ús als mitjans de comunicació de la llengua pròpia de Catalunya. L'existència d'una edició digital paral·lela a l'edició catalana en paper va ser el següent pas endavant. I fa un any l'arrencada d'elpais.cat, íntegrament en llegua catalana, va significar una altra fita en la mateixa direcció. Aquesta iniciativa va tenir especial rellevància perquè es va produir quan ja estaven més vius que mai i a punt de cristal·litzar els enverinaments mutus que fragmenten la solidesa de l'entesa entre els diferents sentiments nacionals que coexisteixen a Espanya.

Transvasar informacions el més precises possibles, així com opinions i arguments plurals entre Catalunya i Espanya, i viceversa, va ser des del primer moment l'eix central de les aportacions que va intentar fer l'edició catalana per millorar el coneixement mutu. Seguir intentant estrènyer els contactes i la comprensió entre totes dues bandes és el seu full de ruta. Des de fa un any elpais.cat s'ha sumat a aquesta tasca reconeixent la importància i la normalitat d'ús de la llengua catalana a Catalunya com cap altra de les capçaleres periodístiques promogudes des de la resta d'Espanya.