L’escuma dels dies

Iceta es balanceja al ritme de Tina Turner davant els vells militants mentre reparteix roses amb Carme Chacón i Pedro Sánchez

Iceta torna a ballar, aquesta vegada a Gavà, a la Festa de la Rosa, l'invent dels socialistes del Baix Llobregat que va acabar convertint-se en el gran esdeveniment del socialisme català. Iceta, el polític que cada dia penja al seu Twitter un haiku de Buson, d'Espriu..., alça els braços i es balanceja al ritme de Tina Turner davant els vells militants. Vint mil diuen que se n'han ajuntat aquesta vegada. Aquí estan: les agrupacions de l'àrea metropolitana expirant amb la platja de Gavà com un leviatan vermell a qui ningú ha estat capaç de caçar, però que ara morirà de vell. És la gent de les primeres urnes, que s'ha assegut al llarg de fileres de taules, de tovalles, ampolles de vi, plats de plàstic, tovallons de paper, ocupant la pineda. És el pícnic de la mà d'obra, a la qual ja no li queda més força de treball per vendre. Aquest diumenge es veu poc personal amb menys de 50 anys. Mocadors vermells del partit lligats al coll. Gorres vermelles i gorres blanques amb el puny i la rosa. Iceta acaba de dir-los que ells vénen directament de la Revolució Francesa, i ha acabat ballant sobre l'escenari en companyia de Pedro Sánchez i Carme Chacón; però aquests no ballen, reparteixen roses. També Iceta dóna roses, i quan ja no en té cap torna a agitar els braços com celebrant una festa de l'escuma dels dies.

Els dies del socialisme es consumeixen sota aquests pins de platja en els quals hi ha lligats altaveus, extintors. Els avions del Prat encara volen baix i passen a prop de la terra, ja que de la terra no hi ha escapatòria. En la intervenció de Pedro Sánchez, un Airbus de Dubai ha travessat la festa. Sánchez anuncia als assistents la pàtria dels socialistes, i es veu que ja no és la mateixa pàtria de la qual parlava Jean Jaurès. Sánchez acaba prometent que si guanyen portaran el senat a Barcelona. Un altre animal moribund.

El vent empeny el fum de les barbacoes fins a l'escenari, un vent que fa olor de menjar, de xistorra, de caragols, de fideuà per a 800 persones, d'arròs a balquena. És una fumera entre garrula i dickensiana. Dos cartells enormes, maoistes, flanquegen l'escenari, tots dos amb la foto d'Iceta, que ha sortit amb aquell escorç seu tan fràgil d'home amb ulleres, a la manera d'Hollande. Ara, en viu, va sense jaqueta. Camisa arremangada i un pin socialista per sota del pit. A tots aquests jubilats els crida que és feliç. “Sóc feliç!”, exclama esgargamellant-se; perquè per fi Iceta, l'ànima de l'home sota el socialisme, ha vist com la seva ànima, és a dir, els seus constants anys de militància, s'han fet carn entre els pins, entre la nit, entre la història.