Selecciona Edició
Connecta’t

U2 arrasa amb el seu xou grandiós

El públic es rendeix entusiasmat al primer concert de la banda al Palau Sant Jordi de Barcelona

Bono en un moment de l'actuació d'U2 a Barcelona.
Bono en un moment de l'actuació d'U2 a Barcelona.

Passaven vint minuts de l'hora que hauria d'haver començat el concert i hi començaven a haver queixes tímides. Les va fer callar People have the power de Patti Smith, i com que el públic sabia que això marcava l'inici, es van disparar els flaixos. A l'escenari principal, encara fosc, es va percebre moviment; després es va saber que eren els operaris d'U2, The Edge, Clayton i Mullen. A l'altre extrem va aparèixer, entre el públic, deixant-se veure de prop com el papa Francesc, Bono, com un carismàtic líder planetari. Al cap d'un segon va pujar a l'escenari i amb pas segur de sergent d'infanteria va caminar per la passarel·la cap als seus músics, rebent l'ovació de la multitud mentre obria els braços i entonava l'inici de The miracle (of Joey Ramone). Els seus tres operaris, ja il·luminats, van atacar els instruments i el Palau Sant Jordi es va omplir de música i dels anhels expressats per la multitud que va omplir el primer dels quatre concerts d'U2 a Barcelona. Era només el començament, però també la pauta del que vindria durant les dues hores següents.

Primers compassos, records de joventut. Amb The electric co es van recordar aquells anys en què Bono ni s'imaginava en el que es convertiria. El so, projectat al llarg del sostre cap a tots els racons del recinte, era alt però no indefinit, tot i que la vocalització de Bono encara no era nítida –ho seria més tard. A l'escenari principal, sense sostre, llums baixos, evocant una mica la portada de Rattle and hum, però jugant amb el blanc i el vermell. Austeritat. La va seguir Vertigo, amb aquella arrencada tan emfàtica, i si quedava algú assegut, l'enumeració del començament del tema el va fer aixecar, i tothom va botar amb I will follow, el primer clàssic imperible de la nit. Després Bono va presentar els seus tres nois i va lloar Barcelona mentre a la base de la pantalla suspesa sobre el passadís que unia els dos escenaris es traduïen simultàniament les seves paraules. Tot un detall. Potser un anglès no hi hauria caigut.

A aquestes altures quedava clar que aquest espectacle és el millor que ha desplegat la banda en totes les seves visites a Espanya

I tal com Bono va introduir verbalment els seus records, la tecnologia els va fer imatge. La doble pantalla es va il·luminar –per entendre'ns, estava alineada de gol a gol del recinte– i va començar a mostrar imatges dibuixades amb intenció evocadora. Va sonar Iris (hold me closer). El recurs va guanyar espectacularitat quan a Cedarwood road Bono va passejar pel passadís que separava les dues pantalles, fonent la seva figura amb els dibuixos que recordaven el seu barri. Admiració digital. Va seguir Song of someone, que va tancar l'exposició del gruix de temes que interpretaria la banda del seu últim disc, i Sunday bloody sunday, tocada amb cert hieratisme de duel ideològic recordant aquell diumenge sagnant, amb la banda dreta al passadís, va recordar a la multitud, aclaparada per l'ús de la pantalla i la seva disposició, que U2 són progres.

L'espectacle, veritable cor d'un xou de rock musculós i anhelant, amb Bono entonant al seu estil, com una mena de predicador que no parla per menys de 25.000 persones i, en conseqüència, ha d'entonar emfàticament, tenia més cops amagats. A The fly, desassossegant, amb la banda fora de la vista, tota la pantalla, ampliada encara més pels extrems, es va tintar de groc i va ensenyar frases en castellà i més tard, en un recurs aconseguidíssim, la banda es tornava a fer visible en petits forats de la tintura groga que els deixava veure tocant Invisible entre les dues pantalles. A aquestes altures quedava clar que aquest espectacle és el millor que ha desplegat la banda en totes les seves visites a Espanya, abans presidits per una ingent quantitat de mitjans utilitzats com un nou ric organitzaria les noces del seu primogènit: quilos de caviar encara que només sigui perquè es noti l'abundància de la pecúnia.

S'havia arribat a la meitat del concert i encara quedava la traca. Misterious way va començar la que es podria considerar segona part, i en cada cançó continuava havent-hi una sorpresa. Bé, no és xocant que surti una noia del públic, aquesta amb més gràcia que el mateix Bono ballant, incrèdula, la cançó. Després es va saber que era veneçolana i tot va quadrar. El líder anava negre, a l'estil Johnny Cash, i amb els cabells tirant a rossos, potser per contrastar. A Elevation la pantalla es va convertir en èmula d'una de mòbil i la veneçolana, gravant amb un telèfon, va enviar el senyal a tothom, tal com li va assegurar Bono que passaria. La immediatesa feta espectacle. Tot en U2, també la ideologia.

Amb interludi baladístic inclòs, el concert va agafar la recta final. Where the streets have no name, Pride, With or without you… i va acabar amb One. Sense grans sorpreses musicals, U2 ja sonen més grandiloqüents que irats, faraònics més que majestuosos, el concert va ser mannà multisensorial, tecnologia que deixa atònit, onada que aclapara amb llums, so que atropella, cançons que són memòria. U2 l'han encertada. El públic es va rendir entusiasmat. A la cova d'U2 mana la tecnologia, que aplicada lluny d'un estadi els funciona molt millor.