Selecciona Edició
Connecta’t

La CUP pesca als antípodes

El partit aconsegueix triplicar els resultats malgrat no renunciar a dos grans eixos, independència i anticapitalisme, que no tots els nous electors comparteixen

Un votant independentista el 27-S.
Un votant independentista el 27-S. AFP

La imatge del jove d'extrema esquerra, procedent dels moviments socials i d'estètica okupa ja no serveix. O no només. El perfil del nou votant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el gran fenomen electoral de les últimes eleccions amb Ciutadans, és ara massa ampli. El partit liderat per Antonio Baños, que és clau per investir el nou president de Catalunya, ha obtingut gairebé el triple de vots que en les eleccions anteriors: de 126.435 (3,48%) ha passat a 336.375 (8,20%), i ha crescut de 3 a 10 diputats. Ha guanyat només en un municipi (la Vilella Alta), però ha millorat els resultats en gairebé tots els racons. El partit ha obert el seu missatge prou per arribar a un electorat més heterogeni, però en els dos eixos bàsics del seu discurs no s'ha mogut ni un mil·límetre: anticapitalisme i independència. L'èxit resideix en molta gent que no s'identifica amb un o (o cap) d’aquests dos postulats i els ha donat suport. Llavors, qui són ara els seus votants?

Si es creuen totes les últimes enquestes del CEO (el CIS català) sobre la CUP, com explica el professor de Sociologia de la Universitat de Saragossa Pau Marí-Klose, sabem que la meitat (53%) són menors de 34 anys, mentre que  la resta de la població aquest segment representa només el 26% (només un 2% tenen més de 65 aennys). “Això deu haver canviat una mica en aquestes eleccions. S'han fet un partit més acceptable per a molts. Han rebut votants d’ERC, per exemple, que han passat a la CUP perquè no veien clara l'aliança amb CDC”, assenyala Marí-Klose. A més, sabem que es tracta d'un partit de votants majoritàriament masculins (66%, segons les enquestes), molt en la línia d'altres partits contestataris com Podem. També s'assembla a l'organització de Pablo Iglesias en què un 79% té molt o bastant interès en la política, respecte al 50% de la resta de catalans. Òbviament, són molt crítics amb els partits i mostren molt poca confiança en les institucions.

Antonio Baños, candidat de la CUP.
Antonio Baños, candidat de la CUP.

En aquest apartat també han aconseguit connectar amb un electorat desmotivat fins avui. Emiliana Salinas Navarro, madrilenya de 70 anys que fa mitja vida que viu a Santa Coloma, només ha votat tres vegades: contra l’OTAN, contra José María Aznar el 1996 i ara. La van jubilar del taller de confecció amb 45 anys i viu amb una pensió de 646 euros. “Jo no sóc independentista, tot i que tampoc tinc cap por. Però fonamentalment els he votat per la qüestió social. Per situació pròpia i l'entorn. Aquestes reivindicacions fa anys que no estaven presents en política”, assenyala.

Emiliana parla normalment en castellà. Però la immensa majoria dels seus votants fins al 2013 (81%) tenia el català com a llengua pròpia (en el conjunt de Catalunya és el 50%). Com Laia Capdevila, de 31 anys i filla d'una família de fidels votants de CiU d’Olot, que ha trobat en aquesta opció una forma de continuar amb la seva idea sobre el catalanisme i la independència, però sense el peatge desagradable de votar un partit amb ombres de corrupció. “Sempre havia donat suport a ERC. Però ara volia que entressin aires nous, algun partit desvinculat de la corrupció i que fos una mica un borinot. A molta gent li ha passat. A la meva feina, per exemple, hi hagi molts que els han votat i mai no ho diries”, explica per telèfon.

