_
_
_
_
_
Poti-poti

Foc amic contra la CUP

La negativa de la formació, ara per ara, d'investir Artur Mas provoca els atacs de sectors independentistes

Tomàs Delclós
Anna Gabriel i Quim Arrufat.
Anna Gabriel i Quim Arrufat.EL PAÍS

Amb Mas o sense. Que la CUP, ara per ara, no vulgui investir com a president Artur Mas desperta crítiques, i més coses, des del mateix independentisme. Mèdia.cat ho analitza en un article que titula "Independentistes contra la CUP". “L’aritmètica resultant del 27-S ha suposat un canvi notable en la direcció dels dards de molts periodistes, opinadors i tertulians. El que podríem anomenar camp mediàtic sobiranista ha posat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al centre de la seva diana amb una quasi unanimitat més que notable. La convicció de la formació a l’hora de complir la seva promesa electoral de no investir Artur Mas com a president sembla que no ha agradat a molts creadors d’opinió que fins ara veien amb bons ulls “els nois de la CUP”, escriu. I acaba: “Com sempre passa en aquests casos, les opinions més pel broc gros poden trobar-se a Twitter, en les quals directament s’equiparava la posició de l’esquerra independentista amb la del PP o fins i tot s’hi insinuaven trames obscures”.

Emma Riverola (El Periódico, 1 d’octubre) veu un “cor de cheerleaders sobreexcitat” que “ha apuntat els altaveus cap a la CUP, exhortant-la a donar suport a la investidura de Mas. L'assetjament no deixa de ser incongruent. Si el procés és un moviment de baix cap a dalt com afirmen, canviar el cap no hauria de resultar un problema”.

L’editorial d'El Punt Avui demanant una negociació discreta lamenta que no “s’ha aconseguit disciplinar els partits sobiranistes i el seu entorn mediàtic per estalviar sorolloses controvèrsies”. El diari, però, fa la seva opció, sense esmentar Mas, favorable al president de la Generalitat (“hi ha aportacions personals decisives que no es poden ni ignorar ni menystenir, ni renunciar-hi”).

Molts votants de l’esquerra independentista volien que la CUP pressionés Mas, però no que el llancés als lleons Toni Soler

Vicent Sanchis escriu a El Món que “aquesta esquerra, sigui ara el PSC, sigui Iniciativa o Podem, o sigui la CUP, desitja la mort política d'Artur Mas amb la mateixa radicalitat que la volen el Govern de l'Estat o la premsa neofalangista”. I defensa que “no es tracta de 'salvar el soldat Mas' una vegada més. Es tracta de salvar el procés”. No és la seva única intervenció sobre el tema. A El Punt Avui (1 d’octubre) escriu que el seu vot decisiu els ha posat “al centre de l’atenció obsessiva espanyola". "Els diaris de Madrid proclamen que no votaran Mas i brinden amb sidra El Gaitero a la salut de la CUP. Fins i tot el Telediario els dedica una atenció preferent, curiosa, entusiasta”. Es titula "Els enterradors".

Vicent Partal, a Vilaweb, considera que “quan es parla de negociacions es poden negociar moltes coses, però no pots humiliar l’altre, i la CUP ha de saber que segons quines demandes fan incomprensible el relat i no deixen marge de maniobra. En plena ofensiva contra Mas i havent guanyat les eleccions Junts pel Sí, ara resultarà que qui mata políticament Mas no és Madrid? Seria tan difícil d’explicar…”. L’articulista proposa diferents sortides a la negociació i acaba assegurant que “si al final no pot haver-hi acord, tampoc no cal que ens posem dramàtics. L’única solució possible, en eixe cas, serien unes eleccions a principi de març i que ningú no s’espante amb la perspectiva, ni es desanime ni es pose trist. Que no passarà res greu”.

L’escriptora i exdiputada de CiU Marta Alòs ha recordat a Rac1 una frase de Joan Sales: els catalans fa 300 anys que fem l’imbècil, però no per això hem de deixar de ser catalans, el que cal es deixar de ser imbècils. I conclou que “La CUP ha posat la banya a culpabilitzar a qui li ha tocat la responsabilitat de racionar els queviures d’un país assetjat. La gent de la CUP no s’afanya a defensar-lo? Quin país que es respecti no defensa la figura del seu president”.

