Ni clon ni marioneta: líder
Inés Arrimadas, la candidata victoriosa de Ciutadans a Catalunya, troba a faltar tenir més temps per a ella mateixa
Formo part dels periodistes que van reconèixer en Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1984) una creació d'Albert Rivera, la Galatea de Pigmalió, l'estàtua inexpressiva que adornava l'altar de Ciutadans. Una percepció desfeta pels resultats imponents de Ciutadans. Quatre o cinc diputats més dels que havia previst Arrimadas en les seves porres domèstiques. I 750.000 votants que té comptabilitzats un a un, "entre l'agraïment, l'honor i la responsabilitat".
És el botí amb què ha tergiversat la dialèctica tradicional de l'"unionisme" (PSC-PP) i el trampolí que li permet erigir-se en líder immaculada de l'oposició, encara que Arrimadas s'afanya a relativitzar el seu protagonisme. Una cautela i unes precaucions que delimiten el pudor de l'entrevista, com si Albert Rivera l'hagués de llegir el matí següent –aquesta és una elucubració personal– i com si els titulars haguessin de perseguir-se o localitzar-se entre línies. Crec que Arrimadas havia votat fa temps el PP. Crec que ha arribat a plantejar-se deixar la política. Crec que la molesta parlar del seu carisma –eufemisme cautelar de la bellesa–, fins i tot crec que hauria dedicat la tarda d'ahir a tasques més satisfactòries que atendre'ns en un hotel de Madrid, el nom del qual és una mina per a l'arsenal dels seus rivals: el Nacional.
No poden provar-se les insinuacions. Sí que pot dir-se que Inés Arrimadas deixa entreveure un accent andalús quan sembla més còmoda, que respon amb ofici mecànic a les qüestions polítiques i que estaria disposada a formalitzar un pacte amb el diable per aturar el rellotge. I no qualsevol rellotge, sinó un model intel·ligent de color albergínia, la pantalla del qual sembla que la disciplini.
"Trobo a faltar temps. Si pogués comprar alguna cosa, compraria temps. Temps per córrer, temps per viatjar, temps per cuinar, tot i que el més sofisticat que he cuinat últimament ha estat un ou fregit. Me n'aniria a un spa a fer-me un massatge, a una piscina, a nedar i a córrer. I no faria res".
És urgent aclarir que Inés Arrimadas no pretén treure's de sobre les seves responsabilitats ni lliurar-se al paper de noia bonica i instrumental, amb què els seus opositors van pretendre neutralitzar-la. Començant pel PP, el candidat del qual, Xavier García Albiol, semblava escollit en un càsting com l'antídot perfecte per a la Galatea d'Albert Rivera. Home contra dona. Agressivitat contra candor. Autoritarisme contra sentit col·legiat. Porter de discoteca contra la noia de casa bona de Jerez premiada a Niça. La bèstia contra la bella.
“A Catalunya els ciutadans no tenen diners per menjar”
El resultat del partit –25 a 11– fa sobreentendre el fracàs de l'estratègia pepera, tot i que Arrimadas situa l'emergència política en una conjuntura bastant més delicada: "El procés és un debat polític absolutament allunyat de les necessitats de les persones. No em puc creure que en una situació de crisi, l'acció del Govern hagi estat centrada en la identitat, en la data del 1714. A Catalunya els ciutadans –ciutadans amb minúscula– no tenen diners per menjar, no tenim diners per comprar llibres als nostres fills. T'ho diuen moltes persones, que no tenen feina, ni prestacions. Això és molt trist".
També ho han estat els moments d'incomprensió, sobretot quan el "monotema", així l'anomena Arrimadas, irromp en les relacions personals i familiars. Ella mateixa representa unes estranyes arrels identitàries. Perquè va néixer a Jerez, perquè els seus pares procedeixen de Salamanca, perquè va estudiar a la Universitat a Sevilla –Dret, Direcció d'Empreses– i perquè ha aparcat el seu ofici de consultora per seguir el camí de Rivera.
Aquí hauria quedat molt bé recrear-se amb el moment de la visió, de l'aparició, fins i tot de l'epifania, però la mateixa Arrimadas ja s'ocupa de rectificar qualsevol definició metafísica de la seva vocació política. Es va apuntar a l'equip de Rivera perquè l'havia seguit a la televisió i perquè el patriarca de Ciutadans la va convèncer en un míting al qual la va portar una companya de feina.
“Hi ha hagut dies que m’he plantejat que algun dia tornaré a l’empresa privada”
"No sóc un clon de Rivera ni tampoc una marioneta. M'agrada que em comparin amb ell perquè és el polític més ben valorat d'Espanya. Admiro la seva valentia, la seva naturalitat, té les idees molt clares. Els seus defectes? És molt desordenat. Un dia perdrà el cap. I és inesgotable. No para".
Aquí no hi ha material per obrir un corrent crític. Arrimadas parla des de l'admiració i des de la fascinació, encara que es desprèn de la conversa que la seva vinculació a la política no representa un pacte definitiu. "No he pensat deixar-ho, però hi ha hagut dies en què m'he plantejat que algun dia tornaré a l'empresa privada. No fa ni tres anys que hi sóc, és veritat. L'única cosa és que de vegades penso en la meva professió: la consultoria. I tinc una excedència. Sóc molt racional. La política no és una professió ni ha de ser una professió. La política és un servei públic".
Racional es diu Arrimadas, però lectora de Kafka. Arqueòloga frustrada. L'ha impressionat retrobar a la televisió El club dels poetes morts i l'ha aclaparat que la seva projecció política es desdibuixi en qüestions contingents com la bellesa o l'erotisme del poder.
Plantejar la qüestió et converteix en cronista caspós, però eludir-lo sublimaria l'asèpsia, la correcció. "Mai no he estat una dona bonica. Parlar de la meva bellesa em produeix incredulitat. Era qui apartava els pesats a les meves amigues guapes. M'arreglo més. Entenc que cal tenir una imatge, però sempre m'havien elogiat abans per les carreres que tenia i per la meva qualificació professional. No em molesta que es parli de la meva bellesa, simplement em sorprèn".