Han aconseguit connectar amb un ampli espectre de votants: desmotivats, rendes altes, desenganyats de CiU o exelectors d’ERC

Per apropar-se al fenomen també caldria tenir en compte el nivell d'ingressos dels seus votants, que de forma majoritària no és baix. El 25% disposa de més de 3.000 euros al mes a la llar, quan en la resta de la població aquesta xifra no supera el 15%. I entre els grups més desfavorits dels seus votants, el 7% té ingressos de menys de 1.000 euros, mentre en la resta és un 13,4%. Això explica també els seus bons resultats en alguns barris (Sarrià-Sant Gervasi o Gràcia) i municipis benestants (Sant Cugat). Malgrat el seu caràcter reivindicatiu i anticapitalista, no pot dir-se que la CUP sigui un partit obrer. “Una hipòtesi és que Catalunya Sí que es Pot ha tret uns resultats desastrosos, i una part dels votants d’ICV que no veien clara aquesta aliança han anat a la CUP. Aquests són els de zones de classe mitjana alta, amb un nivell alt d'estudis. Aquí hi ha hagut un flux encara difícil de quantificar”, assenyala Pablo Simón. A més, hi ha una part de votants nacionalistes d’ERC i fins i tot de CiU que ha castigat Junts pel Sí per la corrupció.

En l'organització va haver-hi un gran debat sobre el nivell de claredat que havia de tenir el discurs, tenint en compte que els seus dos grans eixos podien dissuadir molts votants que s'havia aproximat al partit i que no tenien aquesta contundència en la ideologia. Xevi Generó, membre del Secretariat Nacional, creu que al final es va prioritzar la sinceritat. “Sabent que tenim vots que no són anticapitalistes ni independentistes, no vam voler ser ambigus. Preferim ser coherents amb el missatge i que el votant, per més o menys afinitat ideològica que tingués, no tingués desenganys. Al final, hem guanyat espai hegemònic mediàticament i molts altres partits han utilitzat el nostre propi llenguatge”. Un llenguatge modern i directe –com el lema “Vota’t” o “Governem-nos!”– i que ha tingut un dels seus punts àlgids en el molt irònic i estèticament treballat vídeo de campanya que ha aportat un aire coola la imatge tradicional de partit assembleari.

Així, en part, han aconseguit penetrar en moltes cases que abans no els prenien tan seriosament. Alex Rufí, per exemple, guionista de 35 anys que viu a la zona alta de Barcelona, no és independentista ni anticapitalista. Té un nivell d'ingressos mitjà, ha estudiat en escoles privades i ha anat variant el vot els últims anys en funció del que li semblava més preocupant socialment. “La meva família és més aviat convergent. Jo no crec que la independència sigui la solució de tot, però hi ha una mica de rebel·lia en això. Volia votar algú que no fos corrupte i a qui em pogués creure. A més, no volia que Mas tingués tant poder si sortia l'opció independentista. Considero que, tot i que no estigui demostrat ni molt menys que sigui un corrupte, ha estat en contacte amb aquest món del 3% i el cas Palau”, argumenta. El mateix pensa María Teresa Garriga, veïna de 59 anys del barri de Tres Torres, una de les zones amb un nivell d'ingressos més elevat de Barcelona. La coherència –lloada fins i tot per María Dolores de Cospedal– i sinceritat de la CUP la van seduir, explica.

Volia apostar per algú que

no fos corrupte”, explica un votant

L'estratègia en el partit era clara des del principi: apostar per nuclis de població amplis i adaptar les propostes a les necessitats de cada àrea. “L'autonomia local que té la CUP ha permès que en cada espai pogués tenir facilitat per buscar complicitats. Ja sigui per l'esquerra anticapitalista, com per les noves formes de fer política. A Badalona, per exemple, ha estat molt diferent que a Barcelona. Som una organització poc rígida. I això ha permès créixer en tots els espais”, assenyala Xevi Generó.

Fins i tot en les llars més conservadores. El vot a la CUP té un component de rebel·lia, en certa mesura fins i tot forjat contra una certa herència familiar, com assenyala Marí Klose. “Molts són fills de votants de CiU, però tendeixen a triar opcions més d'esquerres. No s'allunyen dels marcs cognitius i ideològics dels pares, però l'opció clarament d'esquerres dins d'aquest espai sobiranista és la CUP”, assenyala. Una ampliació del camp electoral que ha permès al partit trencar amb els tòpics sobre els seus votants i convertir-se en protagonista d'aquestes eleccions.