La negativa per part de la CUP a facilitar la investidura d’Artur Mas ha despertat la còlera de l’entorn convergent, que no ha tardat ni vint-i-quatre hores a disparar amb bala

Toni Soler (Ara, 2 d’octubre) creu que molts votants de l’esquerra independentista volien que la CUP pressionés Mas, “però no que el llancés als lleons, sobretot després de la seva imputació pel 9-N”. Vicens Villatoro (Ara, 2 d’octubre) defensa que la política, com el futbol, necessita marcadors per veure qui ha guanyat i el nacionalisme espanyol ha trobat un nou marcador, el futur de Mas. Una prova: “De sobte la CUP els va semblar més assenyada que Mas”. Però, també, per raons diferents, per molts catalans la presidència de Mas és un marcador de si el procés continua o es transforma, de si hi caben o se’n senten expulsats. "Un servidor de vostès és d’aquests”.

Manuel Cuyàs titula el seu article a El Punt Avui (30 setembre) "La fina CUP". “Si Rajoy no ha pogut desplaçar Mas amb tota la força de l'aparell d'un Estat, a veure si li fa la feina i ho aconsegueix el grup que ha obtingut deu escons al Parlament de Catalunya. Fa uns mesos vam haver de pressionar ERC perquè s'incorporés a la llista que va donar com a resultat la de Junts pel Sí. Ara ens toca convèncer la CUP? Ens ho posen tot molt difícil i extenuant”.

Jordi Barbeta, corresponsal de La Vanguardia, feia una piulada on afirmava que la coincidència de Rajoy, Sánchez, Ciutadans i la Brunete mediàtica amb la CUP per desbancar Artur Mas "em fan mal pensar”. No és l’únic que fa aquesta mena d’associacions. Montserrat Nebrera (Ara, 30 de setembre) considera que “la CUP i el Govern espanyol situen Mas com un símbol del passat. Encara que no ho vulguin, amb els seus arguments es retroalimenten”.

La idea d’una santíssima trinitat sobiranista fent torns a la presidència de la Generalitat és fer com fa Luis Enrique amb els defenses del Barça

Xevi Xirgo (El Punt Avui, 29 setembre) demana sense embuts "als senyors de la CUP" que “facin el favor (...), que en quest procés no ens sobra ningú, que diumenge no votàvem un govern sinó la independència”. L’editorial de l’Ara (29 de setembre) sostenia que Mas no pot ser el problema i augurava que “seria molt frustrant que el procés embarranqués pel veto d’un partit a una persona”. Al mateix diari (1 d’octubre) la catedràtica E. Giménez-Salinas recordant la imputació de Mas pel 9-N creu que “la CUP, que predica desobediència civil, ara ho té més complicat per negar-li el suport”.

Àlex Gutiérrez, a l’Ara sosté que els mateixos diaris de Madrid que considera batasunòfils la gent de la CUP “ara els instrumentalitzen i manipulen”. De totes maneres, aquesta premsa no estalvia adjectius a la CUP. Martín Prieto (La Razón, 1 d’octubre) parla dels “pitecantropus semierectus de la CUP” que podrien sostenir el cremat Mas. De fet, Antonio Baños, a la Cope, ha hagut de recordar al seu presentador, Carlos Herera, que la CUP defensa la independència contra “el que sembla a alguns diaris de Madrid”.

La mateixa gent de la CUP ha comentat aquest clima. Quim Arrufat, en una piulada, ha demanat calma als “hooligans” i Anna Gabriel ha admès a Catalunya Ràdio que “ens sentim poc respectats (...) Ens pressionen dient que el procés descarrilarà per la CUP”.

