Ballant al metro i el 3%

Totes les edats i places de Gràcia. Gràcia, Pasqual Maragall i jo la repetim sovint. Les placetes i l’estretor dels carrers ens proporcionen ombra a l’estiu. I als hiverns de Barcelona el sol s’hi cola càlidament. Hem fet la ruta de totes les places, des de la del Nord fins a la de John Lennon. El senyor Rovira, de la plaça del mateix nom, acostuma a ser objecte de les nostres fotos. Ens agrada saludar-lo i de vegades li acaronem el rostre brillant del bronze de l’estàtua. L’arquitecte Antoni Rovira i Trias havia presentat un projecte per l’Eixample l’any 1859 que va ser rebutjat per Madrid a favor de Cerdà. Va ser també un dels artífexs del disseny urbanístic de Gràcia, per això hi reposa permanentment assegut en un banc.

Al tram de vianants del carrer d’Astúries, animadíssim i cada cop amb un ambient més cool, no podem fer tres passes seguides sense peticions de fotos o de petons. A les placetes s’hi apropa gent de totes les edats i quan passem per un ateneu llibertari ocupat, els nois i noies que estan per allà surten corrent a demanar “al Pasquis” si pot intercedir per tal que no els facin fora. “Em podeu donar un cigarret que se m’han acabat?”, és la seva resposta. Se’n va amb el seu cigarret encès i els joves semblen conformats d’haver-se fet una foto amb ell.

Eixos comercials a Sants i Sant Andreu. Emulant Kavafis, fem que el camí sigui ben llarg. Els eixos comercials de l’antiga carretera de Sants i del carrer Gran de Sant Andreu ens proporcionen quilòmetres de ruta urbana. També molta calidesa per part dels veïns. De Collblanc a la plaça d'Espanya resseguim diferents barris en línia recta, com Sants i Hostafrancs, per acabar davant del Palau Nacional envoltats de guiris. Abans, però, pujant un tram d’escales mecàniques, haurem visitat amb emoció continguda el monument a Ferrer i Guàrdia. L’alcalde Maragall sempre havia pensat que la ciutat estava en deute amb el pedagog lliurepensador executat després de la Setmana Tràgica, i per això des de fa anys se'l pot recordar en un racó de Montjuïc.

Fem ziga-zagues des de Torres i Bages a Fabra i Puig per no allunyar-nos massa del carrer Gran de Sant Andreu. A l’eix comercial de l’antiga vila trobem botigues de tota la vida i locals que malgrat les remodelacions continuen tenint carisma, com el Versalles. Sentim una senyora que comenta a prop nostre: “És l’autèntic o és un doble?”. Quan li resolem el dubte, pregunta: “Puc?” I es llença al coll de Maragall per abraçar-lo. Hem volgut fer la foto del dia a la plaça porxada de Masadas de la Sagrera, una de les joies amagades de la ciutat.

Pels passadissos del metro. Al metro, als seus passadissos i a les seves andanes ens hi sentim com a casa. No hem comptat els quilòmetres de túnels que hem fet, però segurament ens sorprendríem. Arribem als barris en metro i durant els trajectes i els canvis de línia ens preguntem quants músics trobarem i què traginaran amunt i avall dels combois. “A veure avui quins instruments porten”, diu Maragall tan bon punt posem els peus a dins del vagó. De músics n’hi ha sempre, i si arriba un acordió, encara que rudimentari, s’agraeix. Quan el volum dels altaveus tapa la mala qualitat musical apostem si a la propera parada pujarà un violí sense amplificadors.

El dia que vam trobar un personatge tret dels anys setanta que tocava i cantava Dylan a l’estació de Lesseps, Maragall no va poder resistir-s’hi. Va seguir els acords de l’harmònica amb uns àgils moviments de cames, cosa que va despertar les delícies del mateix músic i de la gent que abans d’acabar la peça es va anar transformant en parelles de ball.

Estar assegut al metro resulta una invitació a que se li apropin altres usuaris. Pregunten si li poden fer un petó, donar-li la mà o fer-se una foto. També ens arriben comentaris dels més diversos en relació al passat i al present polític, sobretot si es tracta de jornades coincidents amb fets que han estat notícia grossa. L’estiu del 2014, un parell de dies després que el president Pujol fes la seva confessió pública, se li va apropar al seient un home de mitjana edat i li va dir: “Ai senyor Maragall, quanta raó tenia vostè amb allò del 3 per cent!”; Maragall va contestar-li amb un mig somriure: “Pobre Pujolet...”.

Si no hi ha aglomeracions ni gaire soroll ambiental, el contacte tranquil amb la gent proporciona caliu i benestar. He observat sovint aquella expressió sorneguera tan típica seva: quan li diuen si és l’autèntic o un doble, quan torna la pilota a una colla de nanos o quan algú se li presenta com un antic company de lluites. També he vist la ganyota sota el bigoti, clàssica de quan alguna cosa no li agrada.

“Perdo la memòria. Però no els sentiments”, em va dir fa més de quatre anys Pasqual Maragall. Aquestes passejades pels barris m’ho han confirmat.