Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

Luis Enrique xiula el Camp Nou

El públic del Camp Nou s’ha estovat molt i actua més com un espectador que reclama que li tornin els calés si el partit no paga la pena

Luis Enrique, en la seva presentació com a tècnic del Barça. Ampliar foto
Luis Enrique, en la seva presentació com a tècnic del Barça. AFP

A la seva manera, Luis Enrique va tocar el crostó a molts dels culers que dimarts passat van anar al Camp Nou. No li va agradar sentir xiulets contra el seu porter, contra la seva defensa, contra els seus nens del filial, contra el seu equip, al cap i a la fi el mateix que el dels aficionats més irritats, o sigui el Barça. La gent blaugrana estava enfadada pel joc, sobretot per les moltes pèrdues de pilota i alhora per la incapacitat de buscar amb rapidesa la porteria de Leno, uns defectes que van portar l’equip a anar a remolc del Bayer Leverkusen durant molta estona: 0-1. Hi havia fins i tot qui signava l’empat quan en dos minuts va arribar la remuntada: 2-1. Aleshores el Camp Nou va aplaudir els seus futbolistes, sobretot l’autor del gol de la victòria, Luis Suárez.

L’uruguaià recorda Hugo Sánchez. El mexicà era el punt final d’un excel·lent equip, el de la Quinta del Buitre, ple de fins centrecampistes i bons davanters, pocs com Butragueño. Aquell equip, menystingut pels resultadistes perquè no conquerí la Copa d’Europa, va guanyar molts partits amb un gol d’Hugo Sánchez. El Barça també ha aconseguit difícils victòries per la determinació de Luis Suárez, un davanter centre acostumat a l’anonimat i a les misèries, tan deficient fora l’àrea com letal quan xuta de primeres, conscient que la seva vida depèn de gols com el que va marcar al Bayer. El 9 va salvar el resultat i va permetre que l’entrenador reflexionés sobre el paper del públic: “Ens convenia més suport quan anàvem 0-1; amb el 2-1 ja no ens feia falta”.

Luis Enrique va ser conseqüent amb la seva manera de veure el futbol i d’entendre el Barça. Cal no oblidar que sempre va ser un jugador de sang calenta que intimava especialment amb els radicals i dedicava gols als Boixos Nois. Ambiciós, bel·ligerant i irreductible, es negava a perdre, sempre va defensar la càrrega ambiental del Camp Nou i es va abraçar tant a la fe culer que va arribar a dir que no es reconeixia en els cromos en què se’l veia vestit del Madrid. El partit contra els alemanys el van guanyar futbolistes que tenen una certa semblança amb Luis Enrique, molt especialment Luis Suárez. L’entrenador del Barça reclama la militància activa i incondicional, res a veure amb l’actitud contemplativa de la majoria de l’afició del Barça.

El públic del Camp Nou s’ha estovat molt des que s’ha acostumat a guanyar la Copa d’Europa. Ara actua més com un espectador que reclama que li tornin els calés si el partit no paga la pena i no està en consonància amb el cartell de la jornada que anuncia un xou futbolístic, com si a l’estadi actués el Cirque du Soleil o el trident fossin l’home bala, la dona barbuda i el bomber torero, i no Messi, Neymar i Suárez. L’afició blaugrana és tan particular que molts seguidors abandonen el seu seient quan encara queden deu minuts i el partit està empatat per no haver de fer cues i arribar d’hora a casa. No és que sigui passiva sinó que mira, opina, i després es pronuncia en un sentit o un altre, amb alguns xiulets fins i tot, com va passar dimarts a la Champions.

Hi ha hagut xiulades espectaculars al Camp Nou, i també cèlebres mocadorades, sovint contra els àrbitres en partits contra el Madrid. Ni tan sols Messi s’ha escapat de la ira quan no guanya el Barça. El públic només s’entrega a l’equip sense condicions quan el col·legiat s’equivoca de manera reiterada o quan juga contra l’equip de Cristiano Ronaldo. Aquell dia es pot muntar el mosaic més difícil, cantar l’himne a cappella i aplaudir una jugada al migcamp, com si les porteries no existissin, com va passar en el darrer 5-0 contra el rival que llavors entrenava Mourinho. Assegura la dita que qui paga mana, de manera que no sembla pas una bona decisió qüestionar l’actitud dels espectadors, siguin més o menys capritxosos, com va fer Luis Enrique.

L’entrenador del Barça, en qualsevol cas, té raó quan diu que “els xiulets se senten molt des de baix al camp” i demana més suport que mai per les condicions precàries en què competeix l’equip, privat de Messi i Iniesta, condicionat per les lesions, martiritzat per les sancions de l’administració i a vegades deixat de la mà de Déu per la directiva de Bartomeu. L’ambient ha arribat a ser tan pla i monòton que Rosell va voler muntar la Grada Jove, proposta que no va funcionar quan es va saber que hi havia ficats els Boixos. Ningú no vol tornar a l’època de la por, quan els extremistes terroritzaven fins i tot els grups de joves disposats a fer costat al Barça, com passa al Palau Blaugrana, sempre molt més ben ambientat que el Camp Nou.

Tal vegada és una qüestió cultural, tan difícil d’explicar com que el camp no s’ompli cada dia quan juga un equip que ha guanyat el triplet amb un trident que fa caure la bava als rivals, cosa que només s’entendria si tenim en compte que hi ha gent que es fa del Barça sense que li agradi gaire el futbol, sinó perquè és més que un club. L’ambient al Camp Nou, en tot cas, sempre és més desbravat que en qualsevol altre estadi si l’àrbitre no pita un penal injust i un defensa no caça Messi. I aquí és on té raó Luis Enrique. Igual que els jugadors i l’entrenador, el públic també té la seva responsabilitat en el marcador quan les condicions de joc són adverses, com va passar contra el Bayer.

La sensació és que el públic del Camp Nou difícilment guanya un partit, i menys ara en època d’abundància, quan la gent va farta de títols i exigeix que la festa continuï per més que Sandro, Munir i Sergi Roberto hagin de fer els gols que no fan Neymar ni el lesionat Messi. Tot i que les queixes de Luis Enrique poden ser qüestionables i fins un cert punt perilloses, no deixen de ser comprensibles: simplement es tracta de fer valer el factor camp a partir d’una certa racionalitat –o si voleu amb seny i rauxa. Dimarts va ser sorprenent contrastar la unanimitat a l’hora de xiular l’himne de la Champions i la diversitat en el moment de donar suport al Barça.

No es tracta de pidolar una entrega sense condicions, sinó de ser més condescendents amb l’equip propi que no pas amb el rival, res de l’altre món. Una petició com la que feia Di Stéfano amb els seus porters. “Asumo que no pare las que vayan a gol pero por favor las que vayan fuera no me las meta dentro”.