Más información
Una victòria imperfecta

L’assumpte està tens. Tant, que sembla que la CUP necessiti defensa. Ho fa Nació Digital.Si construir un nou país depèn exclusivament d'una sola persona, ja podem plegar”. L’article explica que “la negativa per part de la CUP a facilitar la investidura d'Artur Mas ha despertat la còlera de l'entorn convergent, que no ha tardat ni vint-i-quatre hores a disparar amb bala, a còpia de piulades i de pressió mediàtica. El relat és clar: si la Candidatura d'Unitat Popular no dóna suport a la presidència d'Artur Mas és que comparteix l'estratègia del PP i de Ciutadans. Però aquesta lectura, a més d'interessada i esbiaixada, té l'agreujant que allunya encara més els quadres i electors que, des del rupturisme i des del socialisme d'arrel popular, han apostat per l'independentisme”.

Presidència coral. La proposta d’Anna Gabriel d’una presidència coral no ha estat ben rebuda pels analistes. Per Màrius Carols, director de La Vanguardia (2 d’octubre), la idea d’una “santíssima trinitat sobiranista” fent torns a la presidència de la Generalitat és fer com fa "Luis Enrique amb els defenses del Barça”. Per Carol, els dirigents de la CUP aquests dies s'assemblen als búlgars: diuen no però en realitat estan dient . Al mateix diari i dia, Florencio Domínguez dubta de les promeses polítiques. Avui, escriu, no hi ha motius per dubtar de la posició de la CUP, però “demà no se sap”. Després de criticar el seu invent d’un “politburó” per substituir una cosa tan convencional i petit burgesa com una presidència unipersonal, l’articulista recorda que l’any 2004, l’esquerra abertzale es va oposar al pla Ibarretxe, però "a l’hora de la veritat” van fer equilibris i tres dels seus diputats van votar a favor del pla perquè tirés endavant i tres en contra “per fer com que eren coherents”.

La Razón editorialitza que Catalunya s’aboca al disbarat polític per no sacrificar Mas. El Mundo escriu que “les pressions de l’entorn polític i mediàtic de l’independentisme els darrers dies” van forçar ahir la formació a fer la proposta de la presidència coral. “Una prova més” que, a la comèdia que viu la política catalana, ara és prioritari trobar una fórmula que permeti continuar el seu delirant full de ruta “sense excloure Mas”. Jiménez Losantos (El Mundo, 2 d’octubre) veu la proposta com una manera de dissimular la “traïció de les CUP a les seves bases. Quatre o cinc presidents de perfil baix s’alternarien en el càrrec. “Mas, de perfil subterrani, és un fix”. La resta, proposa l’articulista, es podrien sortejar a “Tevetrés%”. El concurs es diria “el CUPonazo”.

Sebastià Alzamora, a l'Ara (2 d’octubre) escriu que “la imaginació al poder de vegades genera deliris”. I davant de la idea de Gabriel i si “la nova tendència són les presidències en carpaccio jo mateix m’oferesc de president de la Generalitat per hores”. Això sí, es voldria estalviar les sessions de control perquè cauen en dimarts i té classes de jujitsu.

Un programa de TV i dues fotos. L’emissió d’un debat a France 5 amb el títol “Perill català i contagi independentista” ha provocat la queixa de la Federació d'Entitats en Defensa de la Llengua a la Catalunya Nord, que, al seu web, afirma que “els catalans, del nord com del sud, han estat profundament ferits per afirmacions com: 'són rics que no volen pagar pels pobres', 'es tracta d'una burgesia que sempre s'ha sentit superior','han aprofitat les competències en educació per endocrinar els infants', 'han fet una campanya identitària sense explicar els riscs de la independència' i, sobretot, 'hi ha un component racista en els catalans". La federació considera que al programa de televisió es van repetir els arguments de la caverna mediàtica.

Els diputats de Junts pel Sí.
Els diputats de Junts pel Sí.JOSEP LAGO (AFP)

L'Abc publica avui la foto que es van fer els diputats de CiU l'any 2012 i la que s'han fet els de Junts pel Sí aquesta setmana. Hi troba diferències rellevants. A la primera van amb corbata i hi figuren, somrients, diputats aliens als seus futurs problemes judicials per corrupció (com Oriol Pujol o Xavier Crespo). A la foto d'aquesta setmana, no hi ha Unió, van sense corbata ("piquen l'ullet a la CUP?) i hi ha notables absències per la corrupció.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_