Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El misteri d’Artur Mas

El líder de CDC ha fracassat en tot: ha perdut la meitat del seu electorat, ha trencat CiU i ha desplaçat l'eix catalanista a l'esquerra. El balanç l'obliga a dimitir

El dilluns passat, l'endemà de les eleccions, vaig pensar que era molt possible que Artur Mas dimitís, deixés la política, llancés finalment la tovallola. Molts factors objectius, de caràcter polític, abonaven aquesta possibilitat, però potser la seva personalitat i temperament l'hi impedien. En efecte, Mas és un tipus fred, tímid, seriós, poc sociable i fins i tot avorrit. Ara bé, té un cap ben ordenat, una voluntat fèrria, és de moral puritana, està tècnicament preparat, s'expressa i raona bé.

Una persona d'aquestes característiques pot convertir-se en un líder carismàtic? Tot és possible, però el més probable és que fracassi, ja que no dóna el tipus de polític, és massa racional i poc emotiu. Mas és molt efectiu en el debat parlamentari, on domina no només l'argumentació sinó també el gest, la mirada, les respostes sintètiques i ben explicades, fins i tot la ironia punyent. Però no és convincent en els mítings, més encara quan actua com un orador populista. Aquestes dues últimes setmanes em recordava Evita Perón: “El poder del poble està per sobre del poder dels banquers”. Ha estat lamentable.

Però tampoc Mas ha exercit el control del seu partit, més aviat al contrari. En aspectes decisius han estat altres dirigents de Convergència els qui li han assenyalat el camí a seguir. Per tot això, potser Mas, cansat, ha arribat al final de la seva carrera. Altres vegades s'ha vaticinat i encara està aquí. La seva capacitat de resistència és notable. Però el balanç dels últims anys és demolidor, letal, fins i tot si deixem a part la seva nul·la obra de govern.

Vejam. Comença el seu mandat a finals de 2010, després del desprestigiat tripartit, com un polític que introduirà reformes liberals en un mercat econòmic molt regulat. Però alguna cosa es mou en el seu partit que ell no controla: se li imposa un full de ruta que té com a primera etapa aconseguir un concert econòmic per Catalunya a la manera de bascos i navarresos. Ell creu que és impossible però li va bé perquè així distreu l'opinió pública fent-se la víctima i pot acabar la legislatura. Però certa part del seu partit li organitza un parany: anar en massa a la manifestació de l'11 de setembre per reforçar aquesta petició de concert que, al final, davant del seu estupor, es converteix en una manifestació per la independència.

Mentre, Mas havia arribat a la presidència amb l'ajuda del PSC i aprovava els pressupostos amb l'ajuda del PP. Després de la manifestació veu que li és impossible seguir amb aquests incòmodes socis i decideix anticipar eleccions per governar en solitari convençut que arrasaria. Doncs bé, en lloc d'aconseguir la majoria absoluta perd dotze diputats i no li queda més remei que buscar el suport parlamentari d'ERC, allò que volia evitar. I de seguida els republicans li imposen condicions: un full de ruta cap a la independència.

Llavors emprèn l'incert camí cap a la independència. A més, primer es dinamita el partit pel cas Jordi Pujol; segon, els sondejos li mostren que el vot convergent està en caiguda lliure; i, tercer, acaba anticipant noves eleccions en les quals es presenta dins d'una llista conjunta amb ERC, encapçalada per Raül Romeva, que feia uns mesos havia abandonat ICV, i envoltat de les dirigents de les associacions ANC i Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals, a més del líder d'Esquerra Oriol Junqueras. Més humiliant impossible, encara que necessari perquè la marca CiU ha d'ocultar-se.

Pel camí es trenca la tradicional coalició amb Unió, ara ja no és CiU sinó Junts pel Sí, que obté els mateixos 62 escons que tenia ell solet fa tan sols tres anys, abans de la dissolució anticipada de 2012. Dins d'aquesta coalició, Convergència només té trenta diputats. Resumint, de 62 a 30, amb CiU trencada i ell en mans d'ERC, o potser de la CUP o d'IC-Podem. Tots els seus plans s'han enfonsat.

Mas és intel·ligent, preparat, però no és un bon polític: ha perdut la meitat del seu electorat, ha trencat la seva coalició i ha provocat que l'eix del nacionalisme es desplacés cap a l'esquerra. Ha fracassat en tot, només és un mer supervivent. Hauria d'haver dimitit després de les eleccions de 2012, però no ho va fer. Si ara tampoc dimiteix, la pregunta per la qual no tinc resposta és: per què aguanta tant? Aquí hi ha un misteri.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.