Selecciona Edició
Connecta’t

Poc Madrid i poc Atlètic

Un rampell final dels blanc-i-vermells neutralitza els de Benítez, massa continguts.

Del tauler en treu més profit inicial el tècnic madridista i, més benefici, Simeone.

Vietto celebra el gol de l'empat contra el Madrid aquest diumenge.
Vietto celebra el gol de l'empat contra el Madrid aquest diumenge. AFP

Una còpia encantada del Madrid, que té un Benítez sonàmbul, no va ser prou per descarrilar un Atlètic borrós que vol canviar Simeone. De la transició de l'un i l'altre, en un derbi gairebé sense porteries fins a l'últim sospir, només en van treure partit Benzema i Vietto. La resta va ser joc d'escacs, amb dos entrenadors amb fils, movent peons. Del tauler en va treure més profit inicial Benítez, i més benefici final Simeone, aquell Espàrtac matalasser entossudit que els seus canviïn de muda. Quan va voler jugar no va poder, quan li va agafar el rampell que l'ha caracteritzat aquests últims anys va aquarterar el Madrid. Just la gràcia que els va faltar als madridistes, tan continguts, tan sotmesos a les ordenances de la banqueta que van acabar ofegats. Dos equips d'autor encara amb més ombres que llums.

Atlètic, 1; Reial Madrid, 1

Atlètic: Oblak; Juanfran, Giménez, Godín, Filipe; Gabi, Tiago, Óliver (Carrasco, m. 46); Griezmann, Torres (Jackson, m. 63) i Correa (Vietto, m. 57). No utilitzats: Moyá, Savic, Siqueira y Saúl.

Reial Madrid: Navas; Carvajal (Arbeloa, m. 41), Varane, Sergio Ramos, Marcelo; Kroos, Casemiro, Modric; Isco (Beli, m. 65), Benzema (Kovacic, m. 76) i Cristiano Ronaldo. No utilitzats: Casilla, Jesé, Nacho y Lucas Vázquez.

Goles: 0-1. M.8. Benzema. 1-1. M. 83. Vietto.

Árbitro: Undiano Mallenco va amonestar a Gabi, Correa, Juanfran, Vietto, Griezmann, Godín, Sergio Ramos, Varane, Casemiro y Arbeloa.

Vicente Calderón. Uns 54.000 espectadors.

Simeone té un embolic. I gros. Vol ser el que mai ha estat, com a jugador i molt menys com a entrenador. Busca i busca un equip amb més gràcia, ha fitxat per això, però no acaba d'encertar les peces. En el rastreig del grial, allista jugadors de motlle fi en zones pedestres. Griezmann, el millor golejador, ficat al llit a la dreta, lluny de la porteria adversària. A l'altra banda, Óliver, noi despert, amb condicions per ser el base dels davanters, no per barrinar per la banda esquerra. Simeone alinea peloteros que no juguen com peloteros pel dictat del cap. Com si volgués l'Atlètic de la seva vida, el de l'ullal retorçat, però amb tipus més predisposats al frac. Ni una cosa ni l'altra. Un equip desnaturalitzat fins que va arremangar-se com en els vells temps, ja al final.

Davant, Benítez somia amb la poció màgica, l'equilibri, el concepte que fa anys torturant els tècnics blancs. La fórmula sembla que és Casemiro, jugador cartesià, que es reconeix com l'àncora de l'equip, com a mosqueter de tots. No és Busquets, però s'hi assembla. Juga a un toc, en llarg i en curt, s'enquadra entre els centrals, allibera Kroos i Modric. Amb ell, el Madrid guanya una sustentació i dóna volada a dos migcampistes més. Tot això és Casemiro, projecte incipient, però amb un recorregut interessant. Però el brasiler, repescat del Porto és un benitezòleg. O, el que és el mateix, interioritza com ningú això que el tècnic anomena "automatismes". Dit d'una altra manera, Casemiro és Benítez en calça curta. L'entrenador juga els seus partits en un Pentium, i el que imagina ho representa Casemiro: a aquest tipus de controladors de banqueta els encanta jugar el partit que no poden jugar mitjançant un militant de la causa pròpia. El resultat és un conjunt que tramita més del que s'inspira. No hi ha escletxa per a la soltesa, la imaginació. És millor complir que decebre la banqueta.

A partir de l'intervencionisme dels tècnics, al Manzanares van enfrontar-se el Madrid, que s'apropa al genuí Benítez, contra l'Atlètic que a estones s'allunya de l'autèntic Simeone. De l'encreuament de camins en va sortir guanyador inicial el Reial, que sense tirar serpentines va tenir quall, principi i final. De Benzema a Keylor Navas, postals merengues d'un partit que no es rebobinarà. Al francès li va correspondre el gol, al costa-riqueny la parada de la nit. Cristiano a banda, tots dos etiqueten aquest Madrid que poleix Benítez.

Benzema ja no només juga bé, ara goleja de puntetes, sense cops de pit ni mossegades a l'escut. Keylor no només ha resolt la trama de Casillas i De Gea. També para, molt i bé. Al Calderón, ell va deixar planxat l'Atlètic, que va somiar la remuntada amb un penal de Sergio Ramos a Tiago. El capità va penalitzar dues vegades els seus. Primer amb una passada al rival, després amb un atropellament al migcampista portuguès dels matalassers. Keylor el va redimir davant Griezmann. Abans, Benzema, en sabatilles, va llançar el Madrid amb un cop de cap de categoria després d'un servei de Carvajal, fantàstic fins que es va lesionar sense arribar al descans.

El Madrid no va creure necessitar res més, fins al tram final molt menys exigit que en els cinc reptes oficials previs en què no gratava. Lligat a si mateix Fernando Torres, només Correa, i de forma intermitent, va posar en alerta a la defensa visitant. L'alineació de l'Atlètic era tan encoratjadora com ineficaç. Encara no sap jugar com destil·len els seus caps de cartell. Els han proposat ser el que no són. Té tall Simeone, que per molts il·lustrats que alineï no aconsegueix canviar el format que durant tant temps han metabolitzat els que formen l'espinada de l'Atlètic, equip que en el seu trànsit cap a una altra passarel·la ha deixat de ser massís. Abans es reconeixia al mirall; ara es busca sense èxit fins que es desfoga. De moment, s'ha destapat per constipar-se.

Excepte l'instant de Keylor, que va repetir amb una bona intervenció davant Jackson en l'última escena, el derbi es va poder jugar bé sense porters. El partit, selvàtic per moments, va alliberar el mig camp, on els uns i els altres s'hi jugaven els pèsols, amb Navas i Oblak gairebé buscant postes de sol. D'aquell camp de mines no en va escapar ningú, mentre els entrenadors capgiraven la seva ofensiva: que si ara Carrasco, que si ara Jackson, que si ara Bale, que si ara Kovacic. Cap d'ells va alterar el guió, molt menys el gal·lès, que va empitjorar amb escreix Benzema. El Madrid volia contemporitzar, quan els blanc-i-vermells estaven amb l'ai al cor. I per les braves va arribar l'empat de Vietto, just premi per un Atlètic que va remuntar quan va ser l'Atlètic. Un altre desengany per aquest Madrid logarítmic de Benítez. Amb un degoteig gairebé en va fer prou per encadenar la seva primera victòria en sis cites oficials amb els del Calderón en la seva ruta cap a... Amb una mica de fúria i en va tenir prou l'Atlètic per no extraviar-se del tot en el seu camí cap a... Poc d'un i poc de l'altre.