Selecciona Edició
Connecta’t

Cortázar, el pingüí rosa de la mare

Una biografia apunta l’asfixiant relació amb la seva progenitora, relacions incestuoses amb la germana i obsessions sexuals de l’autor de ‘Rayuela’

Julio Cortázar, en una imatge que reforça la seva corpulència.
Julio Cortázar, en una imatge que reforça la seva corpulència.

“No puc ser el que encara veu en aquesta cara. I no puc ser res més en llibertat, perquè al teu mirall de somriure tou hi ha la imatge que m'aixafa, el fill veritable i a mida de la mare, el bon pingüí rosa anant i venint i tan valent fins al final, la forma que em vas donar en el teu desig: honrat, afectuós, jubilable, desplomat”. Ho va escriure un Julio Cortázar ja adult en una carta poema que mai es va atrevir a enviar a la seva progenitora, amb la qual en canvi va mantenir correspondència ininterrompuda 30 anys. El pes d'aquell matriarcat com a punta d'iceberg d'una asfíxia familiar insuportable, una probable relació incestuosa amb la germana, el menor pes en la vida i l'obra de la seva vídua Aurora Bernárdez, un tractament hormonal per al seu gigantisme els efectes secundaris del qual el van convertir als gairebé 60 anys en un notable depredador sexual i la mort per leucèmia, sí, però rematat per la sida contreta per una transfusió de sang són els aspectes majorment de regust freudià del gran escriptor argentí que Miguel Dalmau fa aflorar en Julio Cortázar. El cronopio fugitivo (Edhasa), voluminós (640 pàgines) i de ben segur polèmic retrat de l'autor de Rayuela.

Cortázar buscava en la seva obra (i, per extensió, en la seva vida) abandonar una realitat que li semblava incompleta, saltar-la, creuar la porta, cosa que explicava les seves desconnexions, la seva tendència a mostrar-se distret, “estats de passatge: quan estic distret, per aquí m'escapo”, deia. “Jo m'he limitat a posar una llanterna a l'altre costat d'aquella porta, seguint pistes que els altres biògrafs han abandonat”, apunta Dalmau a Barcelona, on un Cortázar nen establert amb la seva família el juny del 1917 va aprendre el que eren els traumes (un gall el va despertar a mitja nit i el va estrenar en els malsons) i on un trencadís del drac multicolor del Park Güell gaudinià va marcar, sense saber-ho, les seves per a tota la vida imatges inconnexes de rajoles de colors i la seva fascinació pels calidoscopis reals i literaris.

Miquel Dalmau, autor d’un polèmic retrat sobre Gil de Biedma, apunta un grau d’incest de Cortázar amb Ofelia, germana de l’escriptor, un tabú que la seva obsessió va reflectir a ‘Bestiario’

Per Dalmau, autor de la controvertida biografia de Gil de Biedma (2004) i de la completa Los Goytisolo (1999) i que ha invertit tres anys de feina i la dissecció de mig centenar d'obres sobre l'autor d'Historias de cronopios y de famas, el pes del gineceu argentí va marcar tota la vida de l'escriptor. “La mare, Hermínia, era filla il·legítima i tant ella com la germana de Cortázar, Ofelia, van viure d'ell tota la seva vida perquè el pare els va abandonar aviat: fins un mes abans de la seva mort els va enviar xecs des d'Europa, però resulta que qui va haver d'exercir des de ben jove de pater familias era un noi introvertit, amb problemes de gigantisme i al qual tenien mig amagat en un altell llegint tot el dia”, fixa el biògraf, que no dubta a qualificar l'escriptor d'“home bloquejat pels tabús i puto esclau de la seva mare”.

Miguel Dalmau, amb la seva biografia de Cortázar. ampliar foto
Miguel Dalmau, amb la seva biografia de Cortázar.

A tot això uneix Dalmau un factor delicat: el 15 d'octubre del 1951 Cortázar s'instal·la a París. Oficialment, és perquè no pot suportar l'asfíxia de la dictadura, però Perón era al poder des del 1946 i havia acabat de sortir aquell mateix mes el seu primer llibre de contes, Bestiario, del qual, això sí, només va vendre 65 exemplars al principi. En bona part dels relats, la figura de l'incest apareix com a leitmotiv: és un dels malsons més recurrents del Cortázar de llavors, vinculats, segons Dalmau, a la seva germana Ofelia, de caràcter fort, esquizofrènica com se sabrà després i poc amant de la seva obra. A això atribueix l'estudiós el fet de ser el “motor freudià” de la veritable causa de la sortida precipitada del país de l'escriptor i propiciar la seva “pulsió centrífuga” pel món, tot i que “no devia ser una relació desaforada”.

Afirma també el biògraf que el pes vital i literari d'Aurora Bernárdez, primera dona i futura marmessora de l'escriptor i amb la qual Dalmau no va parlar mai perquè “no volia que em segrestés intel·lectualment la biografia”, va ser sempre inferior del que se sosté. I, per descomptat, que no va ser la font d'inspiració de la Maga, l'entranyable dona nena que coprotagonitza la mítica Rayuela. “Ni va ser ella, que li va donar constants carabasses durant anys, ni va ser la poetessa Alejandra Pizarnik: va ser Edith Aron i la novel·la reflecteix l'explosiva relació entre el que era un becari argentí hipersensible, racional i apocat amb una jove jueva dependenta de grans magatzems excèntrica, alegre i bastant alliberada”.

