Selecciona Edició
Connecta’t

Vicis

La botifarra és cosa de dos i estic sol, sense tabac, vaig deixar el vi, no sé on vaig guardar les cartes i he perdut el meu col·lega Ricard

Partides de cartes en un casino.
Partides de cartes en un casino.

Ja fa 25 anys que no fumo, últimament em controlen fins i tot la beguda i també he deixat de jugar a cartes. La família i el metge de capçalera es van posar d'acord molt ràpid per fer-me la vida impossible amb el conte que protegeixen la meva salut i em volen viu molts anys. Admeto que sovint tinc la temptació d'encendre un havà, sobretot als casaments i festes de guardar, i només desisteixo quan recordo la promesa que li vaig fer al meu fill, preocupat com estava per mi després de veure com morien els seus avis per un càncer de pulmó; sóc conscient que si li calés foc al cigar a l'acte tornaria a consumir tres paquets de cigarrets diaris, com quan a la mili vaig aprendre a barrejar el tabac ros amb el negre. I admeto que m'agrada molt el bon vi, més que el cava, i he d'anar amb compte amb les copes que prenc en cada àpat perquè en cas contrari em danya el fetge i el cap, res greu de moment, segons l'última analítica. Però de tots els vicis als quals he hagut de renunciar el que visc més malament és el de no poder fer la partida.

M'hi vaig acostumar des de molt jove, perquè quan ja pedalejava pels carrers del poble i somiava poder jugar a l'equip de futbol, aquells dies protagonista dels partits de festa major de la comarca, em desvivia per escapar-me fins al cafè per veure com jugaven a cartes, sobretot els diumenges, els dies de festa i els dimecres a la nit, que era quan la gent de pagès treia el cap fins al bar per segellar la travessa. Hi havia taules per al truc de quatre i de sis, la barrotada, el set i mig, el canari, la botifarra i per a la senyora, un joc que s'organitzava d'amagat, una perdició per més d'una família, hipotecada per un hereu capaç de qualsevol cosa per guanyar una partida. La meva mare patia molt des que li van explicar que m'espavilava molt bé amb les cartes, gairebé tant com el meu avi Ramon, un ídol per a mi, segurament perquè sempre admirem més qui no hem conegut –i sobre els quals ens n'han explicat mil i una–, que molts dels que fan vida amb nosaltres i ens cuiden perquè no caiguem en males temptacions.

Jo em vaig aficionar a la botifarra. Mai apostàvem diners, sinó que la parella perdedora pagava la despesa de la taula, poca cosa, excepte les tardes de bogeria i disbauxa, que molt bé podien acabar amb l'ampolla de whisky buida. N'hi va haver de molt celebrades, més que qualsevol programa que fessin per la tele, que sempre estava posada i ningú li feia cas. Vaig acabar formant parella amb Ricard Mampel i teníem tanta complicitat i intuïció que sabíem les cartes de l'un i de l'altre a partir del moment en què es cantava el pal i començava la partida. Allò nostre era telepatia. La seva ironia, i de vegades el seu to corrosiu, casava molt bé amb la meva severitat, incapaç com era d'admetre un error, segur com estava de tenir la raó. Tan bé congeniàvem que semblàvem una parella de fet, amb cartes i sense, com ens feien notar en les nostres excursions per la Terra Alta a la recerca dels millors cellers i de l'últim descobriment sobre la Guerra Civil.

M'ho passava molt bé al bar i a casa, ja fos la meva o dels altres, amb aquell joc absorbent que estimulava el càlcul, propiciava la concentració, fomentava la psicologia i, comptats els punts –mai vaig veure ni un cèntim a la taula–, provocava debats i discussions torrencials que posaven a prova la parella més sòlida, sobretot quan l'escenari era nou i el codi i la normativa dels contrincants funcionava de manera diferent; encara que les regles són les mateixes, a cada poble es juga d'una forma diferent a la botifarra, barallada amb la rutina. Aquesta va ser la meva perdició: em van acusar repetidament de no saber perdre, que jugava per guanyar i no per passar-m'ho bé –com si fos un cas únic–, i vaig decidir deixar-ho, com el tabac i en part la beguda. Avui sóc una persona més tranquil·la i formal, i també més castrada, perquè no sé fer les coses sense passió.

Em costa anar al bar, als meus amics només els agrada el pòquer quan no se centren a cuinar i mai a la vida m'acostumaré a jugar a la botifarra per ordinador. Havia decidit convèncer el Ricard per tornar a la taula de joc després que el tràfec pel diari m'hagi apartat de Claudi Pérez, de Serafí del Arco i de Tomàs Delclós. I just llavors, diumenge, es va morir el meu amic de l'ànima. Sense ell mai sabré arrossegar, ni barrotar i em calaran si surto de semifallo. La botifarra és cosa de dos i estic sol, sense tabac, vaig deixar el vi, no sé on vaig guardar les cartes i he perdut el Ricard. Enyoro el pur vici.