Selecciona Edició
Connecta’t

Vatua l’urna!

L’acte de votar té alguna cosa de religiosa que es pot rastrejar a través de l’etimologia

Votants matiners a Sant Cugat, aquest matí.
Votants matiners a Sant Cugat, aquest matí.

De votacions se n’han fet sempre, no és un invent del segle XIX, de quan es va encetar la lluita per aconseguir el sufragi universal; vull dir que al llarg dels segles hem votat molt, i no sempre davant l’urna. En català, hi ha testimonis escrits en què apareixia el terme vot i els seus derivats ja als segles XIV i XV, justament per expressar el parer de cadascú perquè, de la suma d’aquests parers, es pregués una determinada decisió tot emmotllant-se a l’opinió majoritària d’un grup. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, n’aporta un parell de bons exemples. Una carta d’ordinació de Manresa ja diu al segle XIV: “la forma de l’elecció sia que lo batlle de la ciutat, o son escrivà, escriva lo vot de cadascun, singularment dels dits jurats”. Mentre que Jaume Roig, al seu misogin Spill, testimonia al segle XV una votació ben macabra. Un home acusa la dona d’ésser adúltera: “Ella negava: ferro calent, vermell, ardent, li feren prendre; veren encendre de fet la mà, tota es crema. No l’escoltaren, de fet votaren: sentenciada, fou degollada per son marit”. Tremend, el segle XV.

L’origen del terme vot, però, s’ha de buscar en l’àmbit religiós; no és pas l’atzar el que fa que tinguem una fe tan intensa en la nostra decisió com a ciutadans al davant d’una urna. Si fem la cerca del terme al diccionari, veurem que al capdamunt destaca aquesta accepció devota, i és més avall que trobem el sentit polític més habitual avui dia. Diu així el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a l’entrada vot: “1 Prometença que hom fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal o tal cosa, si obté el que demana. 2 Desig expressat que s’acompleixi alguna cosa bona, plaent. 3 Obligació voluntària que es contrau envers Déu. És a dir, un vot pot ser igualment una prometença, un desig o una obligació, com ara el vot de pobresa. L’etimologia, com en tants altres casos, cal localitzar-la en la llengua llatina, tal com il·lustra el mateix Coromines: “pres del llatí votum ‘promesa feta als déus’, ‘prec ardent, desig’, derivat de vovere ‘prometre’, ‘formular pregària a un déu’, ‘desitjar’”. D’aquí no és gens estrany que parlem d’algú que és molt devot si és profundament creient, o que expressa molta devoció, terme que actualment, sense haver abandonat el significat religiós, pot al·ludir també a una forta admiració intel·lectual o afectiva. Algú pot tenir devoció pels seus fills, per exemple.

No cal que ens posem místics, perquè no són pocs els renecs originats en els dominis de la fe. Del sentit religiós prové també la interjecció voto a Déu!, útil per expressar enuig, sorpresa o exclamació però avui dia en franc desús, per bé que fossilitzada en un terme ben nostrat com és vatua!, deformació de l’inicial voto a. (Bé, també el pobre vatua està en desús, avui se’l sent ben poc i només si a casa teniu algun còmic de Tintín sentireu el capità Haddock dient-ne algun.) A partir d’aquí, la tradicional inspiració catalana a l’hora de confegir improperis va trobar en el vatua una generosa font de possibilitats, començant per un voto al Cristo! que la prudència de no blasfemar va mutar en els eufemístics voto al... isto, vatua listo i vatualisto. El vatua com a forma de cridar l’atenció sempre ha donat molt de joc: vatua dell, vatua nell, vatua l’olla, vatua món, vatua Judes, vatua l’ou, vatua la pell, “vatua les plebiscitàries”, dirà algú aquesta nit quan vegi els resultats.

Diuen que són unes eleccions històriques, sí, i poc o molt tothom s’ha rumiat el seu vot, sigui des de fa anys o tot just ahir al vespre. És un vot viscut intensament, tal vegada com una prometença, o com un desig, o com una obligació. Vatua l’urna que l’acull. Potser aquesta intensitat es podria mesurar en el nombre de paperetes rebregades que apareixen en el recompte, després d’haver-la dut a la mà des de casa, d’haver comprovat un cop i un altre que no ens hem equivocat de pilonet, d’haver hagut de fer cua davant la mesa electoral com si es tractés d’un altar. Potser mai havíem tractat un tros de paper amb tanta devoció, tanta transcendència.

MÉS INFORMACIÓ