Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Ni romàntics, ni comptables luterans

A Europa, creditors i deutors comparteixen responsabilitat, i els errors comesos en el tractament de la crisi són de tots dos

Les decisions que adoptem són tributàries de les nostres idees, emocions i prejudicis. Molta Europa encara somia Atenes com ho feien els romàntics del segle XVIII. Aleshores imperava el gust per les ruïnes, l'exotisme orientalitzant, les idealitzades idiosincràsies brutalitzants, però verges del mal de la civilització.

La Carmen de Prosper Merimée (1845) és a aquest tipus de visió romàntica, sobre Espanya, el que el poema Childe Harold's Pilgrimage (1812-1818) de Lord Byron a l'Hèl·lade: “Grècia honesta, trista relíquia / d'un valor desaparegut / immortal, però ja no més / encara que caiguda, gran”, va escriure aquell aventurer heroic.

Passió i milícia es donaven la mà. Aquest sisè baró de Byron, Georges Gordon, la imprecava, molt concretament: “Qui es posarà al capdavant dels teus fills dispersos? / Qui t'alliberarà d'una esclavitud a la qual estàs massa acostumada?”. Va ser ell qui es posaria al capdavant, en acceptar, el 1824, la prefectura militar dels rebels hel·lens contra l'imperi Otomà. I veloç, ho va pagar amb la seva vida a Missolonghi, prop de Delfos. Llegenda.

Segle i mig després, l'aleshores president francès, Valéry Giscard, recollia la torxa romàntica quan va visitar la Grècia alliberada dels coronels. El 17 de setembre del 1975 feia un discurs al pòrtic atenès d'Adrià: “Que Europa aculli la Grècia de la qual va sortir”. Sumptuós, va discursejar en grec clàssic, que ningú va entendre, per distant i diferent de la seva versió demòtica (popular) habitual, i més semblant al katharévussa (llengua pura), pròpia de notaris i usada... per la junta militar. “No podem donar un cop de porta a Plató”, argüiria després per patrocinar la seva entrada a les comunitats –i compensar de pas l'ingrés del Regne Unit.

Molt d'aquest bell romanticisme ha estat endossat avui per algunes esquerres solidàries amb les víctimes de l'austeritat. Però una cosa és la lloança i una altra els cigrons. El mateix Giscard proposava aquest 19 de febrer a Les Echos el Grexit: “La sortida organitzada [de l'euro] pot i ha de fer-se”. L'empremta romàntica convergia així cap a la visió luteranocomptable del creditor estalviador, tan alemanya, i que de vegades encarna el ministre de Finances Wolfgang Schauble. I, en grau superlatiu, la premsa conservadora (Der Spiegel, Bild Zeitung), amiga d'atribuir mandra postotomana, afició a la migdiada i irresponsabilitat il·limitada als (socis) grecs, als quals de vegades commina a vendre les seves illes o el Partenó per saldar deutes. Exhibeix la moralina segons la qual el deutor sempre és culpable, no en va culpa i deute comparteixen nom en alemany: schuld.

Entre l'elogi romàntic de l'oprimit i el seu afusellament, braceja una altra visió laica, més ponderada. La que sosté que al club europeu, creditors i deutors comparteixen responsabilitat; que els errors comesos en el tractament de la crisi són de tots dos; i, per tant, que tots han de contribuir a les solucions. Per desgràcia, no té lírica ni heroisme.