Selecciona Edició
Connecta’t

Jazz per a tots els públics

Diana Krall va tornar a ficar-se el públic a la butxaca al Fòrum

Diana Krall al concert al Fòrum de Barcelona. Ampliar foto
Diana Krall al concert al Fòrum de Barcelona.

Un bon grapat de barcelonins van decidir passar una part de la seva jornada de reflexió al Fòrum per a la primera sessió del festival de jazz de la ciutat. Una manera idònia d'oblidar (per una estona) la tensió del dia a dia ja que la inauguració era a càrrec de Diana Krall, pianista i cantant capaç de fer contents per igual els jazzistes recalcitrants i els simples aficionats a una música que ni molesta ni provoca gaires dubtes existencials.

I així va ser. L'auditori del Fòrum es va omplir, la canadenca va triomfar amb magnificència i ningú va semblar sortir decebut. Gairebé dues hores de jazz amb majúscules però, això sí, jazz del que no serveix ni per espantar nadons ni per escandalitzar jubilats. Música suau, de la que acaricia, sempre amb aquell toc rítmic que t'obliga a moure el peu, servida per una agradable veu que sembla murmurar-te en la proximitat i un suport instrumental sense fissures.

Diana Krall va tornar a ficar-se el públic a la butxaca amb la seva primera cançó, We just couldn't say goodbye, i ja no el va deixar escapar. Asseguda davant el seu piano de cua en un escenari d'ambientació retro rematat per una pantalla gegantina (de la qual es va treure poc partit) i dirigint un solvent quintet instrumental, Krall va anar invocant tots els seus fantasmes que també ho són o poden ser-ho del seu públic. De Fats Waller o Nat Cole a Tom Waits o Bob Dylan, de Fred Astaire o Frank Sinatra a Gordon Lightfoot o The Mamas and The Papas, d'Oscar Peterson a Green Day. Un recorregut aparentment caòtic que Krall sap fer seu sense el mínim daltabaix passant del bugui-bugui al blues i d'aquí al pop-rock amb total naturalitat.

JAZZ

Diana Krall

Auditori del Fòrum,

26 de setembre

I ho fa transmetent sempre una sensació de felicitat que es contagia tant en solitari –va cantar quatre temes sola amb el seu piano (superbes interpretacions de Fly me to the moon i Let's face the music and dance)–, com envoltada pels seus músics. Krall va deixar als seus acompanyants molt espai perquè s'expressessin i tant el seu guitarrista com el seu violinista van marcar les diferències una vegada rere una altra.