Selecciona Edició
Connecta’t

Als ciutadans de Catalunya (I)

Tothom ha d'anar a les urnes en unes autonòmiques clau per al futur

Desenes de persones s'amunteguen per votar en un col·legi electoral del centre de Barcelona durant els comicis catalans del novembre del 2012.
Desenes de persones s'amunteguen per votar en un col·legi electoral del centre de Barcelona durant els comicis catalans del novembre del 2012.

Els ciutadans de Catalunya estan convocats a eleccions diumenge que ve per triar el Parlament. Són unes eleccions autonòmiques transcendentals perquè influiran notablement en l'evolució de la qüestió catalana, que travessa una conjuntura incandescent, i perquè constituiran una pedra de toc per a l'evolució d'Espanya, el seu Estat i la seva societat com un conjunt cohesionat, harmònic i viable.

Diumenge no es decidirà –contra el que pretenen els seus convocants la independència de Catalunya i la consegüent ruptura amb Espanya, el país del qual és cofundadora en la història, còmplice en les grans apostes i punta de llança de la seva modernització. Però el resultat condicionarà el futur. El més desitjable és que aquesta crisi acabi suposant un impuls per als projectes creatius de convivència i fortalesa comunes de la nació catalana i la nació de nacions espanyola, que n'hi ha, malgrat la paràlisi temporal que afligeix les diferents elits governamentals. Però existeix un gran risc també que suposi un dur revés per a tots dos, perquè, si s'imposen els partidaris de la segregació, seguiran plantejant els seus reptes amb més folgança.

Per això tots els ciutadans han d'acudir a les urnes: tots. No només els que s'han mobilitzat els últims anys tant per factors lògics (la frustració de la crisi, els impulsos de recentralització) com per la permanent agitació del poder més proper i els seus terminals. També han de sentir-se involucrats els insatisfets per qualsevol motiu però que confien en els valors de la cohesió i la solidaritat; els que són conscients que, en un món cada vegada més obert i difícil, sumar multiplica la força i restar la divideix. Tots hem de recordar avui que els llaços vertebradors no són només econòmics sinó també interpersonals i emocionals amb els altres ciutadans d'Espanya… i que tots, per tant, ens hi juguem molt.

Els que es deixin temptar per l’abstenció corren el risc que el seu futur el decideixin uns altres

Qui, confiant que el desafiament no va de debò, es deixi temptar per l'abstenció, s'arrisca al fet que el seu futur el decideixin o configurin uns altres que sí que van de debò, a totes i sense importar-los la burla a la legalitat, a la majoria social i a l'Estat comú.

Són unes eleccions clau. Però no són un plebiscit. Als convocants i als que acostumen a menystenir la legalitat com a ortopèdia estranya i no com a via que a tots vincula per superar l'estat de confusió, convé recordar-los que un plebiscit versa sobre una única qüestió; no tria entre diversos programes amb propostes de diferent índole; ha de ser convocat per qui en té la competència (a Espanya, el Govern central i no l'autoritat autonòmica); s'organitza segons regles molt taxades (i amb condicions, preguntes i majories reforçades tant de quòrum com de votants, si tracta qüestions bàsiques); es regeix per majoria (si escau, qualificada) de vots populars i no d'escons; ha de llançar un resultat clar i inequívoc, i aquest, sigui la convocatòria consultiva o vinculant, ha de destil·lar efectes immediats, operatius o orientadors.

Cap d'aquestes condicions es compleix ara, motiu pel qual l'elecció no tindrà la legitimitat que li atorguen els referèndums. No dotarà de suport a qualsevol estratègia que vulgui conculcar l'ordenament legal constitucional i estatutari. La inexistència de regles de joc per a la lectura plebiscitària exhibida pel titular de la Generalitat consagra l'arbitrisme i la inseguretat jurídica en la seva interpretació i atempta contra la netedat del joc. Artur Mas va posar primer el llistó en majories molt àmplies, superiors al 60%, després va confondre vots i escons, i finalment fia la majoria a una combinació impossible d'escons de dues llistes.

Són unes eleccions molt importants, però no són un plebiscit. No podran donar suport a qualsevol cosa

Aquesta qüestió és capital: és la suma de dues llistes contradictòries i incompatibles, la seva pròpia i la dels radicals antisistema, en tot diferents –substancialment en el sistema econòmic i la pertinença a Europa, fins i tot en l'orientació, cadència i maneres de l'únic punt que les aproxima, la independència. Són diferències que aporten un element gens menor per llegir els resultats, l'elecció del proper president i la coherència de l'Executiu que ha d'administrar un moment tan crucial de la història de Catalunya.

Només en un sentit aquestes eleccions podran llegir-se com a plebiscitàries: pels que els atorguen valor de referèndum, si els electors de la llista segregacionista que pretén ser unitària no aconsegueix com a mínim la meitat més un dels vots, el procés s'haurà embarrancat. Perquè si un no pot imposar als altres les seves regles, sí que almenys ha d'assumir les pròpies del projecte que llança. Res a retreure, malgrat això, al fet que el vencedor interpreti els resultats com un suport a seguir treballant pels seus objectius, sempre dins de la legalitat.