Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Visita d’obra

La Meridiana és una d'aquelles aberracions que costa molt de corregir, perquè els cotxes, com els ramats transhumants, aprenen els seus itineraris i es neguen a canviar-los

Fa molt que no es parla de Jan Gehl, el temps és implacable. Es tracta d'un arquitecte gairebé sense obra: l'home va estrenar el títol treballant en un estudi, però de seguida va virar cap a l'urbanisme. Copenhaguen, anys seixanta. Gehl es va instal·lar al primer carrer per a vianants de la història i es va posar a anotar el que feia la gent en hores diferents, tots els mesos, tots els dies. Una crònica minuciosa de l'ús de l'espai públic, un document pioner. I una conclusió: el disseny indueix l'ús, es dissenya perquè passin unes coses i no unes altres. Mana el llapis per sobre de la voluntat popular.

Avui Jan Gehl admira Barcelona, li concedeix una gran qualitat urbana. No és una ciutat crescuda per al cotxe, per al negoci, per a les relacions violentes, diu: no és São Paulo, no és Mèxic DF. No podem parlar d'una Barcelona presonera del cotxe.

Ho va ser. La Meridiana, sense anar més lluny, és una d'aquelles aberracions que després costa molt de corregir, perquè els cotxes, com els ramats transhumants, aprenen els seus itineraris i es neguen a canviar-los. La Meridiana va néixer com un d'aquells símbols de progrés que eren les vies ràpides. S'arrasaven barris sencers, ja fos Gràcia amb l'amenaça de la Via O, ja fos l'encant del Village a Nova York amb una autopista que li passava pel mig.

Una mentora de Jan Gelh, una dona que era pur instint, va impedir la destrossa: Jane Jacobs oficiava com a periodista, però sobretot estimava el seu barri, estimava els silencis i les cases baixes. Els detractors l'anomenaven "mestressa de casa", perquè no tenia títols. Quin temps. La Meridiana és un despropòsit que s'ha anat corregint, però encara sense incorporar el nivell de qualitat de Barcelona. Li sobra soroll, li falta vida. Els veïns ho saben i estan, ara que l'avinguda va tenir el seu moment de glòria, en plena exigència.

Per això em sorprèn que l'Ajuntament miri cap a l'ampla ferida de la Sagrera, com si fos urgent saber quant comerç s'hi posarà. La Sagrera és la suma de dos despropòsits. Un, haver deixat les vies igual que quan es van estendre, com si aquesta ciutat d'aquí no importés un rave. Un forat, uns ponts i ja està. L'altre despropòsit va ser planificar una estació desmesurada que es pagaria amb oficines, hotels i comerç, a més de pisos de luxe. Era el mandat socialista i confirma que la bombolla era un estat d'ànim col·lectiu: l'ús i abús de la plusvàlua. Esclar que Pasqual Maragall volia un parc lineal amb un braç del Besòs imitant el Rec Comtal: això era fa trenta anys, perquè aleshores ja es parlava de la Sagrera.

Tot això ens remet a l'estat actual. Perquè es facin una idea. Vaig tornar l'altre dia i certifico que caminar entre el pont de Palomar al de Calatrava suposa una mica més d'una hora. No dic res de l'amplitud de la trinxera. És una superfície enorme. I aquí al mig de l'estació que creix amb paciència mineral, com creix l'escorça d'un arbre o s'erosiona una muntanya, que sembla que no canvia res, però una miqueteta sí que avança.

Aquesta obra monumental no la pagarà mai el ministeri, o no la pagarà en un temps raonable. Que l'estació tingui zona comercial no molesta; que la zona s'estengui per tota la superfície, si algun dia es cobreixen les vies, ja és una altra cosa. Recordin: el que es dissenya es fa servir. La Maquinista, enorme, desproporcionada, està en aquesta frontera. A la cantonada, l'escola en barracons que és moneda de canvi de l'ampliació. Una duplicació que no influirà al barri perquè passar de 100 a 200 botigues no portarà més gent al centre comercial, que a més es nodreix de població extra-barcelonina, de bastant lluny per ser exactes. És pura especulació. I una altra cosa més: per aquí hi ha molt pis nou, privat i en oferta: sense comerç. Ara els arquitectes, de la mateixa manera que tapen les balconades amb metacrilat, enceguen els baixos a les botigues, trencant la tradició de la "botiga continuada" que defineix Barcelona. I tot el perímetre està despentinat, trencat, que és el que passa quan falta ciutat.

No els fa sensació de caos, de desordre, de no planificació? Crec que la regidora, que és Laia Ortiz, s'haurà d'asseure davant del mapa i pensar, pensar, pensar. La ciutat neix al llapis i després s'impregna de vida, si el llapis va estar inspirat. I si no, no. Jo començaria per la Meridiana.

Patricia Gabancho és escriptora.