Selecciona Edició
Connecta’t

“Vols dir que l’és?”

L’exalcalde de Barcelona ha fet cinc vegades la volta a la ciutat passejant a peu durant quatre anys

Pasqual Maragall fotografiat al Mirablau amb Barcelona de fons.
Pasqual Maragall fotografiat al Mirablau amb Barcelona de fons.

Des de fa quatre anys, cada dilluns passejo amb Pasqual Maragall pels barris de Barcelona. Calculo que hem fet cinc vegades la volta a la ciutat barri a barri. Des de la plaça Roja de Ciutat Meridiana a la plaça de la Concòrdia de les Corts. Els districtes populars acostumaven a resultar més afins a un alcalde que va intentar –i crec que va aconseguir dignificar la perifèria urbana. Però la sorpresa d’aquestes passejades ha estat, clarament, als barris dits benestants, ja que als altres ja se’ls suposava. Més enllà de la malaltia d'Alzheimer que pateix, el seu pas pels carrers desperta respecte per la seva història política i, sobretot, molt d'afecte.  

La República a Nou Barris. Vam passar pel davant del monument a la República de la plaça Llucmajor i el vam encerclar. Acabàvem de baixar del metro, línia groga, i preteníem rememorar els temps en què Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona, des del 1982 al 1997.

Pasqual Maragall a la Via Júlia.
Pasqual Maragall a la Via Júlia.

Monumentalitzar la perifèria. Així és va anomenar una de les polítiques urbanístiques més reeixides de l’alcalde Maragall. Volia dir que l’art i les escultures urbanes no havien de ser només patrimoni de les zones centrals de les ciutats. Podien i havien d’estar situades també en barris perifèrics, amb la mateixa naturalitat que si fossin plantificades al bell mig del passeig de Gràcia.

Quan just estrenada la democràcia, l’escultura de Josep Viladomat va ser trobada en un magatzem municipal, on dormia abandonada d'ençà que es va acabar la Guerra Civil, hi havia diferents opcions. Segur que era més senzill instal·lar-la al centre de la ciutat –i tothom ho hauria vist bé però només un visionari com Maragall podia insistir al seu equip perquè anés a parar al cor del districte popular de Nou Barris, i que això comportés remodelar urbanísticament tota aquesta àrea. La seva visió i també la seva tossuderia i determinació van ser elements clau en la transformació que va experimentar la ciutat durant el seu mandat.

I seguint l'empremta de la República enfilem Via Júlia. Deixem enrere el passeig Valldaura i la plaça Virrei Amat i ens endinsem pel passeig entre veïns de diferents generacions que surten a prendre la fresca.

Mira, és el Maragall! diu algú.

Vols dir que l'és? Però no estava molt malalt? es pregunta un altre.

Els més llançats s’acosten, el miren de prop i comproven si és el mateix Maragall que va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat. La majoria el saluda. Els tímids se'l miren de lluny. Se sent també algun murmuri.

Ai, com el trobem a faltar! apunta una dona rematada que va de bracet amb el seu marit, segurament tots dos ben jubilats.

També hi ha qui com si fos el túnel del temps reivindica alguna necessitat pel barri a l’alcalde que ja fa molts anys ha deixat de ser-ho.

Ara jo ja no pinto res respon un Maragall sorneguer. Allò que vulguin ho han de fer arribar a l’alcalde Trias [Xavier Trias encara era l'alcalde llavors]. I afegeix: Que és bon tio i els farà cas.

Aquests comentaris es produeixen en un dels indrets que més van notar la sortida de la foscor franquista. A segons quins llocs de la ciutat, n’hi podia haver prou de mantenir en bon estat els carrers o la gespa dels jardins, o de fer àrees per a vianants. Però a la Via Júlia es tractava de convertir fangars sense urbanitzar en zones habitables per a veïns i passejants. I, a més, donar-li centralitat.

A Maragall quan va pel carrer no li agrada gaire que li preguntin com es troba. No obstant això, sembla inevitable que la gent que el reconeix se li dirigeixi i s’interessi per la seva salut. El seu aspecte físic és força bo malgrat l’avançament de la malaltia, i en un primer cop d’ull no es pot arribar a interpretar el cruel abast que té l’alzheimer en el dia a dia per a ell i per a la seva família.

Hola, president! [Maragall va ser president de la Generalitat des del desembre del 2003 al novembre del 2006]. Com anem? El veig molt eixerit.

Vostè també està molt eixerit contesta un pèl empipat.

Quan li demanen si està bé pregunta freqüent quan la gent l’atura pel carrer– respon invariablement: “I vostè?”.

Hi ha zones de la ciutat, com bona part de les que formen el districte de Nou Barris, que van experimentar uns canvis estructurals i profunds després de la dictadura. Quan la gent procedent de diferents punts d’Espanya, principalment del sud, hi va arribar de manera massiva durant els anys cinquanta i primers dels seixanta del segle passat, allò era el no-res. Es va construir sense seguir cap pauta urbanística i sense tenir en compte que els barris són per a alguna cosa més que per anar-hi a dormir.

La pèrgola de la Via Júlia s’aixeca poderosa enmig de la rambla que abans havia estat descampat i que ara és la columna comercial i d’oci. Sota aquesta pèrgola, Maragall havia fet algun dels seus mítings més convincents davant d'un públic fidel quan optava a la reelecció com a alcalde.

Avui passem pel costat de la pèrgola. Són altres temps i a les nostres passejades només compta el present. El moment que es viu és el que importa...

Àngela Vinent és periodista, va ser cap de premsa de Pasqual Maragall en la seva etapa com a alcalde de Barcelona i en la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Demà podreu llegir el segon capítol: Uns 'selfies' amb el 'Pasquis'

MÉS INFORMACIÓ