Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El cas dels catalans

El secessionisme ha aconseguit un enorme ressò internacional, però una escassa acceptació per part dels governs i les opinions públiques

L'esperança del sobiranisme català és aconseguir que des de fora l'ajudin a resoldre el que no ha aconseguit solucionar des de dins. La mediació o almenys la pressió internacional sobre el Govern de Rajoy és el clau roent al qual s'aferra el moviment que encapçala Artur Mas. Per aconseguir-la ha desplegat ingents recursos a través d'un servei diplomàtic oficiós, encàrrecs a consultores i agències de relacions públiques, així com notables esforços en els seus contactes amb els mitjans de comunicació internacionals.

El resultat és satisfactori pel que fa a ressò, però decebedor quant a la resposta de governs i institucions. Les grans dates sobiranistes han situat el conflicte al mapa internacional, tacant les primeres pàgines i ocupant el prime time audiovisual amb les notícies de Catalunya i notablement amb l'última i més destacada, com ha estat la celebració d'unes eleccions amb propòsits plebiscitaris.

Si el balanç en presència informativa és bo, no ho és el dels articles editorials, reflex de les idees compartides per les grans formacions polítiques i els governs que compten al món. La idea secessionista ha merescut reconvencions més o menys explícites des dels governs dels Estats Units, Alemanya, França i el Regne Unit, a més de la Comissió Europea, en molts casos sota el mantra que es tracta d'un assumpte intern, exactament el mur que pretén saltar el sobiranisme amb la idea d'una intervenció exterior.

El Govern català explica aquesta dificultat pels esforços del Govern espanyol per obstaculitzar la difusió del procés, fins i tot amb la compra de suports. No s'ha de descartar que alguns gestos amistosos hagin estat premiats des de Madrid, però aquesta és una explicació que es queda curta davant la dificultat generalitzada amb què ensopega el sobiranisme a l’hora de trobar simpaties exteriors.

La dificultat primordial és d'ordre geopolític en un món on la integritat dels Estats i la intangibilitat de les fronteres compten com a valors polítics que cal preservar. A les secessions clàssiques sempre actuaven agents i interessos estrangers, que han deixat d'existir en l'època de la cooperació europea, quan ningú té interès en una Espanya afeblida o disminuïda territorialment.

En l'àmbit europeu, aquesta secessió ofereix a més la perspectiva d’enclavar entre França i Espanya una nació irredemptista amb reivindicacions territorials i fins i tot propòsits d'extensió de la ciutadania al Rosselló, la Cerdanya francesa, les Balears, el País Valencià i les comarques aragoneses de parla catalana; un projecte que només té avui comparació a l'Hongria de Viktor Orbán.

El conjunt de la UE tampoc no té cap mena d'estímul per acceptar-la. L'entrada d'un nou soci implica reconèixer-li el dret de veto que es manté en un bon nombre de capítols, com la política exterior i seguretat, ciutadania, fiscalitat indirecta, part dels assumptes de justícia, seguretat i protecció social, finances de la UE i adhesió de nous membres. L'ingrés de Catalunya a la UE significaria acceptar que l'actual veto espanyol es convertís en dos, o fins i tot tres o quatre en el cas més que probable que altres comunitats autònomes ho demanessin.

Catalunya és una de les regions europees més pròsperes i envejables des de tots els punts de vista. Per a la UE seria difícil evitar l'emulació, obrint les portes a un escenari de fragmentació sense fi. Malgrat el desplegament propagandístic sobre l'Estat hostil que pateix Catalunya, no hi ha arguments amb credibilitat internacional per defensar que la secessió remeiaria una situació d'injustícia i de violacions de drets humans i polítics, és a dir, que la secessió posés fi a un status quo insostenible com va passar amb Kosovo.

Les velles idees d'emancipació nacional, recuperació d'unes llibertats nacionals arrabassades per la força o l'autodeterminació dels pobles colonitzats no tenen cap sentit per a una opinió internacional molt ben informada sobre el nivell d'autogovern que té Catalunya i la recuperació de la seva llengua i de la seva cultura. Espanya no és una presó dels pobles, segons va titular aquesta setmana el diari zuriquès NZZ (Neue Zürcher Zeitung).

L'únic argument que finalment s'entén és el de les transferències fiscals, però la seva acceptació obre les portes al fet que totes les regions riques de la UE es vulguin també "emancipar" de les més pobres. Tot això explica la mala acollida internacional del cas i la seva acotació a un problema intern que, certament, deixaria de ser-ho el dia en què afectés l'estabilitat de la zona euro, cosa que al seu torn desperta nul·la simpatia europea i internacional amb qui la pugui promoure.