Tradicions americanes

Els Estats Units s'han mogut, al llarg de la història, entre el reconeixement del dret a l'autodeterminació i l'oposició a la secessió

Mariano Rajoy amb Obama, l'any passat.
Mariano Rajoy amb Obama, l'any passat.

Que tres congressistes nord-americans donin suport a un referéndum sobre la independència de Catalunya no hauria de sorprendre. El dret a l’autodeterminació dels pobles forma part de l’ADN dels Estats Units.

Aquest és el país que va néixer amb una DUI, per utilizar la terminologia catalana actual. El 4 de juliol del 1776, les 13 colònies americanes van proclamar la separació de la Gran Bretanya amb la Declaració d'Independència.

Els Estats Units també són la pàtria d’un president, Woodrow Wilson, que va popularitzar el dret a l’autodeterminació com a principi de les relacions internacionals. De la derrota a la Gran Guerra dels imperis centreeuropeus en van sortir nous estats emparats per aquest dret, des de Iugoslàvia fins a Txecoslovàquia.

Sí, els Estats Units són el país del dret a l’autodeterminació, però també el de la integritat territorial

“Las aspiracions nacionals han de ser respectades; els pobles només podran ser dominats i governats amb seu propi consentiment”, va dir Wilson en un famós discurs al Congrés, l’11 de febrer del 1918. "L'autodeterminació no és una mera frase. És un principi imperatiu d’accions que a partir d’ara els homes d’Estat ignoraran al seu compte i risc”.

El dret a l’autodeterminació per a pobles i nacions havia entrat amb honors al vocabulari de la política exterior nord-americana. El 25 de setembre del 1961, al seu primer discurs davant l’Assemblea General de l’ONU, el president John F. Kennedy va dir: “L’onada contínua d’autodeterminació, que avança tan forta, té la nostra simpatia i el nostre suport”. Era l’època de la descolonització.

La paraula autodeterminació apareix sovint en discursos i declaracions del president Barack Obama. “El dret del poble palestí a l’autodeterminació, i el dret a la justícia, també ha de ser reconegut”, diu per exemple. O: “El que ens juguem és que el poble d’Ucraïna pugui actuar sobre la base de l’autodeterminació i pugui definir tot sol quin camí desitja cap al futur”.

Sí, els Estats Units són el país del dret a l’autodeterminació, però també el de la integritat territorial. Només cal veure els dos monuments més imponents del National Mall, l’avinguda central de la capital, Washington.  Un és l’obelisc dedicat a George Washington, pare de la DUI americana i primer president. L’altre és el temple neoclàssic dedicat a Abraham Lincoln, el Gran Unificador, com l’anomenen alguns.

Obama parla de l’autodeterminació dels ucraïnans, però no reconeix la dels crimeans que es van separar d’Ucraïna per ser Rússia

Lincoln és l’home que fa una guerra, i la guanya, per impedir la secessió dels estats esclavistes del Sud. L’home que allibera els esclaus. El segon fundador dels Estats Units. “Per dir-ho de manera planera, la secessió és l’essència de l’anarquia”, va dir Lincoln en el seu primer discurs inaugural, el 4 de març de 1861. La victòria de la Unió a la Guerra Civil va tancar el debat sobre la possible secessió d’un o més estats.

“Cap estat, per molt frustrats que els seus ciutadans estiguin amb l’actual estat del govern a Amèrica, serà capaç d’abandonar la Unió i anar a la seva. Aquest és un dels temes menys discutibles sobre el significat de la Constitució”, va escriure el 2012 Lyle Denniston, expert en dret constitucional, al blog del Centre Nacional de la Constitució. “Si la Guerra Civil no ho va decidir al camp de batalla, i amb quasi tota seguretat ho va decidir, el Tribunal Suprem dels EUA ho va resoldre completament fa 143 anys” .

Denniston es referia a la sentència Texas contra White, de 1869, originada en una disputa sobre els bons que l’estat secessionista de Texas havia emès durant la guerra. El tribunal, explica Denniston, va sentenciar que Texas i els altres estats secessionistes, encara que haguessin declarat la independència, mai no havien abandonat la Unió, perquè la Constitució nord-americana els ho prohibia. “Quan Texas va convertir-se en un dels Estats Units”, va escriure el president del tribunal, Salmon P. Chase, “va ingressar en una relació indissoluble”.

La decisió es basava en el Prèambul de la Constitució, que parla d’”una unió cada cop més perfecta” i en l’article 4, que parla d’”una forma republicana de govern” per cada estat. Per canviar la Constitució, continua Denniston, caldrien dos terços de les dues cambres del Congrés i una ratificació a 38 dels 50 estats.

Mirar-se en el mirall nord-americà des de Barcelona o Madrid confon el debat més que l’aclareix

Quan, mig segle més tard, Wilson va propugnar el dret a l’autodeterminació, el seu secretari d’Estat, Robert Lansing, s'hi va oposar. “La frase [dret a l’autodeterminació] simplement està carregada de dinamita”, va escriure Lansing. "Despertarà esperances que mai no podran ser realitzades. Temo que costi milers de vides. Al final està destinada a ser desacreditada, que diguin que és el somni d’un idealista que no va aconseguir adonar-se del perill fins que va ser massa tard per controlar els que intentarien posar en pràctica el principi. Quina calamitat que aquesta frase es pronunciés! Quanta misèria causarà!”

Kennedy defensava el dret a l’autodeterminació dels països colonitzats, però també va iniciar el procés per posar fi al dret del estats de la Unió a imposar les seves pròpies lleis segregacionistes; en la pràctica, va limitar les seves competències. I Obama parla de l’autodeterminació dels ucraïnans, però no reconeix la dels crimeans que es van separar d’Ucraïna per ser Rússia. La setmana passada, després d’una intensa feina de lobby del Govern espanyol, va declarar-se partidari d’una Espanya “forta i unificada”. 

Tot això significa alguna cosa per a Catalunya? Ben poc. Si significa alguna cosa, és que les comparacions històriques, i les comparacions amb altres països, són arriscades.

Els Estats Units són el país de l’autodeterminació i, al mateix temps, el de la unió a tot cost, fins i tot al preu d’una guerra. Per cada esment de la Declaració d’Independència del 1776 se’n pot fer una altra a la Guerra Civil del 1861. Per cada al.lusió a Rosa Parks, la dona negra que el 1955 es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc i va violar les lleis injustes d’Alabama, es pot al·legar que precisament van ser la Constitució nord-americana i el Tribunal Suprem els que protegien la seva conducta i van acabar donant-li la raó i posant fi a la segregació al transport públic.

Ara cada bàndol busca els precedents que s’adeqüin a la seva agenda i confirmin els seus pronòstics. Però mirar-se en el mirall nord-americà des de Barcelona o Madrid confon el debat més que l’aclareix.