Selecciona Edició
Connecta’t

El jutge militar demana arxivar el cas de les tortures a l’Iraq

La retractació d'un legionari impedeix identificar els responsables de l'agressió

Gravació en la qual soldats agredeixen detinguts a Diwaniya el 2004.

El titular del jutjat togat militar central número 2 ha demanat el “sobreseïment provisional” del cas de les tortures a la base espanyola de Diwaniya (Iraq) el 2004, que es van conèixer gràcies a un vídeo difós per EL PAÍS en el qual diversos legionaris colpejaven dos presoners. El jutge al·lega que no s'han pogut identificar els agressors ni les víctimes. La retractació d'un legionari que va denunciar els seus companys i després es va desdir de les seves declaracions permetrà que uns fets que el jutge qualifica d'“infames” quedin impunes.

Al vídeo, de 40 segons, difós per EL PAÍS el 17 de març del 2013, s'observa com cinc soldats espanyols entren una cel·la del centre de detenció de Base Espanya, a l'Iraq. Tres soldats claven puntades de peu contra els dos detinguts, mentre que dos més ho observen des de la porta i un sisè grava l'escena. Un dels militars els agredeix amb especial crueltat. En dues ocasions sembla que està a punt d'anar-se'n, però torna per descarregar tota la força de la seva bota contra els cossos indefensos. “A aquest ja se l'han carregat!”, comenta un militar.

La resolució considera “infame”, “execrable” i “ignominiós” el comportament dels militars

L’instructor reconeix la seva “frustració per no arribar a saber la veritat material del que va passar”

El coronel auditor, que des del gener instrueix el cas, no té dubtes sobre la veracitat dels fets –que es van produir a la base de les tropes espanyoles a Diwaniya (l'Iraq) entre el 22 de gener i el 18 de febrer del 2004– als quals es refereix amb adjectius com “infames, execrables i ignominiosos”. “Tenim la ferma convicció que els fets van tenir lloc i que tenen entitat penal”, proclama. Per això, no planteja el sobreseïment definitiu, com van reclamar els defensors dels cinc imputats. No obstant això, proposa el “sobreseïment provisional” –el que suposa que s'arxiva la investigació i s'aixequen les imputacions fins que apareguin noves dades–, tot i que reconeix que “les possibilitats de reobrir el procediment són especialment complicades” i que produeix “frustració [...] no poder arribar a conèixer la veritat material del que va passar, sobretot quan es tracta de comportaments greus i tan aliens del comportament que han de tenir les tropes espanyoles desplaçades lluny de territori nacional en execució de les missions encomanades”.

I què és el que ha impedit saber la veritat? El jutge al·lega que no s'ha pogut conèixer la identitat de les víctimes i que això impedeix determinar l'estatut jurídic que les afecta.

El jutge reconeix que Espanya estava subjecta a l'Iraq a les obligacions pròpies d'una potència ocupant i, en particular, al dret internacional humanitari, que prohibeix qualsevol tipus de tortura o tracte inhumà o degradant, tant als presoners de guerra com a la població civil. No arriba a afirmar –com va fer l'octubre passat el Tribunal Militar Territorial Primer per revocar els processaments– que si fossin terroristes no se'ls aplicarien les convencions de Ginebra, però al·lega la “indefinició” sobre la seva identitat.

Més important és que es posi en dubte la identitat dels agressors. El juliol del 2014, el legionari J. M. C. de los R. va reconèixer que va ser ell qui va gravar el vídeo i va identificar davant la jutgessa els militars que apareixen a les imatges amb el rostre pixelat. Però el passat 21 de maig va tornar a declarar, ja no en condició d'imputat sinó com a testimoni, i es va desdir de les seves anteriors declaracions, assegurant que la seva “situació era tan dolenta [...] que hauria explicat el que fos”.

El jutge adverteix que és il·lògic que el legionari fes declaracions autoinculpatòries quan va parlar com a imputat, amb dret a no declarar, i exculpatòries quan ho va fer com a testimoni. Però conclou que, davant la contradicció entre les dues, no pot donar credibilitat a la primera.

En el sumari figura un altre testimoni: el legionari D. G. J. Encara que no va presenciar els maltractaments, sabia el que havia passat i l'existència del vídeo. Va ser ell qui va posar la Guàrdia Civil darrere de la pista dels protagonistes.

No obstant això, el jutge eludeix el seu testimoni assegurant que “manca d'imputació contra persona aforada davant d'aquest tribunal”. Es tracta d'un recurs formal: vol dir que D. G. J. no va acusar el capità A. B. del P., l'ascens del qual va fer que la instructora inicial, la comandant Patricia Moncada, fos apartada del cas en favor d'un jutjat togat central.

Si la justícia ordinària investigués aquest cas, l'acció popular podria recórrer contra l'arxivament de la causa. Però la jurisdicció castrense no permet l'acció popular, les víctimes no estan personades i el fiscal militar, únic acusador, avala que s'arxivi el cas. 

Set alts càrrecs de la Legió van pressionar l'únic testimoni

M. G.

Des de les set de la tarda del 27 de juny del 2014, quan va ser interrogat per la Guàrdia Civil a Ronda (Màlaga), fins a les quatre de la tarda de l'endemà, quan es va presentar al jutjat togat militar territorial número 12, almenys set alts càrrecs de la Legió es van dirigir al legionari J. M. C. de los R. per convence'l que no col·laborés amb la investigació.

Així ho va suggerir el mateix legionari a preguntes del fiscal. “Preguntat per si algun d'aquests càrrecs li havia fet amenaces o advertiments perquè no declarés, va respondre que no volia contestar”, assenyala la interlocutòria.

El legionari va viatjar a Madrid amb tren i va arribar a l'estació d'Atocha a les dues de la tarda, poc abans de l'hora a la qual havia estat citat. Però a Atocha, sense que ell ho sabés, un capità de la Legió l'estava esperant i, en comptes de recórrer a peu els 300 metres que separen l'estació del jutjat, el va portar en cotxe i el va retornar dues hores després –suposadament per un error al GPS–, quan la Guàrdia Civil ja el buscava.

El mateix capità va irrompre a mitja tarda al jutjat militar, on va protagonitzar una disputa amb la secretària judicial i la jutgessa. El seu interès era aconseguir el telèfon de l'advocat d'ofici que havia assistit J. M. C. de los R., perquè deixés la seva defensa en mans del lletrat Juan Antonio Díaz Díaz, conegut com El Coronel. No és només un sobrenom. Díaz és un coronel de la Legió en la reserva que hi segueix estretament vinculat com a president de la Fundació Tercio de Extranjeros.

Malgrat tots aquests esforços, el legionari “va cantar”, com li va dir alarmada l'esposa d'un dels implicats a una amiga en una conversa telefònica intervinguda judicialment, i va denunciar els seus companys, trencant el pacte de silenci.

Quan va recuperar la llibertat i va tornar a Ronda, la pressió es va multiplicar. “Sempre lleial, capità; que m'he equivocat, he ficat la pota [...] a l'ordre, jo no surto ni al carrer, per por, per vergonya i per tot, estic totalment avergonyit”, li va confessar a un superior.

Finalment, J. M. C. de los R. va canviar la seva declaració i se'n va desdir. Es va complir així la interpretació més anacrònica del Credo Legionario, segons la qual cal donar sempre suport al company “amb raó o sense”.