Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Savater i la imaginació

Cal adaptar la Constitució a la a realitat social que Espanya mateixa ha engendrat, no en comunitats perifèriques i díscoles i remotes, sinó dins de si mateixa

Confesso que la columna de Savater de dissabte passat, Gran via, em va fer deixar anar un bufec d'impaciència, un gest de desànim i algun renec. Als meus renecs ja hi estic acostumat, al desànim no m'hi he acostumat mai, però encara menys aspiro a impacientar-me per culpa de Savater. La culpa ha de ser meva, agreujada per la inversemblant sintonia del seu article amb l'article mesopotàmic de Ignacio Camuñas, així que intento entendre per què li sembla un disbarat abordar una reforma constitucional que inclogui la revisió de l'Administració territorial amb unes quantes revisions més.

Pot ser que la Constitució sigui tan perfecta que hagi sobrevolat tan tranquil·la els últims 40 anys per les successives onades de bestioles i nens nous que, a més, creixen. Però pot ser que tampoc sigui un contrasentit que algú posi l'estructura jurídica, política i territorial de l'Estat a l'hora en què viuen els seus ciutadans vells, mitjans i nous, i no a l'hora en què es va forjar la Constitució, sota l'ombra viva del franquisme i sota impulsos redemptors dels quals per fortuna ens hem oblidat tots.

Però hi ha més arguments, i n'hi ha de persones no exactament podemistes, com Francisco Rubio Llorente. Repetim sempre el mateix nom per falta d'imaginació, però són molts més els juristes que han proposat una reforma constitucional amb arguments polítics i jurídics. I no en proposen una sinó moltes, i no hi ha un sol dictamen sinó diversos, i ningú té la solució màgica (a part de quedar-se quiet perquè no passa res), però sí que tenen disposició a examinar què es pot tocar, com pal·liar les demandes justes, o justificables racionalment, com reordenar una mica millor el que ha evidenciat que funciona només en part, i en una altra banda funciona malament, escandalosament malament, com el Senat mateix és una caricatura de Senat.

Aquesta evidència no llueix perquè hi ha centenars de milers de catalans que surten cada any a escandalitzar pels carrers, sinó perquè quan es va inventar el Senat no feia falta cap Senat perquè encara no havia crescut l'Estat de les Autonomies com ha crescut ara, ni existia res que s'assemblés a la realitat social que Espanya mateixa ha engendrat, no fora de si mateixa, en comunitats perifèriques i díscoles i remotes, sinó dins de si mateixa i al centre del cor de l'Estat, no fora.

La Constitució, tal com està, serveix perfectament per canviar aquests governs: amb una mica de sort, serveix per canviar-los tots dos

El canvi real l'ha engendrat la realitat combinada dels poders, inclosos els de temps recents, amb una nefasta gestió de la majoria absoluta del PP i un Govern en majoria exigua, el de la Generalitat, que braceja al mar de la independència amb la màscara de Raül Romeva a flotació per no ofegar-se en el descrèdit, la corrupció i l'autèntica paràlisi dels últims quatre anys i escaig.

La Constitució, tal com està, serveix perfectament per canviar aquests governs: amb una mica de sort, serveix per canviar-los tots dos. Però el problema seguirà aquí. Sens dubte, es pot passar per alt l'assumpte, però també es pot portar-lo més avall, i pensar que una estructura més expressament federal podria mitigar part del fons de descontentament legítim.

Savater sospita que cap independentista estarà content amb qualsevol reforma i sospita que fins i tot un percentatge de catalanistes tampoc ho estaran. Això, per sort, és veritat: aquesta veritat és el principi per acontentar justament tots els altres, tret dels que seguiran disposats a perpetuar el seu descontentament es faci el que es faci, tant a la Catalunya independentista com a l'Espanya espanyolista. Tots dos són exactament l'enemic comú que té la proposta d'adaptar a la realitat social del 2015 la Constitució del 1978. Agafar aquesta reforma pel costat de la seva inconsistència o la seva banalitat equival a deduir que la reforma constitucional hauria de ser un placebo per a descontentaments puerils. Però no m'estranyaria gens veure en qüestió de mesos, cinc, sis, set, el PP diligentment lliurat als treballs de les corresponents comissions per a la reforma constitucional.

Potser només són imaginacions meves, però tinc la impressió que les relacions entre els poders de l'Estat i els poders públics a Catalunya són manifestament millorables. Però com que potser només és cosa meva, n'hi ha d'altres que prefereixen que tot segueixi igual: almenys així aviat perdrem de vista aquests sospirs finals que viu la feliç ataràxia governamental del PP.

Jordi Gracia és professor i assagista