Poti-poti

Baralla de banderes... i d’historiadors

Debat periodístic sobre si es fa una història de Catalunya mitificadora o si es recupera la memòria

Jordi Canal a 8TV.
Jordi Canal a 8TV.

Banderes. L’escena del balcó ahir a l’Ajuntament de Barcelona no ha agradat, encara que els retrets als seus protagonistes no són tots iguals. Avui, Alfred Bosch ha demanat disculpes (“he reflexionat sobre el meu acte i haig de reconèixer que no vaig estar encertat. Segur que no era el moment ni el gest que feia falta”). Mònica Terribas, a Catalunya Ràdio, ha dit que “sobren tantes banderes, no han de servir per fer frontisme, per embolicar-s’hi o amagar-se”. Jordi Basté (Rac1), en una breu referència al seu editorial sobre el diumenge d’eleccions, ha dit que aquest dia la foto no seran les banderes, serà la de la gent votant.

Víctor Amela (La Vanguardia) tracta Bosch i Alberto Fernández de hooligans “que van per la vida marcant bandera treta de la bragueta. No sortiria de festa amb ells, que segur que me l’amarguen i l’espatllen. Se la van treure al balcó de l’Ajuntament el dia de la festa major [...] per ridiculitzar-se a si mateixos i als veïns”. L’editorial del mateix diari considera “irresponsable i lamentable” desplegaments com els d’ahir a una casa, l’Ajuntament, que és de tots. Els regidors han de comportar-se com a representants d’una ciutadania plural i no com “agitadors disposats a enverinar un acte de naturalesa festiva”. A Enric Hernàndez (El Periódico) l’escena l’hi ha provocat vergonya aliena. “Aquest és el xoc de nacionalismes que ha tenyit la campanya del 27-S i que pot tensar la vida pública catalana durant anys [...]. Tard o d’hora caldrà substituir el temor per esperances compartides”. Carles Capdevila (Ara) qualifica de “garrafal” l’error de Bosch i Antoni Bassas, al mateix diari, escriu que va ser un lamentable numeret de Bosch, Fernández Díaz i un sobrepassat Pisarello, que queda retratat. “Justament l’escena que ens hem estalviat els ciutadans als carrers aquests cinc anys de manifestacions milionàries va i ens la fan uns regidors de Barcelona [...]. Cavallers, era la festa major. Ha costat molt poder votar en pau”.

Fem trampa si apliquem significats contemporanis a conceptes del passat

(Jordi Canal)

La Razón defensa Fernández Díaz. El diari qualifica l’episodi de menyspreable “en aquest estat d’excepció política i institucional” que viu Catalunya. Carrega contra Colau, per posar en peu d’igualtat, en lamentar l’ús electoralista de les banderes, el símbol constitucional i un emblema sense encaix legal. Finalment, surt en favor del regidor del PP “que va actuar com calia i que solament va respondre a una deixadesa de l’alcaldessa”. Fernández Díaz, diu, no es va doblegar davant del fanatisme. “És un deure ciutadà en democràcia”. Abc, al peu de foto de portada, considera l’episodi un “vodevil” i critica el tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, per intentar impedir que es pengés l’espanyola. El Mundo, a l’editorial sobre com els nacionalistes manipulen les emocions, enmarca els fets en una “escalada de tensió” i el periodista Àlex Sàlmon, que es confesa poc amic de les banderes, escriu: que “la tensió al balcó i la recriminació d’una regidora a Artur Mas acusant-lo de ser el culpable de la situació, és el resum d’un estat polític preocupant”. A El plural també es critica Mas. Mentre Xavier Trias intervenia intentant posar ordre, explica, Mas “s’ha quedat somrient i mirant cap a un altre cantó. La mateixa rialleta que va fer durant la xiulada al Rei al Camp Nou”. L’article es titula La guerra de banderes com a senyal del foc que està provocant el piròman Mas.

