_
_
_
_
_

Què cal negociar?

Em temo que només hi haurà un diàleg de debò sobre el conflicte català quan un esglai, un senyal fort de la realitat, faci entrar les parts en raó

Josep Ramoneda

Què cal negociar? Fernando Vallespín plantejava aquesta pregunta en la seva columna d'ahir. Des de diversos sectors de Madrid, però també de Barcelona, es reiteren les apel·lacions al diàleg, a la necessitat de fer reformes –sempre amb l'afegitó: “però no per complaure el sobiranisme”–; al fet que totes les parts han de renunciar a alguna cosa per asseure's parlar –però a l'hora de concretar l'única cosa que es demana és que els que han guanyat a Catalunya amb la bandera de la independència la retirin–; a reconstruir ponts, a recuperar el pacte constitucional del 78. Paraules gastades que amb prou feines signifiquen res, en la mesura en què mai van acompanyades d'una voluntat de reconeixement de l'altra part. L'independentisme o renega de la seva condició o és exclòs de la taula.

“La setmana passada parlàvem de la independència, ara ja només es parla de les dificultats per formar Govern”. Regna un cert desconcert en el sobiranisme. I, no obstant això, els resultats han estat dins del previsible. Se sabia que era molt improbable que l'independentisme aconseguís la majoria absoluta en vots, i que es produiria un desplaçament cap a la CUP, perquè la candidatura d'unitat va incomodar una part de l'esquerra. La confusió ha vingut per un detall: la pèrdua de l'escó 63 per part de Junts pel Sí. Però aquestes picades d'ullet del destí ajuden a posar els peus a terra i a col·locar al seu lloc les grans il·lusions.

L'independentisme, malgrat el seu innegable èxit, viu moments de dubte per diversos factors. Perquè el resultat marca un alentiment del procés. Perquè l'estratègia de les grans fites decisives (eleccions 2012, 9-N, 27-S) genera certa ciclotímia: l'endemà de cada cita històrica tot segueix igual i l'ànim decau. Perquè en aquestes eleccions l'eix de l'independentisme s'ha desplaçat cap a l'esquerra, i ara emergeixen les contradiccions dreta/esquerra que, agradi o no, segueixen articulant la política. I així s'explica la defensa numantina que Artur Mas està fent de la seva candidatura: a la dreta no se li pot escapar el procés de les mans –i, al seu torn, l'independentisme no pot tenir fugues per la dreta, perquè estaria perdut–. I perquè davant de les dificultats del procés el Govern ha de governar: no es pot pensar en un Govern de transició com plantejava el full de ruta. O governa o tornarà a haver-hi eleccions molt ràpid.

Amb aquest panorama, i amb les generals a la vista, es pot respondre a la pregunta de Vallespín? Crec que encara no. Els arranjaments de sempre ja no serveixen i han de passar moltes coses encara perquè s'imposi la necessitat d'una reforma pactada que redistribueixi realment el poder. Em temo que només si s'arriba a una situació de risc per totes les parts es podrà parlar de pacte i negociació de debò. No veig en l'horitzó polític ningú amb capacitat de convertir el problema en oportunitat i anticipar-se per evitar que s'arribi a una situació límit.

De moment, l'independentisme segueix tenint expectatives de creixement perquè el canvi generacional juga a favor seu. En contra seva: les presses, la fragilitat de la coalició i les relacions de forces. I des de les institucions espanyoles se segueix sense voler reconèixer la dimensió del que passa a Catalunya, com demostra el relat de derrota de l'independentisme que han intentat imposar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, i que Aznar va dinamitar.

El nou parlament català farà una declaració solemne apel·lant a iniciar el procés d'independència, per mantenir la cohesió de la coalició i no defraudar els seus. D'aquí a les eleccions de desembre, que seran en clau catalana, la tensió augmentarà. Amb els senyals que vindran de Catalunya, el reformisme s'acovardirà davant del discurs patrioter del PP. Arribarà el Govern nou i l'espera haurà servit de poc. Em temo que la resposta a la pregunta sobre què cal negociar només passarà de la retòrica a les qüestions concretes quan un esglai, un senyal fort de la realitat, faci entrar les parts en raó i s'entengui que els canvis han de ser estructurals, no simplement cosmètics. Avui encara no es donen les condicions.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_