Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE

Quina escenografia més maca!

Que lluny que està la direcció d'actors de 'Caiguts del cel' dels millors treballs de Belbel

Una escena de 'Caiguts del cel'.
Una escena de 'Caiguts del cel'.

Al menjador, rèpliques de les cadires CH20 de Wegner. Al saló, un parell de butaques Cigne de Hansen. Elegant decoració amb tocs vintage de fans de la sèrie Mad men i el disseny nòrdic. Té uns gustos exquisits, aquesta parella formada per un anestesista i la directora d'una escola de primària, el matrimoni protagonista de Caiguts del cel. Una llar on s'ensumen diners molt abans que aparegui del no-res un bitllet de 100 euros i es trenqui l'harmonia burgesa d'uns moderns acòlits de la gauche divine. Perquè el marc socioestètic sigui perfecte falta que, a més, l'il·lumini un llum de Moragas.

La glamurosa escenografia creada per Max Glaenzel és un triomf en solitari. Quan aquesta visió de revista d'arquitectura es posa en moviment s'ha acabat la festa teatral, tot i que el públic vagi il·lusionat a la crida d'una comèdia "de qualitat", escrita per un autor francès de prestigi, dirigida per un professional de referència i interpretada per dos cognoms admirats de l'star system català. Tant i tants per concloure –després d'aplaudiment i mig– que el decorat és realment molt bo. No sé si aquest punt ha quedat prou clar. Ara, la resta.

Caiguts del cel

De Sébastien Thiéry. Versió i direcció: Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez i Anna Barrachina. Teatre Condal, Barcelona, 14 de setembre.

El text de Sébastien Thiéry –escrit perquè s'hi llueixi l'actor Pierre Arditi– peca d'ambició. El que podria haver estat una discreta i funcional comèdia de bulevard es perd en el laberint del teatre de l'absurd. No és fàcil seguir-li la lògica a Ionesco. I en té. Tampoc el mestre Feydeau descobreix al primer que passa el secret de l'èxit de les seves farses i el seu vertigen d'improbabilitats. No és, encara que ho sembli per moments, una versió còmica de Caché de Haneke, ni una adaptació encara més angoixada de Misteriós assassinat a Manhattan, de Woody Allen. Apunta ben amunt i no l'encerta en gairebé res.

Queden llavors un parell de divertides escenes de comèdia domèstica que destaquen sobre la resta de l'obra per l'aparició d'un personatge robaescenes: la criada.

La tensió còmica entre els senyors i el servei sempre funciona, tant si és una bonne espanyola o una interina ucraïnesa. La procedència eslava –l'aportació més destacada de Sergi Belbel– ofereix, a més, l'inesperat regal d'un hilarant diàleg inspirat en el do de llengües dels apòstols. Dues escenes en què Anna Barrachina deixa en evidència (a favor seu) el descontrol interpretatiu de Jordi Bosch i Emma Vilarasau, encara que ell s'aferri al salvavides d'una innegable vis còmica. La intervenció de Carles Martínez és tan intranscendent com el seu personatge.

Que lluny que queda aquesta precipitada direcció d'actors dels millors treballs de Belbel. Quina distància entre això i el tracte curós que li dedicava a Jardiel Poncela. Se'n va adonar, Thiéry, de la sal gruixuda que cobria la seva obra? L'autor va sortir a saludar. Aquesta vegada vestit.