Un tractament hormonal per limitar el creixement descontrolat del seu cos va canviar la seva actitud vital i sexual a finals dels seixanta

La vida afectiva i sexual de Cortázar va aflorant –intercalat amb interpretacions de la seva vida a partir de la seva obra, també disseccionada– al llarg del llibre, aconseguint un protagonisme notable a partir d'un tractament hormonal al qual se sotmet Cortázar a finals dels anys seixanta per abordar una tumoració fruit del creixement desordenat del seu cos. Aquesta és l'excusa, segons Dalmau, del canvi radical en el físic i en el sexual de l'autor argentí, que passa de ser un home d'1,92 d'alçada però barbamec i amb cara de nadó a un personatge barbut, de cabells llargs, molt d'acord amb l'estètica beatnik del moment. “Aquí s'acaba l'intel·lectual retret i monògam”, escriu l'estudiós. La cura, amb testosterona, li estimularà el desig sexual, ja prou excitat per la seva relació amb la lituana Ugné Karvelis, de caràcter fort, culta, vital i alcohòlica, que treballava com a editora a Gallimard.

La imatge d'atractiu Robinson de Cortázar la fixarà en unes instantànies molt conegudes la fotògrafa holandesa Manja Offerhaus, que també va ser amant de l'escriptor. Les dones com a objecte de desig entren en la seva vida, tot i que ni així s'arreglarien les coses amb Aurora en aquest camp: pel que sembla, Cortázar no podia tenir fills i va passar un matrimoni en blanc en el terreny sexual, tesi que Dalmau sosté veladament. “Aurora no va fer més que perpetuar el matriarcat argentí en el qual va viure sempre l'escriptor, que per això gairebé mai es va comportar com a mascle alfa sinó que va mostrar una sensibilitat molt desenvolupada, cosa que explica que fos un escriptor de tant èxit entre les dones”, ratifica el biògraf.

En un pas més, Dalmau atribueix a Cortázar un autèntic safari sexual durant una estada a Kènia amb motiu d'una conferència de la Unesco. Allà, a més de perseguir algunes nadiues, va tenir una accidentada aventura amb C.C., a la qual hauria forçat, cosa que va deixar veladament fixat en uns poemes publicats pòstumament; la violació, com en el seu moment l'incest, traspua obsessivament en la producció cortaziana de mitjan anys setanta, segons Dalmau. “El tractament li canvia l'actitud i el seu comportament sexual: li passa als 60 anys el que sol passar als 20 però amb l'avantatge que ell té un vedat de carn fresca molt gran perquè és un conegut i, en tots els aspectes, atractiu escriptor”. És aquell Cortázar que deixa aclaparat el seu amic Mario Vargas Llosa quan el va a visitar a Londres perquè no fa més que parlar distesament de sexe, drogues i no es reprimeix a l'hora de comprar revistes eròtiques…

El virus de la sida, que va contreure per una transfusió contaminada, va rematar la seva malaltia per leucèmia, segons el biògraf

Però alguna cosa no funcionarà en Cortázar: no se sent còmode amb aquella especial poligàmia. Quedarà reflectit per escrit en dos nivells: a la seva obra, com en novel·les com el Libro de Manuel, o en cartes destinades a les seves més íntims: “Visc sol en una multitud d'amors”, els confessarà més d'una vegada, especialment després de la ruptura amb Karvelis per la gelosia inevitable en tota parella oberta.

D'aquest frenesí sexual l'assossegarà Carol Dunlop, la mort de la qual el 1982 deixa ja un Cortázar molt malalt del còctel leucèmia-sida per una transfusió sanguínia el 1981 amb sang contaminada de l'Àfrica en un ésser totalment malenconiós i enfonsat. “Carol l'havia retornat al terreny lúdic, al nen gran que sempre va ser Cortázar”, creu el seu biògraf. L'escriptor va sol, molt sovint, al cementiri de Montparnasse a la tomba de la seva companya i fa, fins i tot, posar got i plat per a ella com si fos viva quan va a dinar a casa d'antics amics comuns. Aflora tendresa i fins certa llàstima, fins i tot, la figura de l'escriptor malgrat que Cortázar no va ser mai desvalgut ni ingenu, especialment en el terreny polític, com apunta Dalmau. “No té res de miop polític: no es va vendre a Moscou perquè sempre va estar a favor de la llibertat individual i de la vida, només cal llegir relats com Apocalipsis de Solentiname”.

Juan Carlos Onetti, després de llegir el relat cortazarià El perseguidor, sembla que es va tancar al lavabo i va trencar el mirall d'un cop de puny. Per les mateixes raons, i potser per d'altres totalment oposades, alguns lectors de la desmitificadora Julio Cortázar. El cronopio fugitivo fan el mateix.