Selecciona Edició
Connecta’t

Un torpede al cinisme

Sufjan Stevens va enlluernar amb un recital mil·limetrat ple de detalls homeopàticament dosificats

Imatge del concert que Sufjan Stevens va oferir a Barcelona. Ampliar foto
Imatge del concert que Sufjan Stevens va oferir a Barcelona. Redferns

En un món on res semblava ser el que realment era, Sufjan Stevens va clavar literalment als seients 3.140 persones, que emmanillades pel delicadíssim ambient de filigrana orfebre teixit pel nord-americà van fer callar fins i tot el so dels seus sentiments. Res podia alterar la música que rajava de l'escenari, reverenciat en si mateix com un déu pagà. En la tenebrosa foscor del Fòrum, només trencada per un joc de llums i projeccions precís que no anava ni un mil·límetre més enllà del que necessitaven les composicions, l'home que explica en el seu últim disc les seves disfuncionals relacions amb la seva mare morta, va oferir una classe magistral de música en directe, així, a seques. Dues hores, va durar el plaer.

Stevens va oferir una classe magistral de música en directe, així, a seques

Fàcil d'explicar, difícil de transmetre l'emoció viscuda en un recital preciosista que es va obrir amb una gemma com “Death with dignity”, una peça de vidre i plomes, de mort i reconciliació que semblaria de conte de fades. I això és el que va seguir durant tota la nit, vint-i-una composicions d'aparença senzilla exposades amb una meticulositat elaboradíssima, un sentit musical que donava a cada cançó l'entorn adequat i permetia mostrar al públic recursos instrumentals que, tot i que no eren complexos, eren tan versàtils que trencaven amb la reiteració d'unes línies melòdiques i estilístiques que en realitat utilitzen recursos molt similars. La calculada estructuració del repertori en el seu balanç acústic/electrònic permetia dinàmiques diferents, fent coincidir finals amb tota la instrumentació a l'alça amb inicis de peces amb veu i un sol instrument, com, per exemple, va passar en el trànsit de “Drawn to the blood” a “Eugene”. En altres ocasions hi havia blocs sense ritme, per exemple tot l'inici dels bisos o la mateixa arrencada del concert fins a molt avançada “Should have known better”; o bé s'evadia el desenvolupament convencional, típic crescendo previsible, que no va aparèixer fins a “John my beloved”.

I, a més de tot això, la veu, les veus, una mateixa veu, la de Sufjan, doblada i amb eco, que afegia un toc entre fantasmagòric i infantil, de tènue conte màgic, a la narració d'introspeccions que va compondre el recital. Delicadesa administrada com l'homeopatia, amb infinitessimals detalls que només en el plàsticament impecable final de “Blue bucket of gold” abans dels bisos, fosa a blanc de totes les llums, reduïdes a dues boles de miralls, van anar més enllà del que era raonable, en un comprensible plaer onanista de qui sent que ha fet una troballa. Rubricant el recital, la convicció que sota la mà de Sufjan es pot unificar la lluminositat gòtica de la catedral de Lleó, cançons precedents a l'últim disc que van formar el segon tram del concert, i l'ascetisme de la visigòtica església de Sant Pere de la Nau, els temes de “Carrie & Lowell” que van desfilar pel primer tram. Un torpede al cinisme que tot ho redueix a èglogues per a cors flàccids.