Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Crisi de règim

La situació política ha entrat en un atzucac que les eleccions generals no podran resoldre

El cantat resultat de les eleccions catalanes ha suposat la constatació pública que el règim democràtic espanyol ha entrat oficialment en crisi, davant la impossibilitat de processar políticament el mandat sortit de les urnes. He escrit que aquest mandat no es pot processar políticament perquè dono per fet que judicialment encara menys, ja que no es pot enjudiciar davant de cap alt tribunal, com li agradaria fer a Rajoy, els gairebé dos milions de catalans que han triat la ruptura anticonstitucional d'Espanya. Així que la sabuda apel·lació a l'Estat de dret, que és la litúrgica jaculatòria amb què aquest Govern de juristes per oposició pretén resoldre-ho tot, ja no serveix absolutament de res en aquest cas. I això indica que estem davant d'una crisi política oberta en tota regla.

I és una crisi política en un doble sentit. Abans de res en el sentit de Michel Dobry, que defineix l'obertura d'una crisi quan queden en suspens les regles de joc. Com ha passat amb els comicis del 27-S, el mandat electoral internament contradictori del qual no es pot atendre ni deixar d'atendre perquè no hi ha regles previstes per fer-ho. D'una banda, les han guanyat les candidatures independentistes al programa de les quals figura expressament per primera vegada la ruptura amb Espanya. Per aquest motiu els seus representants electes se senten legitimats per elevar la seva demanda de secessió. Però d'altra banda, des del punt de vista plebiscitari, les han perdut els mateixos independentistes que reclamaven el seu caràcter referendari, com ha reconegut expressament la CUP en renunciar a la declaració unilateral d'independència. Per tant, és un doble vincle (double bind) com un temple, tal com va ser definit per Bateson i Watzlawick: un mandat que no es pot atendre ni desatendre. I no és estrany que hagi resultat així, tenint en compte les fal·làcies plebiscitàries que vaig explicitar en la meva tribuna del dia de les eleccions.

Davant d'aquesta contradicció electoral, d'un resultat que decideix alhora sí i no a la secessió, l'única sortida lògica seria la negociació política per mirar d'acordar un compromís acceptable per a ambdues parts. Però tenint en compte la naturalesa de la cultura política espanyola (i catalana!), aquesta sortida està descartada perquè els adversaris es neguen a negociar. Així que arribem a la segona definició de crisi política proposada per Morlino, que s'obre quan els membres de la coalició dominant no disposen de regles (formals o informals) per resoldre els seus conflictes interns de poder. És a dir, la causa de la crisi no és l'existència de desacords sinó l'absència de procediments per acordar els desacords. I és el que passa avui, ja que no hi ha manera d'aconseguir que Rajoy i Mas acordin els seus desacords.

El resultat és que el règim democràtic espanyol ha entrat en una crisi sense possible sortida aparent, i no cal esperar que les immediates eleccions generals serveixin per trobar alguna solució. I és que es tracta d'una crisi política que alhora representa una crisi de règim, perquè aquesta incapacitat d'acordar els desacords l'hem arrossegat des del 1980, quan es va expulsar Suárez del poder per procediments extraelectorals. Per aquest motiu entre nosaltres no es pot plantejar ni tan sols la gran coalició com a últim remei.