Selecciona Edició
Connecta’t

El pessigolleig contagiós del ‘Corazón partío’

Alejandro Sanz no va fallar en el primer dels seus dos Sant Jordi

Alejandro Sanz, ahir a la nit en el primer dels seus dos concerts al Sant Jordi.
Alejandro Sanz, ahir a la nit en el primer dels seus dos concerts al Sant Jordi.

On eren els candidats? Allà hi tenien la més variada representació de la societat cridada a les urnes. N'havia de grans i de tendres encara, rosses i altres morenos, vestits en cadena econòmica i amb alguna jaqueta de cognom italià, parlaven en català i castellà... I com es diu ara?, ah, sí, representaven totes les sensibilitats, encara que amb biaix popular. Però només hi havia Alejandro Sanz i el poder de la música per travessar sentiments i idees entre les ribes més distants. Ell i la seva banda, sorollosa en els primers compassos i a El silencio de los cuervos allà on Alejandro diu desitjar "que el marine es converteixi en mariner", així en actitud de consciència. El concert començava amb retard, ja que, prenguin nota els que avui acudeixin al segon, amb l'avinguda María Cristina tancada per la imminent Mercè arribar al Sant Jordi va costar un infern. Però el cel esperava.

Era un cel límpid d'emoció efervescent que retinguda pel so eixordador i un pelet funky de les primeres peces, entre les quals l'aflamencada No madura el coco, va explotar en una cridòria aguda de veu femenina quan va arribar Desde cuando, un fragment d'anys mossos i il·lusions no del tot perdudes. Per rematar l'efecte, tot i que la versió no va semblar inicialment l'habitual, un Quisiera ser armat també per la memòria d'anys enrere va tornar a convertir totes aquelles veus blanques del Sant Jordi en coristes entregades. El que ja és habitual als concerts d'Alejandro Sanz, una mena de metrònom que no sembla obert als canvis.

Però n'hi va haver, almenys en relació amb el concert que va oferir a Cap Roig ahir just feia un mes. No tant pel que fa al repertori, en què va incloure una arrencada flamenca en solitari, sinó en la il·luminació, al Sant Jordi sustentada per uns triangles fluorescents. Aquesta il·luminació, la distància, amb la dificultat consegüent d'enxampar la lluentor de la mirada d'Alejandro i el seu mig somriure, i la natural càrrega de decibels pròpia d'uns 14.000 gols sense por de l'afonia perquè vociferaven empatia, van ser els canvis més perceptibles entre les dues actuacions. Bé, i que a Cap Roig el concert va sonar en conjunt equilibrat, sense estridències i en general més matisat. Però, esclar, veure tantes persones botar cantant La música no se toca, Corazón partío, Looking for Paradise o A que no me dejas té un plus, un pessigolleig que contagia a qui assisteix a un espectacle així. En resum, hi havia més volum a les dues ribes, a l'escenari i al mar de la platea i de les graderies.

I amb aquestes constants el concert va anar consumint el seu temps empès per metalls, rebregat en popurris per no deixar-se cap record sense evocar. I encara que el recurs sigui una mica trampós, sempre deixa el públic a mig fer, una espècie d'encantament pautat per l'impossible desig d'acontentar-les a totes, ningú entre l'assistència qüestionarà aquesta nimietat d'un repertori llarg amb mitja dotzena de peces de Sirope, el disc d'ànima funky que ha motivat la gira. No és, ni de bon tros, un dels millors d'Alejando, però ja té el seu estil molt polit, disposa d'un repertori de llarg recorregut, sap ser tendre i es té a si mateix, sempre vestit de fosc, amb l'estil de qui surt de casa a comprar el diari i a prendre un cafè al bar de la cantonada. El metrònom no ensopega, Alejandro, sempre amb dones a la banda, no va fallar al Sant Jordi.