Selecciona Edició
Connecta’t

Carmen Laffón, una parra (i raors) a Mallorca

Entre el cel de l’illa ara sura una escultura oberta, un núvol bell, un mantell brodat que sorprèn i filtra la llum tot l’any

L'art també és el paistage en un paisatge.
L'art també és el paistage en un paisatge.

Aquesta pintora capta moments del paisatge, de persones i objectes amb lentitud i austeritat de color, recerca per posar la llum amb una calma seductora. Una artista capdavantera, Carmen Laffón, viva, explícita i educada, habita en les seves obres, davant del mar i el riu a La Jara, al costat de Doñana, a Cadis, i a Sevilla on va néixer durant la República.

Menja i xerra bé mentre tasta, lenta, un arròs ‘brut’, una necessitat mallorquina, amb llebre i perdius de prop, i descobreix la fascinant i breu mossegada dels raors, els peixos mítics dels illencs de les pesqueres cèlebres del cap Salines.

L’artista s’explica amb esment, demana, compara i tasta la carn blanquíssima i fina i de pell cruixent, fregida, a tres metres de la taula, sense enfarinar, com deia mumare i toca. De darreria, ensaïmada amb albercocs de nota alta.

Austera a la taula, Laffón està engrescada amb el muntatge i retoc final d’una peça a camp obert. Quedarà fitada dins d'un gran jardí-hort domèstic, devora un gran sementer i la garriga amb pletes d’ullastres i sets castes de mates, sivines centenàries i un gran redol enjardinat sense beneitures.

Ella comenta les belles pedres, amb cara de penya, que surten entre la terra a la garriga. Poca terra, sempre, sobre la pell de Mallorca. Camina, no desitja tallar el ritme i la dedicació al seu treball previst. Es programa per no perdre temps.

Sempre pinta de dia, amb el sol alt, no crea grans peces amb llum artificial que distreu les sensacions naturals que expressen les coses; de nit tot just maneja el carbonet o el llapis i fa notes, manté el pols i ajusta la mirada, fent dibuixos de realitat, apunts des de la miniatura a la làmina.

Plasma retrats, compon escultures, caps, objectes. Té una peça cèlebre, un llitet bressol infantil, al qual sempre cerca retornar. Per això demana al col·leccionista que li deixi per esgotar la intenció i precisar els seus gestos i petjades, en el camí de la perfecció, de la troballa en l'oblit.

Per no distreure ni mitja hora de la seva comesa, a Mallorca, al final del dia, un dissabte de setembre, declina la invitació d'apropar-se a veure caure el sol al mar al con sud, a una casa de la platja –tot a un quilòmetre d'on està acabant la nova peça–, molt a prop de l'illa de Cabrera.

Dins del ponent des del migjorn, en la seva escapada habitual, el senyor de la llum s'amaga amb caliu i flames, el paisatge compon una marina de calitja d’un ocàs encès, d’aram o carabassa quan fa ventet. A l’encontre previst també hi és, en paral·lel, una escultora de l’aire, senyera de l'avantguarda espanyola, Blanca Muñoz, que escolta i comenta, discreta.

Al cel de Mallorca ara sura una parra, un núvol bell, un mantell brodat que crea una situació, sorprèn i filtra ombres. Carmen Laffón ha obrat una escultura suspesa, una idea, una malla vegetal, sense sostre ni paret de suport, sense intenció de repetir o imitar simplement una vella plantació domèstica. Al jardí gran, un mur compacte i precís de pedra seca, ferma, clou l'espai gegant eixut de fora.

L'elecció de l'enclavament reflecteix un paisatge sobre el paisatge, un manifest poètic. L'artista organitza la seva gramàtica plàstica des del llenguatge complex de la senzillesa. Ferma les hores i recrea la quotidianitat. Estima Duchamp, Picasso, evoca Turner en les distàncies. Va ser a Palma, anys enrere, per veure Morandi a la fundació Juan March, allà on els visitants s'embriaguen amb detalls del millor del segle XX espanyol.

El gran laffón que és potser el més interessant del museu de Palma és l'escenografia pàl·lida, una perspectiva urbana detinguda, sense fi, de les cases i teulades de la peça Sanlúcar de Barrameda (1975). Molts visitants del centre s'enduen un pòster, i així repeteixen l'escena en moltes parets, per la bella pau vibrant que copsa. Així l'obra és popular.

La parra privada de Mallorca de Laffón, branques de bronze i fulles perennes de pàmpol (nom de peix també), metàl·liques, verdoses; les tiges, sarments i els troncs –les mares de la vella vinya– són de fosa.

L’autora estudia i dubta, mira i intervé per definir cada centímetre de la instal·lació. Decideix en quin trespol, un sòl –terra vermella–, han d'arrelar els quatre vents aquesta expressió vitalista. Observa i muda la perspectiva i gira un brot. Mira i no es distreu xerrant, entre soldadors i ferrers del muntatge, de dies, que han vingut de Sanlúcar.

La "intervenció", una escultura aèria, és un fullatge clar i organitzat, l’ordre desembullat, remirat i retocat, peça a peça, que mudarà de tons cada hora de l'any. L'espai defineix la peça, queda a cel obert, sota la cúpula enorme on rebota el gran blau protector o feridor de la mar gran propera, de fons blancs i molta posidònia. Queda un exercici pictòric de subtilesa i austeritat expressiva.

La parra pèrgola de Carmen Laffón és, a més, un núvol, un cúmul de gestos, una bassa, una altra illa sobre l'illa, una imatge que vola des de Cabrera que també sura al cel, allà devora, una metàfora que no ha recercat. És una pintora de cels gens embafadors o merengats.

Aquesta iniciativa, un encàrrec d’una col·leccionista amiga i paisana de Sevilla, en el seu primer exercici va néixer per una volta als sostres de grans museus. Llavors va portar la verema a l’exposició, una col·lecció de senalles carregades de raïm, també buides, en bronze. Ara, malgrat les tardors i les ponentades grans de saladina que crema, aquesta parra no perdrà la fulla emperò o farà raïm. És intemporal, aliena als fets reals.