Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El lideratge de Mas

És més còmode dir que Artur Mas ha ensarronat els catalans que saber per què molts catalans volen anar-se’n. Però amb Mas o sense, hi ha llarga vida per a l’independentisme

És Artur Mas el líder del procés sobiranista català? Hi ha un sector de l'independentisme, a l'entorn de la vella CDC, un partit en trànsit cap a una altra vida, que així ho creu i el considera irreemplaçable. El Govern espanyol, els partits contraris a la independència i els mitjans de comunicació crítics amb el sobiranisme ho han assumit i han centrat reiteradament els seus atacs en la figura del president català. El repte de Mas, el pla de Mas, la deriva de Mas, els enganys de Mas, són expressions habituals. Òbviament, Artur Mas és el president de la Generalitat i, per tant, qui té signatura per prendre decisions com convocar una consulta o unes eleccions. Hi ha a més una regla de la comunicació política –i especialment en escenaris electorals– que és la polarització: buscar la cohesió de la parròquia pròpia amb la construcció d'un enemic. I l'enemic per ser identificable necessita un rostre. Artur Mas era la màscara òptima per a l'espectacle, pel càrrec i per la tradició.

Des de finals dels setanta la dialèctica Espanya/Catalunya ha passat per Convergència, interlocutor habitual dels governs de torn. Durant el pujolisme van funcionar les regles no escrites d'un joc de complicitats, un estira-i-arronsa permanent, que va resultar rendible a les dues parts. Quan, a partir del 2010, l'eix del catalanisme es va desplaçar del nacionalisme conservador a l'independentisme, als centres de poder polític, mediàtic i econòmic de Madrid, però també en bona part dels de Barcelona, no es va disparar l'alarma perquè es va seguir raonant en els termes tradicionals. Es donava per fet que Artur Mas feia pujar la tensió per acabar com sempre negociant algun nou paquet de transferències i diners. Després de les eleccions del 2012 era un lloc comú que, quan el suflé del carrer baixés, Mas moderaria les exigències i acabaria acceptant un acord com sempre.

Però el procés va créixer, Mas no va frenar i a poc a poc es van anar encenent les alarmes. Aquesta vegada era diferent. Probablement l'aportació més important de Mas al procés és no haver fet marxa enrere, contra tot pronòstic. I la perplexitat es va apropiar de poderosos sectors econòmics que el consideraven “un dels nostres”. Mas es va convertir en el punt de mira. El PP va creure que carregar-se Mas seria liquidar el procés. I des de llavors ell és el seu objectiu. Sorprèn veure com els partits i els mitjans contraris a la independència eludeixen la pregunta sobre les causes: per què s'ha arribat fins aquí? Mandra intel·lectual o por de la realitat?

Mas és una peça destacada d’un procés del qual mai ha estat el líder indiscutible, per més que ho hagi intentat

És més còmode dir que Artur Mas ha entabanat els catalans que saber per què molts catalans volen anar-se'n. Si Mas els té enganyats, apartant-lo del mig s'acabaria el problema i els catalans despertarien de la seva innocència i tornarien a la cleda. Pura il·lusió.

Artur Mas és una peça destacada d'un procés del qual mai ha estat el líder indiscutible, per més que ho hagi intentat. Alguna cosa falla quan un líder ha d'ocupar el quart lloc a la seva llista electoral. En l'eufòria de la Diada del 2012, i reforçat pel rebuig frontal de Rajoy al pacte fiscal, Artur Mas va voler agafar el timó de l'independentisme. Va convocar eleccions i va rebre un seriós càstig. Enmig de la gran fractura social de la crisi, el partit genuí de les classes mitjanes catalanes, per més que s'emboliqués en la utopia disponible de la independència, no podia sortir indemne d'unes eleccions, i encara menys havent estat fidel executor a Catalunya de les polítiques d'austeritat del PP.

Des de llavors la seva autoritat sobre el sobiranisme ha estat sempre molt condicionada. Va voler convocar eleccions quan el Govern espanyol va prohibir el 9-N i no el van deixar; volia que les autonòmiques fossin després de les eleccions generals i els seus socis el van obligar a convocar-les abans. I per imposar la seva obsessió per la llista unitària, va haver d'acceptar que el primer fos un altre. S'imaginen el general De Gaulle o Angela Merkel en una llista no encapçalada per ells? Artur Mas superarà la prova del 27-S o no la superarà, però amb ell o sense ell hi ha llarga vida per a l'independentisme.