Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Més enllà del 28-S

Algunes ressaques electorals són més fortes que altres. Entre altres trets, el que hem estat vivint és el predomini del factor emotiu per sobre dels fets o al marge dels usos raonables

Una brisa de tardor arrossegarà pels bulevards l'última pancarta electoral després dels recomptes de vots, les satisfaccions, les sorpreses, les frustracions o el mig minut de glòria. En quin mesura la vida pública pot interessar-nos fins al punt de destinar-hi part del temps que dediquem al pilates, a Masterchef o a la pesca submarina? En parlar de democràcia participativa potser estem donant voltes a un miratge perquè les franges més àmplies de la societat circumscriuen la seva participació en la vida pública al dia del vot a les urnes, si no a l'abstencionisme. Més o menys, tots tenim alguna opinió política, però no exactament conviccions, ideals o capacitat d'entrega a una causa absoluta i captivadora. Ni tan sols sabem si votem per interès o per una decisió moral, amb la butxaca o per un sistema de vida.

És clar que algunes ressaques electorals són més fortes que altres. Entre altres trets, el que hem estat vivint és el predomini del factor emotiu per sobre dels fets o al marge dels usos raonables. Però tot i així, un es cansa, i això no és erroni per definició perquè hi ha vida més enllà de la política, de la mateixa manera que pagar impostos o respectar els semàfors és una manera de participar honorablement en la vida pública sense que això representi menys capacitat de conviure que lliurar-se a l'activisme o a l'erecció política permanent. Per què no menys Viagra emocional i més atenció a l'esperit de les lleis que regeixen tota una manera de coexistir? Això no ha de ser necessàriament més prosaic que l'èpica. A la vista d'algunes ofuscacions èpiques, hi ha qui prefereix seguir dient bon dia al veí, encara que li caigui fatal. Encarar la responsabilitat com a individus i no esperar-ho tot del Govern té poc sex appeal però, al cap i a la fi, vol dir assumir de manera realista les normes elementals del bon govern en lloc de la falsa maximització de les seves expectatives.

D’una banda, Pèricles i Lincoln; de l’altra, garantir el funcionament del clavegueram municipal i que les motos no aparquin al vestíbul de casa

Amb tant politòleg obstinat a no rectificar quan s'equivoca, de vegades només podríem confiar en aquella cosa ara com ara una mica cursi que és el sentit comú. D'una banda, Pèricles i Lincoln; de l'altra, garantir el funcionament del clavegueram municipal i que les motos no aparquin al vestíbul de casa. No cal considerar funest que la democràcia sigui una cosa avorrida. A la pel·lícula El tercer home, es diu que els Borgia van ser una família amoral, però van contribuir al gran art, mentre que la pacífica Suïssa només ha creat el rellotge de cucut. Amb frases així, convertim la vida pública en una casa d'apostes clandestines. En realitat, la Viena d'El tercer home era un munt d'enderrocs, conseqüència dels polits sistemes ideològics del totalitarisme, mentre que Suïssa havia aconseguit mantenir-se al marge de la Segona Guerra Mundial.

Gaziel, tot i que anava molt equivocat en suposar que si vencien els aliats enderrocarien el règim de Franco, apreciava la precisió suïssa del rellotge de cucut davant del nou gran Berlín que Albert Speer havia projectat per a Hitler. Suïssa, per Gaziel, era la mesura d'una llibertat possible. En fi, un portent de la intel·ligència. L'Administració funciona, la tolerància és una pràctica i no un desig, l'ús de les diverses llengües és exemplar, igual que aquella Confederació Helvètica ha aconseguit sedimentar una manera pròpia de deliberació col·lectiva.

Comparada amb les nacions vulgars que Déu ha escampat pel món, Suïssa és la superació del càlcul, en relació amb l'instint: “Suïssa sembla un principi de Kant portat a la pràctica enmig d'un caos de muntanyes”. Una fina fórmula, un èxit més del Gaziel que escriu el gruix de la seva obra de memòries i assaig en la plenitud dels seus seixanta anys. No és casual que un dels seus millors llibres sigui Seny, treball i llibertat, sobre aquella Suïssa que Gaziel tant admirava perquè la va conèixer com a dada exemplar de l'Europa burgesa, liberalconservadora, assenyada.

A Suïssa la vida política queda dosificada en la més justa de les mesures o, diguem, la menys injusta, per no caure en la hipèrbole. El poder s'exerceix amb molta discreció, tan aliè a les demagògies, al sentimentalisme de les masses. Tal vegada Seny, treball i llibertat seria una bona lectura per més enllà de l'endemà. Caldrà comprar-se un rellotge de cucut.

Valentí Puig és escriptor