Selecciona Edició
Connecta’t

Sisme català

El 27-S deixa una Cambra radicalitzada i la incògnita del seu impacte en el 20-D

Les eleccions del 27-S no només han provocat una forta turbulència política de digestió molt difícil, perquè Catalunya ha quedat dividida aproximadament en dues meitats en una qüestió tan crucial com el de la seva independència. També han suposat un sisme en la composició del Parlament autònom i en el sistema de partits català, bastant estable des de l'inici de la Transició. Una concatenació de causes, des de l'impacte de la crisi econòmica fins al gir donat per Artur Mas del nacionalisme moderat cap a l'aventura secessionista, que ha trencat les costures de diferents formacions, amb possibles conseqüències per a les legislatives del 20-D i el panorama polític espanyol.

D'entrada, la federació de Convergència i Unió (CiU) ha desaparegut. El seu (ex) soci petit, la democristiana Unió, queda per primera vegada fora de l'hemicicle, a l'espera d'alguna revenja en les generals de desembre. El gran (CDC) és un mer residu del que va ser. Sota el mandat de Mas, ha passat en menys de tres anys de 62 diputats a 50, i ara a 28. Només l'aliança amb Esquerra i alguns afins emmascara l'abast de la catàstrofe. Però el perfil del partit pujolista s'ha dissolt en un magma, dependent d'un lideratge ja no basat en el carisma —com el del fundador— sinó en la mera astúcia tàctica i el camaleonisme simbolitzat en el nou abillament descorbatat de l'abans pulcre líder. La incògnita es troba en si aconseguirà capitalitzar per al seu partit l'èxit de Junts pel Sí i engreixar així el que ha aprimat.

També l'ecosocialisme d'Iniciativa ha patit un revés contundent, amb prou feines compensat per la seva aliança amb Podem: ni el conspicu passat de la primera formació ni el futur venturós d'aquesta última han impedit el cop. La coalició, que es proposa repetir pel 20-D, haurà de resoldre algunes ambigüitats sobre la qüestió catalana. Igualment el PP queda arraconat amb el segon pitjor resultat de la seva història.

La radicalització del nacionalisme moderat permet a Ciutadans —un partit centrista i refractari al catalanisme— el triomf d'encapçalar els no rupturistes i col·locar-se així segon a la Cambra, cosa inèdita per a un grup no catalanista. Això aferma l'aposta d'Albert Rivera pel 20-D, però no resol la incertesa futura que, paradoxalment, el seu èxit planteja a Catalunya: o modera el seu recel a la catalanitat i es fa més transversal, o li serà difícil prosseguir la seva ruta meteòrica.

Al mig, quant a resultats, se situa Esquerra, que amb prou feines avança en diputats, però no sacrifica el seu perfil tradicional, i es prepara per devorar els convergents, tot i que s'arrisca a ser erosionat per l'extrema esquerra d'origen i simpaties abertzales, la reeixida CUP, a qui Mas pidola la seva investidura. I el PSC, que resisteix bé la mala expectativa i el risc de desaparició, però estar lluny de ser el gran partit —juntament, i en contra de CiU— del poder en tots els nivells de gobernança.

Partits que desapareixen, uns altres que capoten, nous meteors, coalicions de futur incert, radicalisme en alça i moderació a la baixa. Aquest és el paisatge inquietant que deixa el 27-S. I que imprimeix una greu incògnita sobre si Catalunya podrà seguir contribuint —com acostumava a fer— a la governabilitat espanyola. Aviat ho sabrem.