Història i mite. Com llegir el passat i quines intencions hi ha darrere aquestes lectures? El llibre de Jordi Canal Història mínima de Catalunya ha revifat el debat. L’historiador Borja de Riquer (La Vanguardia) critica les especulacions que es fan sobre el pensament de Gaziel i Vicens Vives a l’hora de parlar de qüestions d’actualitat. L’autor concreta que s’ha volgut fer servir Vicens Vives per desautoritzar el llibre de Josep Fontana La formació d’una identitat. I esmenta que Canal ha qualificat l’obra de Fontana de producte “nacionalista, romàntic, comunista”. Borja de Riquer creu que la vehemència de les reaccions contra el llibre de Fontana vénen perquè qüestiona la narrativa oficial sobre una única identitat nacional, l’espanyola. “Si es pretén desautoritzar un llibre tan sòlid” com el de Fontana “cal anar més enllà d’emprar quatre mots despectius i prou”. L’escriptor Ignacio Martínez de Pisón, al mateix diari i dia, comenta que li han agradat els llibres Invención del pasado, de Miguel-Anxo Murado, “que desmunta uns quants mites sobre la construcció nacional espanyola” i el de Canal, “que fa una cosa semblant amb la catalana”. Per l’escriptor, no hi ha cap país amb una història lliure de “fanatismes, excessos, abusos [...] Segurament, en el nostre passat col·lectiu són més abundants els episodis dels quals ens hem d’avergonyir que els episodis dels quals podem enorgullir-nos”. L’historiador Ricardo García Cárcel ja havia intervingut en el debat aquest mes des d’Abc considerant el llibre de Canal una revisió crítica necessària dels estereotips i criticant que als anys noranta, amb l’ajut del substrat polític pujolista, “ressuscità el discurs nacionalista, cada cop més proper de Rovira que de Soldevila [...]. La historiografia catalana ha fet servir mites que semblaven ben tancats als armaris històrics i els ha rearmat de bel·ligerància contra l’Estat”.

No hi ha mitificació, hi ha recuperació de la memòria furtada
(Pilar Rahola)

Anit, Josep Cuní va entrevistar Canal. El professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París va insistir en la seva tesi que fem trampa si apliquem significats contemporanis a conceptes del passat. “El mite existeix, però l’historiador té l’obligació de dir que no és història”. Quan fem, va explicar, analogies entre passat i present no tenim en compte que les mateixes paraules volien dir coses diferents i va posar exemples. Un cas, “quan diem que Catalunya és una nació des de l’any mil. Hem d’explicar què entenem per nació”. La paraula ‘nació’ entre el XVIII i el XIX canvia de significat, va continuar. No és el mateix ‘nació’ en l’època del nacionalisme que en altres. “Quan Ramon Muntaner et diu ‘la nació catalana’ està volent dir els que parlen català no el que entenem avui per nació”. Per Canal és més agradable pensar en orígens mítics que en els històrics. Canal acabava l’entrevista citant la distinció que va fer Gaziel entre la història de Catalunya autèntica i la història del somni de Catalunya.

Després de l’entrevista va arribar el clàssic pim-pam-pum, entre Cuní i Rahola. L’escriptora i tertuliana va manifestar el seu total desacord amb Canal quan diu que “ens inventem la història de Catalunya al XIX. No hi ha mitificació, hi ha recuperació de la memòria furtada [...]. Ara resultarà que la història de Catalunya se l’han inventada quatre romàntics. Jo, que he llegit molt els historiadors, no tots diuen el que diu aquest bon senyor”. I va acabar dient que estava farta “que els catalans no puguem tenir èpica”.

Margallo. Declaracions a Onda Cero del ministre sobre el debat a 8TV amb Junqueras. “Sempre he cregut que la democràcia és el triomf de la paraula”. Després d’insistir en la seva tesi que l’independentisme proposa una catàstrofe per a Catalunya, explica: “començo a estar fart d’algunes crítiques perquè hi he anat” i insisteix en el fet que va acceptar el debat “perquè no estic disposat a continuar a la barrera mentre es dilucida un tema molt seriós. No hauria rebut cap crítica si m’hagués mantingut quiet a la barrera. A l’arena pots rebre una cornada, però no sóc a la política per estar-me assegut a la barrera mentre assisteixo a una cosa que, per a mi, és tremenda”.