Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Candidats independents

Per primera vegada, tres de les principals candidatures estan encapçalades per independents, però aquests acostumen a ser millors candidats que diputats

Després de deu dies de campanya electoral, les diferents candidatures continuen intentant explicar, amb diferents graus de concreció, objectius polítics i programes de govern per atreure el vot dels electors. També coneixem, des de finals d'agost, la composició de les llistes i podem constatar que s'han multiplicat els denominats candidats “independents”. Molts es pregunten si és possible formar part d'una candidatura electoral i, al mateix temps, ser independent. Si equiparem la condició d'independent a una actitud políticament neutral i a una trajectòria personal despolititzada, la resposta és negativa; però és afirmativa si definim candidat independent com el que simplement no està afiliat a un partit polític, és a dir, que no té una dependència partidista formal a través de la condició de cotitzadora. Segons aquesta última accepció, més usual, observem que per al 27-S els partits i les coalicions electorals han afavorit la promoció d'independents.

Per què proliferen els candidats independents i quin és la finalitat de la seva presència en aquestes eleccions? La desafecció política, la desconfiança social cap als polítics, la crisi dels partits, el protagonisme dels moviments socials, la voluntat de regeneració política, les exigències del nou màrqueting electoral, l'anhel de transversalitat i la lectura plebiscitària de les eleccions del 27-S són algunes causes de l'augment d'independents en aquests comicis. En definitiva, es presenten llistes més permeables i menys vinculades als partits que les creen.

Quant a la finalitat dels independents a les llistes, més enllà de contrarestar o activar les causes esmentades, cal preguntar-se per què serveixen els candidats i quines haurien de ser les seves característiques? En primer lloc, les llistes de les candidatures que preveuen obtenir representació parlamentària estan formades per tres tipus de candidats: els que estan situats en llocs preferents i susceptibles de convertir-se en diputats, els que estan de farcit i els que tanquen la candidatura. Els independents acostumen a estar als primers llocs, com a reclam electoral efectiu, o als últims, donant suport simbòlicament a la candidatura, mentre que en els llocs de farciment hi ha militants més o menys desconeguts.

En qualsevol cas, tot candidat ha d'estar preparat per a un trajecte de doble etapa: la campanya electoral, com a candidat, i l'exercici de la representació política, com a diputat. Durant la campanya, que és una etapa de poques setmanes, s'exigeix que tinguin aptituds per difondre els objectius programàtics i aconseguir el màxim suport electoral possible per a la candidatura que representen. Com a diputats, una responsabilitat que exerciran previsiblement durant tot el mandat, s'espera que tinguin coneixements i habilitats per desenvolupar l'activitat parlamentària. Per fer-ho, és desitjable tenir formació en diferents disciplines (ciència política, dret públic, economia…), experiència en càrrecs de representació política (sobretot, parlamentària) i una vocació irrefutable de servei públic.

Els candidats independents són més útils a curt termini, per al mercat electoral, i la seva promoció respon bàsicament als hipotètics efectes electorals de la seva popularitat. Els independents acostumen a ser millors candidats que diputats i en les eleccions del 27-S, que algunes candidatures consideren plebiscitàries, la finalitat transversal i electoral ha potenciat, sens dubte, la seva presència. Per primera vegada, tres de les principals candidatures han situat un independent com a cap de llista de la circumscripció de Barcelona i també n'hi ha a les de Girona, Lleida i Tarragona.

Malgrat el significat del vocable, ser independent no significa ni anar per lliure ni quedar al marge de les consignes del partit patrocinador. Al contrari, els independents, que acostumen a ser subjectes amb poca perícia política, acostumen a acollir-se en el partit apadrinador, seguir a ulls clucs les seves indicacions i fins i tot molts acaben afiliant-s'hi. Els partits, quan funcionen, són de gran ajuda per als candidats independents, perquè si hi ha pressions externes, constrenyiments mediàtics o possibles relliscades, poden posar al seu abast potents estructures protectores; però, per contra, en el cas d'independents esgarriats que van dissonant a la campanya electoral o en l'exercici del càrrec, la maquinària del partit que en el seu moment es va mostrar generosa amb ells pot arribar a ser letal i liquidar-los d'un cop de ploma.

Veurem quina sort els ofereix a aquesta nova i nombrosa fornada de candidats independents que, dit sigui de pas, hauran d'afrontar un dels mandats més trepidants dels últims temps.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.