Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El dilema de la CUP

Mas aplica al partit independentista la mateixa estratègia amb què va doblegar ERC per pactar la llista única: fer-lo responsable del fracàs del procés si no dóna suport a la seva investidura

En una cabriola estratègica que pocs s'esperaven, Artur Mas va aconseguir forçar una candidatura unitària i imposar la dinàmica plebiscitària a les eleccions del 27-S. Els electors han donat una majoria parlamentària al bloc sobiranista, però no una majoria de vots, la qual cosa suposa un greu llast per al full de ruta que preveu la “desconnexió” de l'Estat en 18 mesos. El resultat, no obstant això, ens aboca al que sempre ha estat evident: que a més de plebiscitàries són eleccions autonòmiques i per això ara el problema immediat no és com es creen estructures d'Estat, sinó com es forma un Govern, amb quin programa i qui es posa al capdavant.

Gràcies a l'estratègia plebiscitària, Mas ha aconseguit evitar la rendició de comptes durant la campanya electoral i continua tenint ERC lligada de mans i peus pels pactes preelectorals. Però ara necessita la CUP per formar Govern i, de sobte, el que en la dinàmica plebiscitària apareixia com una virtut per sumar –el fet d'abastar un espectre ideològic ampli–, es converteix ara en un gran escull. Entre el liberalisme business friendly de Convergència i el radicalisme anticapitalista de la CUP hi ha una enorme distància. I el dubte és si la CUP es mantindrà ferma en el seu compromís de no investir Mas president o bé si renunciarà als seus principis perquè el procés continuï avançant.

Mas intenta arraconar la CUP amb la mateixa estratègia amb què va doblegar ERC per pactar la llista única: fer-la responsable d'un eventual fracàs del full de ruta independentista si no dóna suport a la seva investidura. En el cas de la CUP, malgrat tot, la cosa pot ser que no sigui tan senzilla: demanar-li el vot significa demanar-li que passi per alt les retallades i les polítiques que han augmentat com mai les desigualtats socials a Catalunya. Convergència ja s'ha mostrat disposada a parlar d'un pla per abordar l'emergència social, però ha tingut quatre anys per veure que existia aquesta emergència i sembla que no se'n va adonar. També pretén que s'oblidi que Mas és el dirigent d'un partit acusat de cobrar comissions il·legals; que les investigacions del cas Palau i del cas Teyco han revelat l'existència a Catalunya de trames corruptes tan extenses i sistemàtiques com les de Gürtel, Bárcenas, Púnica o els ERO d'Andalusia. La CUP pot oblidar que Convergència continua sent el partit de Felip Puig?

Tenint en compte la naturalesa de les qüestions que es dirimeixen, s'entén que hi hagi tensió interna a la CUP. Els seus dirigents han dit per activa i per passiva que no facilitarien la investidura de Mas. Però és només Mas el problema, o el problema és Convergència al complet? És possible una solució de compromís, com amb els toros, que es prohibeixen les corrides però es mantenen els correbous? S'entén que els seus militants tinguin el cor dividit: d'una banda, volen que el procés cap a la independència continuï avançant, però de l'altra, també saben que si donen suport a Mas, el seu discurs segons el qual volen construir un país nou sobre bases noves perd credibilitat. Quina classe de país serà aquest que comença amb un pacte amb el partit que representa l'status quo i defensa un model econòmic que destrueix les bases de l'Estat del benestar?

La CUP ha triplicat la seva representació parlamentària perquè ha sabut atreure molts votants d'Iniciativa

D'altra banda, la CUP ha triplicat la seva representació parlamentària perquè ha sabut atreure molts votants d'Iniciativa que, sent d'esquerra, volien més compromís amb la independència. I molts altres d'ERC que no volien votar a la llista de Junts pel Sí precisament perquè havia pactat que Mas seria president. Tots aquests electors poden veure's decebuts si la CUP dóna suport a la investidura.

Vivim temps accelerats proclius a l'amnèsia i sembla que ja hem oblidat que fa menys de cinc anys Mas era investit president gràcies a l'abstenció del PSC, però després va pactar amb el PP els pressupostos i un programa econòmic privatitzador que ha mantingut fins a l'últim moment. En un exercici de funambulisme polític, Mas presenta ara com a “desobediència” un incompliment del dèficit que en realitat és fruit de la seva incapacitat per complir-lo, i s'atribueix com a mèrit propi les mesures fiscals que va haver d'aplicar a partir del 2012 per exigència d'ERC, el seu nou soci.

La CUP pateix ara la pressió del xantatge: si no dóna suport a Mas, serà responsable del fracàs del procés. Però el mateix que es diu de la CUP, es pot dir de Mas. Si ell és el problema, no hauria de sacrificar-se i enretirar-se? Per l'èxit del procés, s'entén.