Selecciona Edició
Connecta’t

Últim acte màgic de Carmen Balcells

Un funeral de to íntim al seu poble natal marca el comiat de la gran agent literària

Familiars i amics acomiaden Carmen Balcells a l'entrada del cementiri.
Familiars i amics acomiaden Carmen Balcells a l'entrada del cementiri.

“Encara no m'ho crec; semblava que seria eterna”, comenta en un murmuri l'escriptora Carme Riera. L'atribut pren força a la petita església romana d'una sola nau i absis, impol·luta i de carreus impecables, sens dubte fruit d'una restauració, pagada per l'agent Carmen Balcells, el fèretre senzill de la qual, color de cirerer, fa joc amb la sobrietat del recinte, reforçada per la poca llum que es cola en la filiforme finestra. És l'església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, el seu poble natal, que mitja hora abans de començar la cerimònia ja està plena a vessar amb només 150 persones, la majoria familiars i amics íntims, com volien la seva gent. Riera és gairebé una excepció d'entre els representats per l'agència: amb la seva discreció natural hi ha Eduardo Mendoza (“És sorprenent perquè com que feia més de 40 anys que deia que estava fumuda, però sempre la veies tan activa…”), Manuel de Lope, el catedràtic de Literatura Luis Izquierdo i la periodista Pepa Fernández. Pocs famosos més.

Però és que els amics íntims de la superagent eren molts perquè sabia guanyar-se'ls. Tants, que treballadors del seu germà Joan, l'hereu del patrimoni de la família al poble, són els que indiquen als visitants que aparquin els cotxes en un pati entre sitges metàl·liques esteses a terra i forta olor d'adob, a l'entrada de la pedania. Als estrets i escassos carrers on es refugiava Balcells (va mantenir sempre una habitació a la casa familiar dels seus pares fins que es va construir la seva al costat) no hi ha lloc per a tants vehicle de visita. “Aquí tot l'any no hi ha obertes més de quatre cases, gent gran; els joves marxen a viure i treballar a Cervera”, diu, resignat. “I el cotxe el necessites per a tot”, afegeix: sí, no hi ha ni botigues ni bars; gairebé ningú pels carrers; el sol, que es deixa notar en aquestes terres de secà que torren la pell i el caràcter i que expliquen que sorgeixin personatges com la mateixa superagent…

Els nou bancs de l'església estan, en canvi, ben plens. Mossèn Ribera és un dels dos sacerdots que oficia l'acte, a punt després que les dues filles d'en Lluís Miguel, primogènit i fill únic de Carmen Balcells (“No podria ni voldria compartir l'amor cap a ell amb un altre fill i tampoc tenia més temps per tenir-ne més”, va dir anys després) hagin dipositat unes roses blanques al fèretre, que seran la seva única ornamentació. En Lluís Miguel, fotògraf de professió, no pot reprimir fer una fotografia del fèretre així amb el mòbil.

Mossèn Ribera, que és de Santa Fe, després de preguntar-se per què li tenia tanta confiança Carmen, es remunta a fa uns vuit anys, quan durant la missa de Nadal, a la qual va assistir la corpulenta dama d'acer, la intractable negociadora, va plorar desconsoladament durant tota la cerimònia: unes paraules que havia dit el capellà l'havien fet retrocedir a  la infantesa i des de llavors el va adoptar com “un dels seus”, categoria de màxim luxe celestial, com bé saben la majoria dels seus escriptors. Tant, que va saber que el capellà necessitava un ordinador i n'hi va regalar un fa quatre anys, “boníssim”, que fa poc temps un llamp que va caure a casa seva va destrossar. “Irreparable”, li van dir uns tècnics. I així va estar uns mesos, “fins ahir, en què es va posar a funcionar sol”, va assegurar el capellà davant el murmuri dels feligresos.

“És una terra aspra, que dóna gent a la qual li costa expressar els sentiments, però hi ha pocs pobles en el fons tan sentimentals com nosaltres i aquí tenim la Carmen per recordar-nos-ho”, va dir el capellà. L'Ave Maria de Schubert en la veu del tenor Toni Comes, acompanyat pel violoncel de Lluís Heras, ho va demostrar immediatament: va fer caure alguna llàgrima continguda de feia estona; això gairebé li va passar a en Dionisio, el taxista-xofer que va estar mitja vida al servei de Carmen amb el seu “mamamòbil”, com el va batejar ella, i que va complir tots els periples impossibles. La música va prologar també les paraules d'un dels nebots preferits de Carmen, en Josep, fill d'en Joan, avui assessor de banca: “Va ser la gran de quatre germans irrepetibles (ella, en Joan, en Ramon i l'Enric, aquest ja mort), un pilar fonamental de la família i una font d'experiències inoblidables”, va resumir. I fins i tot alguns assistents van sentir enveja per no haver-les escoltat.

En processó a peu, els més íntims van acompanyar la família fins al minúscul cementiri del poble, com es feia abans. Un parenostre davant el nínxol a la paret emblanquinada, res més. Ella, en el que hi ha a sobre del seu marit, Lluís Palomares. Com durant tot l'acte a l'església, en Lluís Miguel, serè, va seguir oficiant, atent a qualsevol detall, donant indicacions i controlant, pura herència genètica materna, observant on es col·locaven la desena de corones, entre les quals, les dels Reis, les dels grups Planeta i Anaya, les de l'equip de l'Agència Balcells (tots presents), les dels veïns del poble o la de l'escriptora Nélida Piñón, la dona que potser més va influir en la seva vida.

“A casa hem preparat un petit refrigeri; ens hi acompanyeu?”, va oferir amb veu estentòria. I a l'altra banda del poble, en una casa que rebia els assistents amb la placa "Domus optima", va haver-hi menjar i beguda per a ells, asseguts al voltant d'una desena de taules, entre fotos d'ella, de García Márquez, cavalls balancí antics de fusta, mobles modernistes, col·leccions de càmeres fotogràfiques antigues… “Aquesta és de les primeres que em va regalar”, indicava el fill, amfitrió d'una peça altre cop, fingint o patint en silenci si de cas, com feia la seva mare… Això sí, tots els mobles protegits amb tela blanca, cosa que donava al saló-menjador lluminós i gegantesc un aire com si fos un espai de Macondo… Tot tal com ho hauria fet ella: amb la perfecció i la bellesa de la sobrietat. I en l'halo màgic d'un lloc així, mossèn Ribera recordant l'ordinador electrocutat pel llampec que va tornar a arrencar sol. Si la màgica Carmen Balcells no hi fos pel mig i més en el seu funeral, algú podria dir que en comptes d'un fet sobrenatural s'havia produït un miracle.

MÉS INFORMACIÓ